El 5 de juny de l’any passat vaig celebrar amb el meu pare la classificació contra l’Eibar per a la final de la promoció al Cafè del Mar de l’Escala. En aquell moment encara no era conscient que a causa del calendari familiar, no podria veure la primera part de la tornada de l’eliminatòria definitiva. El 19 de juny seria en un vagó de tren de retorn a Girona després d’una setmana a Euro Disney i a París. Tampoc em podia imaginar que durant el trajecte patiria per partida doble, o triple: el partit de Tenerife, la final a Fontajau i el dubte sobre si en Marc jugaria. Al tren vaig assabentar-me que Gasol arribava, però sense 3G, vaig abandonar l’intent d’informar-me del resultat i em vaig posar a llegir. No vaig saber fins a tres quarts de nou, quan ja havíem passat Perpinyà, el 66-60 final. Ja érem de nou a l’ACB.

Baixar d’un tren amb quatre maletes i tres filles, no és senzill ni ràpid, i l’aplicació de la ràdio no respon. Mentre carrego l’equipatge al pàrquing de l’estació, celebro, de manera continguda, el gol de penal. Anant cap a casa, temps de descans, tot tranquil. Ja hem arribat a casa i allà, entre pijames, cansaments i sol·licituds de menjar, gol de cap del Tenerife. Desesperació total, alts i baixos emocionals i sentiment de culpa per no poder estar centrat en el partit. Tu no jugues Jordi, em repetia, pateixes, però no jugues. Només són deu eterns minuts i Baena l’endreça. Corro per casa com un foll, crido un gol com mai havia cridat i pateixo, pateixo molt, fins que vint minuts després, el guant d’Aleix l’acarona i el cap d’Arnau la remata a la xarxa. No recordo el pas previ a veure’m estirat a la gespa del pati, cridant i rient amb la sensació que aquesta vegada el futbol ens l’havia tornat, de tot allò, només recordo la imatge de la Marta celebrant-ho amb la Cèlia al menjador i les cares de les bessones, dretes al meu costat, mirant-me somrients, veient com el seu pare era capaç de sobreexcitar-se més que no pas elles ho havien fet dies abans amb els personatges de Disney. Havia tornat a ser petit per un moment, només l’esport em fa actuar així, Javier Marías en deia «retorn setmanal a la infància». Juan Villoro diu que «El futbol és la forma de la passió més ben organitzada del planeta», i té raó, ho és, ho és més que tot, més qualsevol altra forma d’entreteniment. Avui fa un any d’aquell crit eufòric d’un nen de quaranta-dos anys.