opinió
Amb Míchel, farem història
El gironí viu convençut que trepitja l’indret més bonic del món, però no se n’acaba de fiar. Viu en una capital medieval i majestuosa envoltada de rius i natura, a tocar d’una costa ben brava i formosa, vigilat per volcans i muntanyes i rodejat de poblets històrics escampats. Amb aquest paisatge, amanit amb un clima feliç, el gironí sap que no hi ha terra que enamori més. Però, recelós de la idiosincràsia pròpia de qui viu a tocar de la frontera d’una França que ens ignora i d’un Mediterrani europeu llunyà, accepta a contracor la invasió de barcelonins que s’apropien sense miraments del paradís.
Per això, el gironí veu sempre el got mig buit. Dubtava de Míchel, perquè ens havia conduït miraculosament a primera, però a l’elit havia fracassat. Ara, en comptes de gaudir de la temporada màgica, el cervell el martelleja recordant-li el descens sinistre en el segon any a primera, que és el que disputarem. L’ombra del dubte i del fracàs planeja en el gironí, mentre busca lloc per aparcar a prop de la platja. Intranquil, recorda el discurs de Míchel abans del Bernabéu, en el moment més delicat de l’equip, assegurant que per talent havien d’estar entre els deu primers. Aquelles paraules van ser l’espurna perquè els jugadors creguessin que podien fer història i fer-nos-ho passar de nassos en el conte de fades de primera. Però malgrat la fe cega en Míchel i veient atònit com els suposats amics culers tempten Oriol Romeu, el pilar del projecte, el gironí comença a neguitejar-se mentre s’empastifa de crema solar a sa Conca. Entre capbussades, dubta de les declaracions tardanes del club i es neguiteja amb els escassos fitxatges, oblidant-te, gironí, que la nostrada secretaria tècnica és lenta i reclama santa paciència.
De cop, en el primer entrenament del curs, l’entrenador es dirigeix a la plantilla. Míchel, l’home que parla tranquil reiterant frases clau, té un missatge ambiciós i revolucionari perquè creu tant en el que té i treballa en el dia a dia que és impossible no lluitar pels objectius valents que es proposa. És impossible no escoltar-lo perquè Míchel és clar i català: farem història si ens salvem, si sumem 52 punts o si superem el desè lloc. La genialitat apareix quan parla de gaudir junts del camí i que, malgrat ser conscient del desgast, no poden perdre-ho de perspectiva. Per superar el fet que un jugador escolti sempre el mateix missatge del cos tècnic, el de Vallecas apel·la al respecte i a la confiança mútua que han generat en dos anys. Sap que la plantilla no està tancada, però parla del cor del Girona, del mèrit que els jugadors s’han guanyat a què es parli de com de bé juga l’equip i de l’orgullós que se sent l’aficionat gironí. Més enllà de xifres objectives, Míchel assegura que caminar junts és un repte obligatori que no es pot perdre. Alhora, és realista i sap on coixeja l’equip. Vol mantenir el protagonisme del joc millorant l’equilibri defensiu, el seu taló d’Aquil·les particular i, en conseqüència, de l’equip, que ens ha privat de punts merescudíssims.
En l’arenga final, Míchel abraça la catarsi aristotèlica. Vol esperonar la temptació de viure en la complaença. Amb ell al comandament, ni l’ascens, ni mantenir-se ni quedar entre els deu primers han sigut fites històriques perquè l’entitat ja ho havia assolit. Míchel se centra a purgar les baixes passions que porten a apoltronar-se en els mèrits assolits. Per això, suggereix als jugadors un regal dificilíssim: aquest any hem de fer història peti qui peti. Salvant-se, el Girona ja farà història, però Míchel aspira a més, perquè creu que l’equip no ha assolit el seu sostre.