opinió
Quique Cárcel és tan dolent que quasi ens classifica per a Europa
El Quique Cárcel que va arribar a Girona procedent de la pretèrita segona B m’encantava. A punt de fer pujar l’Hospitalet, tenia una fam voraç. Coneixia a la perfecció el mercat semiprofessional i seduïa els jugadors que volien menjar-se el món: Mata, Alcaraz o Granell en són exemples.
A la categoria de plata va continuar murri com ell sol. La nòmina és llarga i productiva: Aday, Lejeune, Bounou, René, Kiko Olivas, Juanpe, Alcalá, Maffeo, la màgia de Borja… Bo, bonic i barat. Un cop de mestre va ser presentar Portu, l’elèctric insaciable, l’endemà de quedar-nos amb un pam de nas veient com l’Osasuna celebrava l’ascens als nostres morros. Cárcel volia ser el secretari tècnic més talentós de la categoria i només li va caldre entabanar de nou Cifu i Sandaza i amanint l’atac amb Longo, un altre depredador d’àrea quan les coses anessin mal dades. L’equip va tocar el cel.
Debutant a primera, la va clavar amb Bernardo i Stuani, mentre cuinava a foc lent el futur amb Pedro Porro i Santi Bueno al Peralada que ha continuat amb Arnau, Artero o Joel Roca, entre d’altres. La temporada va ser pletòrica i potser es va pensar que, recolzats pel City, seria bufar i fer ampolles, però en futbol qui no corre vola i a Girona va ser temps de llàgrimes. L’opulència monetària pel descens no va servir per fer bon futbol ni recuperar la categoria, així que va tocar arremangar-se. Escanyats econòmicament, a última hora va haver d’afinar amb Cristóforo, Sylla i Bárcenas, fitxats fora de Mercat. L’any següent, sense pressió pels fracassos acumulats a la banqueta (Eusebio, Unzué, Martí i amb el duet d’interins format per Chico i Juan Carlos Moreno), potser va fitxar el que realment sentia. Baena, Pol Lozano i Ivan Martín al gener, dirigits pel seu tècnic somiat, Míchel. El mèrit va ser mantenir la seva idea quan anaven mal dades i la tecla va funcionar. Amb l’ascens, fa la sensació que després d’uns anys condicionat excessivament pel City, amb el prestigi obtingut, ha imprès el seu toc personal amb incorporacions madures com David López i joves talentosos que pregonen el seu estil com Miguel Gutiérrez o Riquelme. La plantilla ens va il·lusionar amb Europa.
Evidentment, podríem recitar la llista de fracassos, com Gallar, Marc Gual, Zeballos, Múric, Jozabed, Diamanka, Kayode i de colofó, Doumbia. No és perfecte, com no ho és cap club del món; només cal veure els fracassos pagats a preu d’or del Barça i el Madrid. També podem recriminar-li que ha sacrificat quatre entrenadors abans d’encertar-la o que no és bon venedor, però no es pot excel·lir en tot d’entrada. No oblidem que mentre que clubs immersos en la permanència van incorporar cedits al mercat d’hivern per salvar els mobles i ara se’ls han de quedar obligatòriament hipotecant-se el mercat, el Girona va incorporar talent i futur amb Tsygankov.
En nou anys al club, Quique Cárcel ens obliga a cultivar una paciència que no acabem d’entendre fins al punt que els que no poden més li salten a la jugular, obviant que el Girona de Cárcel parla al final de temporada. Sembla que no se li valori prou el seu èxit silenciós: l’equip ha persistit any rere any malgrat els fracassos. Per agafar perspectiva, aquesta temporada el Tenerife ha quedat desè a deu punts del play-off.
Ara, després d’aconseguir la salvació amb una facilitat impensable, en un juliol atípicament mogut amb fitxatges i retorns i amb noms que no han parat de sonar, la galleda d’aigua freda de la marxa d’Oriol Romeu ens ha tornat a la realitat acostumada: a Girona, el mercat és llarg i s’acaba el 31 d’agost. Els aficionats, veient com els equips es reforcen, et criticaran, Quique, però no oblidis que per ser un secretari tècnic molt dolent pel gironí impacient quasi ens classifiques per a Europa. Així que continua construint el Girona que tu vols i no el que anhela el món tuitaire i l’1 de setembre agafa’t unes merescudes vacances perquè tot i que tens feina a encertar-la amb el pivot i els davanters, hauràs construït un Girona que, esculpit per Míchel, brillarà.