Míchel s’equi­voca molt. Tot i la pat­xoca que fa veure’ns amb 13 punts de 15 pos­si­bles i que l’equip hagi fet història amb la millor arren­cada del Girona en el fut­bol pro­fes­si­o­nal. La reso­lució dels par­tits és impe­ca­ble, per això no em con­venç. Ens per­me­tem el luxe que ens mar­quin el 2-3, que tot Gra­nada trempi somi­ant l’impos­si­ble men­tre ens fiquen la por al cos. No fa massa ens remun­ta­rien segur, però ara ni ens immu­tem. Quan sem­bla que ja ens hem can­sat de donar-los pei­xet, els esquin­cem amb el 2-4 que els hi clava la daga fins al moll de l’os. Vaja, com Barça, Madrid o City fan sovint, cal­cu­lant al mil·límetre el des­gast neces­sari que han d’inver­tir.

Tenim un entre­na­dor que en comp­tes de fer-se sel­fies en plat­ges para­disíaques s’ha pas­sat l’estiu estre­nyent-se el cap per cor­re­gir la debi­li­tat defen­siva de l’equip que tants punts ens va pri­var l’any pas­sat. Avui, som dels més gole­ja­dors i dels menys gole­jats de la lliga. Aquest és el salt de qua­li­tat defi­ni­tiu que està vivint l’equip. I és obra de Míchel, l’entre­na­dor humil capaç de reconèixer el seu error endèmic i tro­bar la tecla justa per solu­ci­o­nar-ho sense renun­ciar a la seva manera d’enten­dre el fut­bol. El resul­tat, el Girona és una màquina de joc.

Una cosa és que fan­ta­siem amb la pos­si­bi­li­tat remota d’Europa com l’any pas­sat i l’altra és que a la jor­nada cinc con­ti­nuem imba­tuts i siguem equip de Cham­pi­ons havent jugat tres par­tits a domi­cili. Pot­ser la nova rea­li­tat tan ambi­ci­osa de l’equip no és tan anecdòtica, però amb Míchel entre nosal­tres, no ens farà res acos­tu­mar-nos-hi, perquè no fa massa anys a Girona ens embravíem amb tres pas­sa­des segui­des al peu. Veure un con­trol amb l’inte­rior o una sotana ens sem­blava samba bra­si­lera. A Girona, el fut­bol era molt sen­zill: córrer, mos­se­gar i pun­tada a seguir a veure si n’enganxàvem una de rebot que acabés a dins. Lla­vors, posàvem l’auto­car i cap a casa. I érem feliços en la ignorància. Ara tenim un entre­na­dor a qui no li agra­den els gili­pa­ses i vol que juguem als millors esta­dis com si estiguéssim en una pat­xanga de car­rer.

No cal, Míchel, que et col·loquis a l’apa­ra­dor d’entre­na­dors euro­peus perquè et neces­si­tem aquí, envol­tat de rius, pas­se­jant pel Barri Vell tot mos­se­gant un xuixo men­tre reci­tes els verbs con­ju­gats d’en Xuri­guera. Seria una pena que ara que el par­les amb gràcia, dei­xes­sis de banda la riquesa del català. Així que espero haver-te con­vençut perquè no ho facis exa­ge­ra­da­ment per­fecte tan aviat. Esta­ria bé que dis­si­mu­les­sis una mica els teus encan­te­ris escrits a la teva lli­breta fut­bolística perquè a aquest ritme algun equip gran asse­de­gat et temp­tarà, i nosal­tres no et volem per­dre tan aviat. Amb tu Míchel, fut­bolísti­ca­ment estem dibui­xant una història que no havíem som­niat mai. Abans ja érem immor­tals, ara, gràcies a tu, vivim en una embri­a­guesa fut­bolística feliç perquè ens fas jugar un fut­bol de billar de manual. Ràpid, precís, preciós i demo­li­dor.