opinió
Visca Sant Narcís!
La Girona ciutat s’arrossega mandrosa esperant l’arribada de finals d’octubre, quan el sant abandona la tomba per engalanar de festa i gatzara els carrers. Mentre que a qualsevol vila del país li sembla més assenyat viure la festa major amb l’arribada del bon temps, als gironins, tan peculiars i ufanosos de mena, ens fa certa gràcia estrenar abric i bufanda per anar a fer cercavila i gresca tot qüestionant el sentit comú.
És el mateix a què està jugant el Girona, entossudit a desafiar l’antiga idiosincràsia gironina, preocupada exclusivament pel treball i sense temps per fer-la petar, no fos cas que vinguessin mal dades, alhora que fa la guitza als equips més privilegiats de la lliga. Avui Girona és una festa futbolística hiperbòlica i sense fre. No cal anar a Port Aventura tenint Montilivi, sento a la grada. Mentre m’abraço als fills per celebrar un gol més, la comparació amb Disneyland em sembla carrinclona. Afònic de gols, ja no tinc esma per cridar. No sé què és Montilivi ni quina metàfora el retrata, però us asseguro que els abonats acabem exhausts de tant aixecar-nos del seient per festejar gols.
Espero que al bo del nostre patró, l’estimat sant Narcís, no li sàpiga greu que a Girona estiguem de festa més enllà de Fires, i és que tenim motius per donar i per vendre. N’esbossarem alguns com a mostra: Stuani, amb el seu amor incondicional al club i amb ganes de retirar-se aquí mentre mossega cada pilota i petoneja l’escut amb aquell vetust romanticisme futbolístic; Míchel, batejat de nou per la grada, de feliç aniversari i amb ganes d’arribar als 300 partits amb el Girona perquè, lluny de pujar-li els fums al cap, valora la confiança del club quan fa dos anys les coses anaven molt mal dades. No oblida que el seu Rayo el va despatxar sense miraments. Parlem d’una afició cada cop més entregada i passional: al final del partit, en comptes de marxar cames ajudeu-me, cada cop són més els que es queden per aplaudir i homenatjar els jugadors en un feliç ritual de comunió blanc-i-vermella. Menció especial al joc d’atac del Girona, atipant-se de gols, golejades i remuntades, que el fa ser el més golejador de primera. Adoro els equips insaciables, generosos i àvids per avassallar la porteria rival. Són pinzellades gironines que no són flor d’un dia i ens han instal·lat en l’utòpic privilegi de les posicions de la Champions.
Així doncs, un cop superada l’estupefacció inicial per fer-la grossa, equip i afició gaudim d’aquest màgic camí, entenent el futbol com un divertiment per fer més lleugera la vida. Que la joia duri més enllà d’aquesta setmana de diversió gironina. Mentrestant, bones Fires i visca Sant Narcís!