El primer que em ve al cap és el fet de sentir-te un privilegiat de viure aquest moment. És una situació que és totalment inesperada, que crec que ningú l’havia pogut imaginar mai, que el Girona fos líder al final de la 13a jornada durant una aturada de seleccions. Ho estem gaudint molt. També crec que som un club que hem demostrat aquest punt de ser racional i humil, ja que hem passat processos. Venim de baix i avui estem disfrutant d’aquest moment. Hem de ser conscients de tot el que ve i el futur. Tot això es compararà i es veurà com un fet impressionant i farà que, si no tothom és conscient de la situació en cada moment, pugui ser perjudicial. Les comparacions no ens beneficiaran, no es comprendran els processos, i el més normal és retrocedir quan vens de tan amunt. Vull transmetre aquest missatge perquè ja sé que tothom sap que estem fent una cosa extraordinària, però és una evidència que som un club de primera modest i ho tornarem a ser si no és que fem canvis estructurals molt grans pel que fa a pressupostos. És bo que toquem de peus a terra de cara al futur.

El mèrit no és ser líder, que això és una situació que pot passar per moltes circumstàncies, sinó el com. El fet de fer un bon any el curs passat, jugant bé al futbol, de tu a tu amb els equips més grans, a més d’aquesta temporada havent tingut aquest començament pel que fa a joc, ens ha anat perfecte. Som l’equip més golejador de la categoria i pràcticament en tots els partits l’equip ha fet un bon futbol, això és el que impressiona. Per això pensem o diem que és més normal la situació que vivim. És un treball que hem estat fent des de fa anys, amb un entrenador amb una idea molt clara, jugadors que s’han incorporat i han donat un nivell molt alt, un grup de futbolistes que ja hi eren i que amb la idea del tècnic han fet un pas endavant molts ells. Estem gaudint d’un gran joc amb uns resultats impressionants.

El primer que ho transmet és Míchel. La gran importància de l’arribada de Míchel és el primer any. Era un any complicat, amb uns pressupostos que s’estaven ajustant molt més. El començament va ser molt complicat, perquè veníem de molts contratemps i moltes patacades. Emocionalment s’ha passat malament i la seva arribada, tot i l’inici dolent, ha canviat moltes coses, com el dia a dia, l’alegria. Tot el que volíem transmetre des de la direcció esportiva ha anat passant i aconseguint un èxit brutal amb l’ascens a primera. El que ha passat aquest any i tres mesos ja és una cosa extraordinària en l’aspecte del joc. No només és el resultat, sinó com hem arribat a aquest resultat. Era el primer que volia arribar a transmetre que s’hi podia arribar, però ni de bon tros en el nivell que s’està assolint amb ell. Té un percentatge molt elevat i, sobretot, perquè ell sent que el club l’ha fet millor i ho transmet a tothom. Aquesta és la gran qüestió. És una feina que fa molts anys que estem treballant, però ell ho està portant a terme d’una manera excel·lent.

Em sento responsable en el mateix percentatge que quan no ho hem aconseguit moltes vegades. Intento fer la meva feina, portar els jugadors adequats per a cada un dels diferents entrenadors que hem tingut, i sempre m’intento adaptar al joc que vol transmetre l’entrenador. Els tècnics els he fitxat jo, menys Machín, que ja hi era quan vaig arribar. Per mi això és molt important. Amb Míchel tinc una connexió molt gran, ja que la nostra idea de futbol és molt semblant, i el fet de portar talent, que és el que a mi m’agrada, és una de les coses que he intentat. Evidentment hi ha el curt termini i els entrenadors volen guanyar ràpid. Míchel ha anat amb la mirada oberta de crear un projecte a mitjà termini i no va venir amb la sensació que havia de pujar sí o sí, sinó crear un projecte i assolir objectius. Tot ha anat més ràpid del que tots podíem pensar, però el més important és que ens hem trobat en aquest món i ens estem ajudant mútuament.

El post Míchel serà un moment en el qual s’haurà de treballar bé, ja que crec que és una persona molt carismàtica i que ha calat molt al Girona. Ara mateix el seu rendiment s’apropa a l’excel·lència, i això es compararà. De totes maneres, ja hem viscut aquest procés quan va marxar Machín: sabíem que seria complicat i ho va ser. També tenim una experiència que abans potser no teníem i en l’aspecte professional el club està molt més preparat que fa anys. No perquè en aquell moment no sabéssim què fer o ens trobéssim una cosa diferent, sinó perquè va així. Hi ha clubs que topen amb situacions complicades i, com el Girona, es van refent pel camí. Quan hi ha entrenadors importants en un equip com Machín o ara Míchel, amb el mèrit que el joc és excel·lent, és difícil suplir-los.

Ho he dit alguna vegada. Hi ha un desgast després de deu anys, que són molts. Han passat tantes coses, tan boniques i a la vegada tan dures… Tenir la sensació que entre l’èxit i el fracàs hi ha una línia molt fina, tornar a començar a aixecar-ho tot, òbviament no és una situació fàcil. És veritat que des que va arribar Míchel, ja en els primers partits que no guanyàvem, m’agradava el que sentia. El dia a dia i com transmetia la proximitat i bon feeling des del minut u, és el més important. Treballem feliços i això ha fet que hagi agafat molta energia, evidentment. Tres anys enrere el meu estat anímic no era el mateix que el que tinc avui dia. És el moment en què he estat més feliç des que soc professional en aquesta feina. L’estic disfrutant molt i el millor és que ho estem fent d’una manera molt natural. El Girona no és un club que creix amb supèrbia o amb paràmetres amb què crec que ens equivocaríem. Anem a poc a poc, pas a pas, i som conscients de qui som i cap a on volem anar, amb cura i humilitat. La base d’aquest club és aquesta i en el punt on som em fa sentir molt fort. Si Míchel marxés, no és el que jo voldria, però pot arribar a passar algun dia. Haurem de preparar-nos.

Al cent per cent. És la clau de tot. Hem tingut molt èxit i sempre ho he dit i sempre ho diré. Tot el que ha aconseguit el Girona els últims deu anys és brutal, i se’n farà un llibre, d’això. No en el sentit de magnificar la situació, sinó que és increïble estar lluitant cada any per alguna cosa. I més mirant els clubs importants que hi ha competint a segona, com el mateix Espanyol, que passa un moment dificultós. Són grans clubs. I hem estat vivint cada any el fet de lluitar per pujar a primera, aconseguir-ho i tornar a caure però tornar-ho a intentar i retornar a l’elit. Dic això en vint segons i és una cosa llarguíssima de fer i dificilíssima de fer. Ens n’hem de sentir orgullosos i s’ha de valorar molt.

L’any passat vam viure aquest moment. Havíem fet un any molt bo i hi havia jugadors que no tornarien perquè eren cedits i havien jugat molt bé, o el que ha passat amb Oriol Romeu i Santi Bueno. Ja sabem que això és la llei del futbol i que seguirà passant si seguim jugant a aquest nivell, segur. Una cosa és tenir jugadors en propietat per intentar aconseguir unes vendes que siguin un creixement per part del club, com sempre dic, i una altra cosa és que siguin jugadors que saps que no tornaran perquè són cedits i fan un pas més. Enguany tenim el cas d’Eric Garcia, que pertany al Barça, i el cas de Savinho és diferent perquè és del grup. Estem oberts perquè hi hagi vendes importants per fer gran el club i aquest estiu hem fet inversions perquè hi va haver vendes. Veiem Dovbyk, Tsygankov, Iván Martín o Yangel Herrera perquè el club va vendre i va poder cobrir això i fer aquest pas. Hem de seguir en aquesta posició de saber vendre bé per intentar comprar bé. Aquest és la idea per créixer.

El fet de no poder fer el pas és perquè no tenim els diners per fer-ho. Hem hagut de ser imaginatius i creatius per intentar tenir jugadors que creiem que ens poden fer fer un pas endavant dintre de la nostra estructura. És clar que ens agradaria tenir el cent per cent de cada jugador, però no eren nostres. Estem en el punt de creixement que fa que puguin venir següents passos. Òbviament, un dels següents és intentar aprofitar el moment en què estem, que és irrepetible i l’hem de saber gestionar, tenir suficient capacitat per no crear una pressió afegida, però a la vegada ser ambiciosos. Ficar-nos a Europa ajudaria a fer un següent pas, lògicament. Això no vol dir que no hàgim d’estar alerta, ja que ens pot fer equivocar. Les plantilles s’han de crear pels objectius primers, i l’any vinent, si continuem a primera, com així serà, tornarà a ser aconseguir la permanència. No ho hem d’oblidar mai. El fet de tenir la capacitat de poder fer que siguem a Europa pot comportar que molts jugadors que ja hi són o que poden venir permetin al Girona fer un següent pas.

És una bona pregunta. Un sisè lloc seria un resultat excel·lent i el firmaria, però si m’hagués dit algú que a la tretzena jornada aniria líder al davant del Madrid, el Barça i l’Atlético..., el que vull és quedar el més amunt possible. No abaixarem els braços per lluitar per alguna cosa que ens agradaria molt. Ara mateix no puc firmar-ho.

Estem veient el Girona sense Oriol Romeu i està funcionant molt bé. Si aquesta pregunta l’hagués fet jo el 5 d’agost, m’haguessis dit sí, al cent per cent. Són coses que no es poden valorar molt, ja que si estigués en plantilla hauria estat un jugador titular des del minut 1 i algun dels jugadors que se n’estan sortint ara mateix no hauria tingut les mateixes oportunitats. Hem de ser conscients que la realitat del futbol és la que es viu dia a dia i no pas les situacions hipotètiques. El que sí que és veritat és que ha sorprès que la baixa d’Oriol Romeu hagi fet que tres jugadors que ja teníem el curs passat, com Iván Martín, Yangel Herrera i Aleix Garcia, hagin fet un pas endavant en la seva carrera esportiva. I crec que Romeu ha contribuït en aquesta millora, ja que si parles amb cada un d’ells et diran que el pas de Romeu pel Girona ha estat clau en la seva carrera i que avui són millors gràcies a ell. He tingut aquesta xerrada amb ells i això demostra el tarannà de la figura d’Oriol Romeu en el Girona. Si avui seria titular o no, és una pregunta molt complicada de contestar.

Això de les crítiques, és tan difícil de valorar-ho o parlar-ne. És normal: quan en la jornada 13 vas líder ja no hi ha crítiques i tot és perfecte i bonic. I tot ni és tan bonic ni és tan perfecte. L’Oriol Romeu no hi és i molta gent sabia que el fet que no hi fos seria un problema molt greu, però els resultats han dit que de moment no. Per a tothom era important, com la baixa de Riquelme, Taty Castellanos o Santi Bueno… Les crítiques venien perquè els que arribaven no podien ser millors que els que ja hi eren. I ara això no ho diu ningú. I passarà que pensarem que hem portat algú millor i no serà així i la gent canviarà el seu discurs… S’ha d’intentar portar una línia, posar sentit comú, i aquí hi ha una estructura pel que fa a direcció esportiva i cos tècnic que vol arribar a una idea de joc. Estem treballant en això i per tal que cada any assolim els objectius.

Estem en un punt en què sabem que la temporada és llarga, hi ha jugadors joves que potser no estan tenint els minuts que tots voldríem i que potser ens hem de replantejar si necessiten aquests minuts a fora o no. Estem tot just a mitjans de novembre i queda un mes i mig per arribar al mercat. Tot això canvia molt, i el que pensem avui potser al cap d’un mes és el contrari, ja que hi ha baixes, jugadors que baixen de rendiment o d’altres que no juguen ara entren amb força i pugen el rendiment. No sé què passarà, però ara mateix volem veure exactament la situació real de cada jugador, i si podem fer que algun pugui millorar la seva situació per tenir més minuts, ho farem. I si hem de portar algú per tenir una plantilla de cara a la segona volta més competitiva, ho farem també. És la nostra obligació, i això no vol dir que ni una cosa ni l’altra estigui planificada al cent per cent.

Stuani ha estat un jugador que mereix tot el meu respecte i el seguirà tenint sempre. Lògicament s’ha guanyat el fet de poder pensar en el seu futur i prendre les decisions que ell cregui convenients per intentar que ell i la seva família estiguin el millor possible. Anava per aquesta situació i és lícit i normal. El que sí que és veritat és que hem de ser conscients que nosaltres anem any a any, pensant en les evolucions dels jugadors: tothom va complint anys i el seu rendiment va depenent de cada curs. Sempre hem volgut que continuï, li hem demanat que es quedés, però nosaltres hem de posar les nostres normes i veure com rendeix aquest any. Està fent una primera part de lliga molt bona, ha fet gols importants, treballa molt bé i està portant molt bé i acceptant el rol més secundari. Aquest és el camí. Si segueix en aquest nivell, perquè no pot continuar més anys.

Pablo Torre i Arnau són exemples, però també Solís, Ibra, Valery o Juanpe i Bernardo, que estan treballant molt. Tots tenen un paper, que a molts els agradaria tenir més minuts. Si que és cert que Pablo Torre, venint d’on ve, no és fàcil. Ell busca minuts i en els primers tretze partits no ha tingut la participació que esperava. A la vegada, un ha d’entendre on és i en quina situació està l’equip, qui està jugant en la seva posició i a quin nivell. Treballa bé i busca millorar i trobar fórmules per tal que el tècnic li doni més minuts. Estic convençut que tindrà el seu moment i el que ha de fer és estar preparat per quan arribi.

Quan les coses no acaben de sortir com ens agradaria, hem de pensar com podem millorar la part semiprofessional de l’acadèmia. Tot s’ha de veure en perspectiva. Tenim uns objectius, que és crear jugadors per al primer equip, i no donem tanta importància al resultat, tot i que això no vol dir que esperàvem que el filial i el juvenil estarien en una situació millor que la d’ara. Són processos, hi ha hagut canvis d’entrenadors i apostes del club, gent jove i persones de club, que és important. Al juvenil A també hem apostat per un tècnic nou, que necessita el seu temps d’adaptació, i lògicament els resultats no són els que ens agradarien. Si es mira una mica, el que estem fent molt és tenir jugadors cedits de nivell, ja que el fet de jugar a tercera és un pas que no els quadra, als futbolistes, i això ens fa jugar amb gent molt jove en aquestes categories. I són molt complicades, ho diu un que ha estat futbolista i ha jugat en aquestes categories en algun moment. Fer-ho amb gent de 17, 18 i 19 anys no és fàcil, però aquesta és l’aposta que fem i som víctimes d’aquesta aposta. Tot i això, esperàvem estar més amunt, però les dues idees són compatibles. Confio que la cosa anirà millor, que podem millorar l’equip i lluitar per tal que els dos equips estiguin en una bona posició.

És que som petits i aquest aspecte ens recorda que podem millorar. El Girona mai ha tingut un segon equip a segona B, menys quan vam comprar la plaça del Peralada fa uns anys. El Girona B és a tercera i s’ho ha de guanyar tot en el terreny de joc. Això és el que hem de fer: pensar en pujar a segona FEF i ajuntar les diferències de categoria que hi ha entre el primer equip i el filial. No és fàcil, ja que els jugadors de talent que tenim tots volen jugar en categories superiors i tots tenen ofertes de categories superiors. De fet, molts dels que formen la plantilla han tingut ofertes de categories millors i no ha estat fàcil que es quedessin. Tot això influeix molt en el moment que estem vivint. Hem de plantejar-nos si volem pujar l’equip sí o sí i com sigui, o si volem aconseguir-ho amb la idea que tenim, amb talent, amb gent molt jove i sabent que hi ha uns peatges, tot i que no és impossible aconseguir-ho. En els últims anys els desenllaços han estat cruels, amb el filial lluitant fins al final per pujar contra el Cerdanyola o l’Olot. Portem moltes situacions que no només ja han afectat el primer equip, per dramàtiques i dures, sinó que fan que no sigui fàcil cada inici de temporada.