Sempre s’ha dit que quan una afició es desplaça a un altre estadi sol fer més soroll que al seu, però al Bernabéu la del Girona, com l’equip dirigit per Michel Sánchez, tenia un repte majúscul, davant de 80.000 espectadors que animaven el conjunt blanc com mai sabedors que guanyant encaraven el campionat de lliga al seu favor. El dia no era fàcil, pels nervis de bon matí, per la sensació de dia gran llegint la premsa local –quin article Frank Bayer, quina arenga encoberta d’orgull gironí–, i més ho va ser per als aficionats blanc-i-vermells que ja a Barcelona van rebre la pitjor de les notícies en forma de contratemps al seu tren, que va deixar la meitat de vagons a Catalunya sense capacitat de recol·locar els afectats. Molts van treure la ràbia i la passió per llogar un cotxe i fer un bon grapat de quilòmetres per veure el partit tant sí com no. Com és el Girona, com són els seus aficionats, tossuts de mena. D’altres, també valents i tossuts per igual mesura, viatjaven a Madrid amb el tren contractat i la nit d’hotel, però ho feien sense entrada amb l’esperança de trobar-ne o bé a les taquilles, o bé en la sempre poc transparent revenda. Per Madrid, les bufandes del club gironí penjades al coll –a la capital del reino, sí que hi feia un dia de rigorós hivern– van ser una constant pel Prado, el Congreso i Neptuno, la Gran Via, la plaça Major... I a les rodalies del Bernabéu pla! L’arribada del bus del Girona va ser rebuda per centenars de bufandes blanc-i-vermelles, una marea envejable que va quedar en res quan, pocs minuts després, escortada per la policia, va arribar la majoria de l’afició gironina cantant al so del Bella ciao, però amb una lletra ben adient que deia “és madridista, el qui no boti, bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao!” que va treure un somriure al més madridista del carrer Padre Damián.

Una vegada al camp, l’eufòria va durar poc als gironins amb el gol de Vinícius al poc de començar, una galleda d’aigua gelada complicada d’empassar tot i animar els seus jugadors i rebre els xiulets de la resta de l’estadi. La segona garrotada madridista va fer més mal a la parròquia gironina; sobretot, comprovant que els seus jugadors no carburaven ni anaven a la velocitat elevada a què els han acostumat des que ha començat la lliga.

El partit va ser un càstig i un aterratge a la realitat, tot i saber que el títol de lliga segurament no era una lluita del Girona. Queden grans objectius pels quals lluitar, com ara l’accés a la lliga de campions, i la propera prova de foc serà la propera jornada a San Mamés contra l’Athletic Club, un rival directíssim en la disputa per quedar entre els quatre primers. Tot i ser dilluns, de ben segur que els futbolistes del Girona no estaran sols. Segur que no!