Girona
Raül Agné
EXENTRENADOR DEL GIRONA I director de futbol i metodologia del figueres
“Ara la formació em fa ser feliç”
“El Girona reuneix tots els factors que són necessaris perquè un equip funcioni”, diu el tècnic que el va dur a segona després de mig segle
“M’agrada perquè és un entrenador dinàmic, vertical, va endavant, va per feina. I portarà l’equip a la Champions”
Raül Agné i Montull (Mequinensa, 24-05-1970) ja ha començat a perfilar la nova responsabilitat que tindrà la temporada que ve. No pas com a entrenador professional, perquè se’n volia desmarcar després de dues dècades, sinó com a director de futbol i de metodologia del Figueres. Ho argumenta, però, el tècnic que va dur el Girona al futbol professional, que parla també de Míchel i l’equip que s’encamina cap a la Champions.
Direcció de futbol i de metodologia del Figueres. És a partir de la temporada que ve, però ja hi deu haver posat un peu.
No m’agrada parlar d’aquestes etiquetes. Director esportiu, no. Bé, podríem dir que soc el que s’encarrega de tot el futbol. M’agradaria deixar clar que si els clubs són de dalt a baix, aquí voldria que fos al revés, de baix a dalt. Prestar molta atenció a la formació. Sense perdre de vista la Unió, el primer equip, perquè la història i la ciutat mereixen com a mínim estar a tercera, i crec que serà conseqüència de fer bé les coses en categories inferiors, però crec que el més important és la part metodològica. Ser intel·ligents, entendre el joc. I intentar tenir bons entrenadors. Primer van les normes; després, els entrenadors. En això treballem ara, intentant construir el que m’agradaria.
Com en l’educació, en què els i les mestres marquen de petits?
Totalment d’acord. Crec que hi ha molts nens que queden pel camí justament per això. Ja no només en l’ensenyament futbolístic, sinó en els valors. Crec molt en l’entrenador, que ha de ser bo. Aspiro que el del benjamí i el de l’aleví siguin tan importants com el del primer equip. I que tots parlin el mateix idioma.
La FE Figueres va ser un referent en el planter, de la demarcació i més enllà. Vol recuperar aquest terreny?
No sé per què, el temps ha esborrat aquella etapa. M’agradaria seguir una mica aquell camí, adaptat als temps d’ara. Es tenia molt clar el que es volia fer, des de la part institucional i de l’organització, amb Josep Costa al capdavant, i a l’àrea esportiva va començar Albert Valentín. Es va fer molt bona feina i en van sortir molt bons jugadors i entrenadors. No és voler imitar, però si allò va funcionar i va ser un referent, crec que es podria tornar a fer. La fundació mateixa va arribar a tenir equip a tercera divisió, amb molts jugadors de casa.
El Girona és rival? No tant en categories com en poder de captació?
Seria d’idiota tenir el Girona de rival. Primer, perquè no estem al seu nivell. Però tampoc m’agradaria ser una fàbrica per al Girona. Jo me l’estimo molt, el Girona, però ara em dec a la Unió. Volem formar jugadors que arribin al primer equip. Som conscients que n’hi ha que aniran al Girona, però potser també passaran de llarg, cap a Barcelona o Madrid. Voldrà dir que fem bé les coses.
El primer equip també havia estat referent molts anys. El deu voler veure més amunt.
Hi va haver un temps en què el Girona estava molt avall i ple de problemes, i el Figueres era el referent, amb una propietat estable, un club seriós, i tothom volia venir aquí. Això és cíclic. No sabem què passarà d’aquí a deu o quinze anys. Però crec que també va molt lligat a la ciutat. Si vols veure com està una ciutat, has de mirar com estan els clubs esportius. Girona ha crescut molt, i ha crescut amb l’esport, no només el futbol. Figueres ha entrat en un estat decadent, i també ha passat en l’esport, però intentarem aixecar-ho.
S’ha tancat la porta a entrenar en el futbol professional?
Jo crec que hi tornaré. No sé de quina manera.
N’hi ha que estan oberts a agafar qualsevol cosa, anar on sigui. Ja no era el seu cas?
El futbol no m’ha cansat mai. No he perdut la il·lusió, ni la passió ni l’energia pel futbol. Quan la perdi, ho deixaré del tot. Però sí que havia arribat un moment en què entrenar m’havia cansat; no em proporcionava cap tipus de felicitat. Tenia clar que me n’havia d’apartar. Són vint anys entrenant, setze de professional. I aquesta etapa de la formació sempre m’ha agradat. Tenia la possibilitat de continuar entrenant, aquí o a l’estranger, d’anar a un cos tècnic o apostar per l’etapa formativa, que és la que ara em fa ser feliç. De fet, entrenant amb els nens he recuperat la felicitat pel futbol. I també tenia ganes d’estar a casa amb la família. Vull estar un temps aquí. No se sap mai, però segur que tornaré al món professional.
Estava desenganyat del futbol professional?
Desgast, desengany... tot plegat. Soc una persona que no sé fer la feina al 2%. Necessito el 100%. Crec que la figura d’entrenador no és tan important com la gent es pensa, perquè el futbol és del jugador, i l’entrenador hi pot aportar un 25% o un 30%. Però per aportar aquest 30%, tu has d’estar al 100%. I ara ja no sé si ho hauria pogut aportar. Fins ara, a tot arreu on he estat, sí. Però hi ha molt desgast, desengany, molta mentida.
Ho deia sovint Josep Gusó, que en el futbol hi ha molta mentida.
És que és veritat. I com més nivell, més mentida. Els que hi som sabem de què parlem.
En quin sentit?
Que moltes vegades no ets als llocs per mèrits ni et fan fora per demèrits. La meritocràcia no existeix. Són molts factors. He viscut dos canvis de propietat en una temporada. Canvien els criteris i saps que no t’hi acabaràs entenent.
Ha estat en llocs plens de pressió. El Saragossa, clubs andalusos, el Nàstic mateix...
He tingut la sort d’estar en molts grans clubs. Al sud em vaig acabar de fer entrenador, perquè és molt dur. El Tenerife probablement ha estat el millor quant a estructura i respecte a la figura de l’entrenador. Em sentia protegit, però per motius personals vaig deixar-ho estar. Saragossa és una bèstia. De tots els llocs, n’aprens moltíssim. Sé què és que t’entrin hooligans en un entrenament. En podria explicar moltes.
Ara que el Girona és a dalt de tot, li agrada reivindicar que amb vostè va començar tot?
No. M’ho diu la gent. Això ho ha de dir la gent si així ho sent. Nosaltres vam fer una cosa molt maca, i mai ens hauríem imaginat que això ara fos el que és. Vam fer mèrits per fer el que vam fer, però els que han vingut a darrere ho han fet molt bé.
Dels 700 als 7.000, ho provoca el Girona d’Agné.
Després de 50 anys, fem tornar el futbol professional, que era molt difícil. I després, consolidar-lo, que encara és més difícil. I ja no et dic el que estan fent ara, que és brutal. Tots plegats hem aconseguit això que fem ara. No Agné, sinó tots els que hi érem en aquell moment, i els que han vingut al darrere.
Agné, Machín, Míchel. Tres noms potents que han marcat el Girona.
Content de ser al podi [somriu]. Tinc el nom en una habitació de la residència dels nens, que algun no sabrà ni qui soc. Agraït, i tant. Si jo soc el tercer del podi; Machín, el segon, i Míchel, el primer, per alguna cosa és. Tot es pot superar.
El veu així, el podi?
Si ho mirem per mèrits, sí. Jo vaig fer pujar l’equip a segona; Machín, a primera, i Míchel el fotrà a la Champions.
Coneix Míchel?
El conec, però no el tinc tractat. M’agradaria baixar un dia i estar una bona estona parlant amb ell. Sense conèixer-lo, però, pel que m’han dit, crec que tenim coses similars en caràcter.
Què li agrada, del Girona? El mira?
De primera, miro sempre el Girona, la Real, l’Athletic i l’Osasuna, que són els que més m’agraden. Si vull veure un equip guanyar, poso l’últim quart d’hora del Madrid. I el Barça, depèn del dia. El Girona juga molt bé a futbol. Reuneix tots els factors que són necessaris perquè un equip funcioni. L’organització, amb les idees molt clares. La propietat. La parcel·la esportiva, que ho té molt clar. I l’entrenador, que encaixa a la perfecció en aquest còctel. M’agrada perquè és un entrenador dinàmic, vertical, va endavant, va per feina. Juga molt bé i sap pressionar. Fa temps li costava més anar enrere, i això ho ha millorat. I no hem d’oblidar que té grandíssims jugadors. El lateral dret juga amb la selecció brasilera. Un dels centrals, amb la neerlandesa. Això era impensable. Al Girona molta gent encara el veu petit, però té jugadors de màxim nivell. Dels centrals, un jugava al Barça i l’altre, al Bayern. S’hi ajunta tot. Crec que aquest entrenador ha d’estar molt de temps aquí i, quan marxi, creuar l’Atlàntic i marxar lluny, que no estarà mai tan bé en un club com al Girona.
Hi ha projecte, estabilitat, un grup fort al darrere. No és la seva època, precisament. Sent un punt d’enveja?
L’únic lloc on he tingut estabilitat de la propietat és el Tenerife. En tots els altres clubs no n’hi havia, i això és un hàndicap. Has de treballar quatre vegades més. Entrenar no és preparar tasques i partits. Quan la propietat té estabilitat, tu et dediques a entrenar. Quan no en té, et desgastes molt. I has de ser fort i intel·ligent per ser a tot arreu. La meva època a Girona, amb Josep Gusó, que me l’estimava molt, n’és el primer exemple. Les vam passar putes. Tot i que el paio va fer una partida de pòquer i li va sortir bé.
Què és el pitjor que ha viscut?
Quan un club no viu la seva realitat. Crear expectatives irreals és la mare de les frustracions. He estat en clubs molt importants, però en moments de molta inestabilitat. I de portes enfora, encara creus que és un club que ha d’aspirar a tot. A mi, si em critiquen de fora, cap problema. El problema és quan el mal i l’enemic el tens a dins. Això és el que més m’ha emprenyat de molts clubs on he estat. A Tarragona he estat molt bé. Amb un president dels d’abans, molt presidencialista, però honest. Li tinc molt d’afecte, a Josep Maria Andreu.
Parlem de la gestió de clubs complicats, però, de jugadors, també n’hi deu haver.
Sí, però, sense posar-me cap medalla, crec que és una de les virtuts que he tingut. Mai m’ha fet por la distància curta. M’agrada conviure amb el jugador. Una vegada Narcís Julià em va donar un consell, que no m’oblidés mai que havia estat jugador. He intentat no fer-ho. Segur que no sempre he fet content tothom, però crec que el jugador, si s’enfada, s’ha d’enfadar amb l’entrenador, no amb la persona. Sempre els ho dic. La gestió dels jugadors no ha estat mai un problema per a mi. El primer que faig és anar al pàrquing, i en funció dels cotxes que veig, sé si em costarà més o menys fer-los córrer.
Ara deu ser més complicat, això, també.
El jugador, com la societat, ha canviat molt. És una de les coses que també desgasten. L’últim equip que crec que era d’abans és el Recreativo, i el Girona quan hi torno. Eren jugadors d’una cultura d’abans. Ha canviat molt. Arribar ara al futbol professional és molt fàcil. S’ha globalitzat tot. El jugador d’aquí surt a fora. Si estàs a primera FEF i fas deu gols, estàs a segona. Si un noi en un filial ho fa una mica bé, ja el fan pujar. És més fàcil, i per això n’apareixen més i en desapareixen més. Se’n consoliden més pocs. Tot ha canviat. Abans li podies dir de tot a algú davant del grup. Ara, no; a soles, que si no el grup s’enfada. També hi ha coses millors. Són bons professionals, bons nois. Però també volen que els ho donis tot mastegat i creuen que la solució és a la pàgina 22 d’un llibre. Els falta prendre decisions per si mateixos.
Va lligat amb el futbol de carrer, que s’ha anat perdent?
Quan vaig arribar al Recre, després que Gusó em fotés fora perquè no vaig voler renovar, em va costar arrencar. Vam revifar i vam acabar bé. Però un dia, al principi, vaig entrar als vestidors i em van dir que m’esperés, que havien de parlar ells. Els jugadors van decidir fer un pas endavant. Això abans es feia molt. Ara no, ara esperen que sigui l’entrenador qui els doni les solucions.
Per això diu que no hi ha tanta diferència entre els entrenadors?
És que jo crec que entre els entrenadors professionals, si ara els vas a veure treballar, no hi ha gran diferència. Sí que n’hi ha en el missatge, en l’alineació, en la intenció del que vols jugar, en el fet de ser recognoscible com a equip. Però jo no considero que Míchel sigui millor que Bordalás. Cadascú és recognoscible a la seva manera. Totes dues valen. El gust de l’aficionat és el que tria; la majoria triaran la de Míchel, però em fa ràbia quan es critica Bordalás. És l’àrbitre qui imparteix justícia. No hi ha tanta diferència, entre els entrenadors. Si no, el que guanya guanyaria sempre, i el que perd perdria sempre. A vegades les coses encaixen i d’altres, no tant. A vegades, encaixa tot. La propietat, la direcció esportiva, l’entrenador, els jugadors. I quan això passa, ho has d’aprofitar. És el que fa el Girona.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.