Abans d’estar amb nosaltres ja el coneixíem des del començament de la temporada. Era molt evident que era un jugador diferencial. Amb la resta de jugadors, a l’hora de fer la captació els has d’anar a veure més d’un partit, fer un seguiment..., però amb en Pau Cubarsí 10 minuts van ser suficients. Ell jugava en el Vilablareix. No coincidíem en el mateix grup i no era rival nostre però per proximitat sabíem d’ell i les seves capacitats. Quan el vam anar a veure, en un partit de primer contra segon [un Vilablareix-Llagostera], ja vam veure que era molt superior.

El primer pas era anar a veure el jugador. Quan decidíem incorporar-lo, s’enviava un correu al club en qüestió demanant permís per tal que el jugador pogués entrenar amb nosaltres. Per la zona de Girona sempre hi ha hagut facilitats per tenir el permís del club i amb en Pau crec que no vam demanar ni el permís, sinó que vam expressar la intenció d’incorporar-lo directament. No hi va haver cap problema.

En aquella edat era un noi que es col·locava en la part defensiva del seu equip, en el context de prebenjamins, tots els jugadors van al voltant de la pilota, però era un nen que es col·locava en una zona intermèdia, esperava que vingués tothom, agafava la pilota, marxava de tothom i feia gol. I ho repetia constantment. En l’aspecte condicional i tècnic era molt diferencial.

Evidentment, no. Quan conec en Pau Cubarsí, el primer contacte és quan el vaig a veure. Sí que puc parlar d’ell durant l’any i mig que el puc entrenar. Em toca portar-lo de benjamí de segon any. En el primer any no el tenia a la plantilla, però vam fer un torneig internacional a Manchester en què vaig fer de tècnic i en Pau va venir. En aquelles edats és molt complicat saber que un nen serà un futbolista d’elit. El que sí que puc dir és que, juguéssim contra qui juguéssim, sempre era el millor. Per l’edat que tenia, no era normal el nivell que mostrava entre setmana. En els entrenaments era diferent, molt diferent de tots els nens que he entrenat.

Hem de partir de la base que tots els nens en aquella edat són bones persones. Sí que mentalment era un noi molt madur per l’edat que tenia. I en el sentit de ser responsable i sabedor que era un jugador per sobre de la resta. El que destaco pel que fa a maduresa és que, tot i ell saber això, i que sempre ho jugaria tot, a l’hora d’entrenar era el més exigent i qui tenia més compromís. A més, en els moments de dificultat era un noi que mai perdia les formes i podia jugar igual contra un equip de barri de Girona o contra el Chelsea.

Per qualitat havia d’anar al Barça. Tenia molt més nivell del que el Girona li podia oferir llavors. Quan vam anar al torneig de Manchester, hi havia clubs amb futbol formatiu molt millors que el Girona. En el segon partit gent del City se’ns va acostar i ens va dir que què feia un jugador així amb nosaltres. A final del curs va anar al Barça i en poc temps era un pilar fonamental d’aquella fornada.