Un bronze amb gust d’or
El Girona va assegurar la tercera plaça històrica i es converteix, amb 78 punts, en l’equip que més n’ha sumat mai amb lliga de 20 equips, aïllant de l’equació el Barça, el Madrid i l’Atlético
Els gironins posen fi a onze anys d’hegemonia dels tres grans clubs entre els tres primers
El Girona va aconseguir segellar la tercera posició de la taula gràcies a la seva victòria contra el València a Mestalla, a més de la derrota de l’Atlético a casa contra l’Osasuna. Amb la segona plaça impossible, ja en mans del Barça, l’equip de Míchel va aconseguir la tercera posició del podi del campionat amb una enèsima exhibició contra un rival, això sí, sense motivació i encomanat per l’ambient enrarit al seu estadi, en contínua queixa per la gestió de la propietat. El domini amb la pilota, la generació d’espais i d’ocasions a través d’aquesta i, tot i que no en tot el matx, la solidesa com a equip per defensar-se, també amb la pilota sota control, va tornar a ser la fórmula gironina que tants bons resultats han aportat a la plantilla durant tot el curs i que ha deixat bocabadades la majoria d’aficions contrincants. La victòria permet als blanc-i-vermells arribar als 78 punts i superar els 77 del Vila-real, el curs 2003/04, i del Sevilla, el 2020/21, un sostre per als equips que no són ni Barça, ni Madrid, ni Atlético des que es van implantar els tres punts per victòria en una lliga amb 20 equips –les darreres 27 que s’han disputat–. A València, l’equip i el cos tècnic van tenir la sensació que es tancava un cercle que va començar a tenir la màxima ebullició coincidint amb l’inici de la lliga però que havia arrencat aquest estat amb els dos anys anteriors amb Míchel al capdavant de la plantilla instaurant i treballant per implantar un estil que amb els jugadors actuals ha estat el més idoni per obtenir resultats.
El Girona, avesat a trencar registres històrics propis, i de la competició, no es vol aturar aquí, i en l’última jornada té la possibilitat de superar la vuitantena per enfilar-se fins als 81 punts si guanya a Montilivi divendres que ve, a les 9 del vespre, contra el Granada –en la primera lliga amb tres punts per victòria, el València en va aconseguir 83 jugant quatre jornades més, unes dades que serien gairebé igualades pels de Míchel, amb millor mitjana de punts per partit–. Els registres, només a l’abast dels gegants de la competició, permeten també als gironins trencar amb una hegemonia que ha durat onze campanyes en les quals el Barça, el Madrid i l’Atlético han ocupat sempre les tres primeres posicions de la taula, una altra estadística que ajuda a situar la increïble temporada que ha fet el Girona, tant a casa –només derrotat pel Madrid i el Vila-real, en l’últim partit disputat– a fora, on l’equip ha aconseguit deu triomfs, un nou sostre per al club a primera, i on van arribar a encadenar-ne set durant una primera volta en la qual va acabar invicte a fora i sumant 48 punts en total per discutir al Madrid el domini i el títol, que aquest ha acabat conquistant.
D’un altre planeta
En uns altres temps, el Girona hauria estat lluitant fins a l’última jornada o s’hauria endut algun títol de lliga amb la puntuació que està acreditant. A finals dels noranta i començaments dels dos mil, sumar prop de 80 punts o superar-los era sinònim de campió. Ni el Madrid, ni el Barça eren tan superiors, ja que no passaven pels seus millors moments; tampoc la diferència entre els altres candidats a l’ombra, com el Sevilla o el València, era tan insalvable com ara. Amb 78 punts –i queda una jornada per disputar-se–, els de Míchel haurien estat l’equip amb més puntuació de les lligues del 1997/98, del 1999/2000, del 2001/02, del 2003/04 i del 2006/07. Un altre fet que situa el curs dels blanc-i-vermells en una altra dimensió i que posa l’interrogant sobre què hauria passat si el Madrid no hagués estat al nivell dels millors campionats de tota la seva història. I es diu ràpid.
El Girona tindrà, el curs vinent, una prova de foc, amb tres competicions d’alt nivell en joc: la lliga, la Champions League i la copa, un repte que pot permetre al club fer encara més passos endavant si es torna a encertar i l’equip rutlla igual o encara millor, però que pot posar-lo en situació de perill si no es gestiona com cal un escenari desconegut que ha provocat maldecaps a més d’un equip que trepitjava els peus a Europa i tot plegat se li feia feixuc. Amb l’arquitecte Quique Cárcel curat d’espants, Míchel cada curs amb més experiència, i amb el City Football Group, més a prop o més lluny pel que fa a la relació amb el club, la situació complexa es pot portar amb més seguretat.