No són gironins, però hi han fet arrels. Són els vells rockers del vestidor, futbolistes que van arribar a Montilivi fa anys i que s’han identificat de ple amb el club i tot el que s’hi ha viscut, que no és poca cosa. Cristhian Stuani és el pal de paller, tal com explica sovint Míchel, però s’hi afegeixen –amb més o menys protagonisme al camp– els companys de viatge Portu, Juanpe i Borja García, a més del porter Juan Carlos, tot i haver arribat més tard.

Stuani, la llegenda blanc-i-vermella que va impactar tothom amb els 21 gols amb què va liderar l’estrena del Girona a primera i que no ha marxat mai malgrat les garrotades i les ofertes rebudes amb cada obertura de mercat, ha viscut amb tota la intensitat una temporada que passarà a la història. Ho ha fet amb un rol més secundari al terreny de joc, sense el protagonisme dels primers anys –ja li va passar la temporada anterior, amb Taty Castellanos, i s’ha accentuat aquesta, amb el pitxitxi Dovbyk–, però tant ell com Míchel han gestionat bé la relació. I l’uruguaià ha mantingut un nivell molt alt d’eficiència. Als 37 anys, Stuani tanca la lliga amb nou gols, alguns de tan rellevants i celebrats com el doblet d’última hora que va donar la victòria contra el València i el 3-2 en l’afegit contra el Betis i que van provocar, en tots dos casos, el deliri de jugadors i tècnics en un córner de Montilivi. Preparat per jugar pocs minuts en la lliga i per motivar-se també en partits de copa en camps de rivals com el San Roque de Lepe i l’Oriola –doblet a cada partit–, el davanter afegeix cinc gols en la competició del KO per arribar als tretze en tot el curs. I assolir-ne 130 com a blanc-i-vermell, a més del gol de penal que va donar el títol de la supercopa de Catalunya, contra el Barça a Sabadell, el 2019.

En la primera etapa a l’elit, Stuani va formar una parella de luxe amb Portu. El murcià va marxar a la Real Sociedad –va pagar deu milions d’euros – l’estiu del 2019, amb l’espina d’haver deixat Montilivi just després de la garrotada duríssima del descens. Amb un sentiment especial cap al Girona, va tenir molt clar que volia tornar, i ho va aconseguir a principis de temporada. Va ser, de fet, l’últim fitxatge d’estiu. I tot i que no ha tingut el paper d’actor principal de la primera etapa, la seva aportació ha estat molt benvinguda per a Míchel, que li ha reservat un paper de revulsiu molt ben executat. No podia tenir millor reestrena, amb el gol que va donar el triomf contra el Las Palmas, i va personalitzar l’èxtasi amb una actuació descomunal en la remuntada contra el Barça que va certificar l’accés a la Champions. Els set gols i les cinc assistències –un i tres en la copa– han estat molt benvinguts per a l’equip blanc-i-vermell.

Han tingut un paper molt més discret Juanpe i Borja, que ja eren a Montilivi abans del primer ascens –el madrileny va fer un parèntesi a l’Osca–, com també Portu. Borja, de fet, no ha arribat ni a debutar aquesta temporada, martiritzat per les lesions. També ha viscut part de la temporada històrica Bernardo Espinosa, que havia arribat a Montilivi el 2017. El central colombià, però, se’n va anar a l’Atlético Nacional del seu país en el mercat d’hivern.