Bernardo Espinosa va començar la temporada amb la il·lusió que podria esgarrapar minuts de joc, probablement per situacions puntuals com defensar un resultat favorable en els darrers minuts, una porteria a zero o donar respir als companys o, qui ho sap, si per buscar a través del seu joc aeri sumar algun punt. Amb la renovació sota el braç del març del 2023, el colombià ja assumia que el seu rol seria més que secundari en el nou Girona d’aquest curs 2023/24, i així es va confirmar. El de Cali va disputar els darrers minuts de les dues primeres jornades al camp de la Real Sociedad, per aguantar un 1-1 valuós a l’estadi d’un equip de Champions League, i a Montilivi contra el Getafe, per aportar oxigen a l’eix ja amb un marcador de 3-0 favorable als blanc-i-vermells. Aquell va ser l’últim partit que va disputar davant de l’afició que el va veure arribar al club l’estiu del 2017, aquell primer estiu que va afrontar el Girona com a novell en la màxima categoria. I és que, amb un parèntesi per marxar cedit a l’Espanyol després de descendir a segona A la campanya 2018/19 –amb els periquitos també va baixar la 2019/20–, el cert és que Bernardo feia set temporades que era jugador gironí. A segona, el colombià sempre va demostrar destresa amb un poderós joc aeri i prou intel·ligència per suplir les seves mancances per anar al tall en velocitat tot i ser contundent. Amb Míchel a la banqueta va haver de doblar la intel·ligència per saber adaptar-se a un joc en què la sortida de pilota assolia un protagonisme molt gran. Fins que el de Vallecas va aguantar el 3-5-2-1, Bernardo no va desentonar i, fins i tot va ser una peça clau en l’ascens a primera, sobretot amb una actuació estel·lar de rebuig i control de la situació en la tornada de les semifinals del play-off contra l’Eibar i jugant amb una lesió al genoll que li va impedir fer la pretemporada amb els companys.

El protagonisme de Bernardo en el retorn a primera va ser intermitent tot i que es va enfilar fins als 21 partits (15 com a titular) entre la lliga i la copa. Enguany, amb les aparicions gairebé anecdòtiques en ple mes d’agost en la lliga, la copa del Rei va ser un aparador per al central, que va disputar els 90 minuts de les dues primeres eliminatòries, fins que abans de final d’any va decidir agafar els trastos i després de 174 partits com a blanc-i-vermell –comptant primera, segona, play-off i copa– va fitxar per l’Atlético Nacional de Medellín per iniciar una nova etapa al seu país, sense un acte de comiat d’acord a un pes pesant del vestidor, a un jugador que sempre va donar tot el que tenia.