Quan veritablement vaig tenir la sensació que ens estàvem jugant la vida va ser en la penúltima jornada a Ponferrada. Calia rematar la feina contra el Deportivo, que acabava de pujar a primera divisió, però tot i l’ansietat de guanyar per salvar-nos, els moments de màxima tensió els havíem viscut la setmana anterior a El Toralín.

Es pateix molt, tant a dins com a fora del camp, quan les coses no surten i et veus al pou. Ho vèiem molt negre, però sabíem que el futbol pot canviar de pressa. La fe del club en Machín va ser fonamental. El Girona que tenim ara es va començar a construir en aquella època.

No del tot. Potser ho percebria més si visqués a Girona. És cert que la primera pilota que vaig tocar va anar cap a dins i es van ajuntar moltes coses perquè tot sortís rodó. El club va obtenir la permanència i jo em vaig fer un nom a la segona divisió.

El meu pas va ser curt, però intens. Mai he celebrat un gol contra el Girona. Va ser el club que em va donar l’oportunitat en el futbol professional. No seria el futbolista que he estat si no haguessin confiat en aquell nano de 22 anys que estava jugant a segona divisió B. I això que l’objectiu, que era el de mantenir la categoria, era molt difícil i exigent.

El debut de Machín a Montilivi contra el Múrcia, que era un aspirant a l’ascens (0-1). Va ser un partit que hauríem d’haver guanyat per golejada. El canvi de sistema ens va desconcertar durant la setmana, teníem dubtes de com sortiria. L’impacte d’en Pablo va ser immediat. Aquell dia, al descans, ens vam dir: “Jugant així, ens salvarem.” Va ser un punt d’inflexió. Ens vam adonar que hi podia haver llum al final del túnel. La destitució de Javi López és un altre moment que em va impactar. Era l’entrenador que m’havia fitxat. Jo era jove, i veure que acomiadaven la persona que havia confiat en mi em va deixar en una situació compromesa. Era un home proper, però no va ser capaç de corregir els defectes ni de potenciar les virtuts de l’equip.

Es va saber adaptar al vestidor. La prova és que gairebé no teníem extrems i va decidir que havíem de jugar amb carrilers. Amb mi era molt exigent. No me’n deixava passar ni una i em collava en els entrenaments, però em va ajudar a créixer.

Sí, perquè afavoria les condicions dels rematadors i de jugadors potents amb capacitat de guanyar duels. Els partits es decideixen a les àrees, i ell tenia clar que el seu equip havia de ser el millor en aquesta zona del camp.

Sí, unes quantes vegades, però no va poder ser per situacions contractuals. Machín em va trucar per repetir cessió quan vaig marxar, però el Granada em va tancar les portes (2014/15). Jo sabia que tindria pocs minuts a primera divisió. Sis mesos després em van buscar una sortida, però econòmicament el Girona no podia permetre’s la meva incorporació. Més tard, el Girona i Las Palmas no es van posar d’acord en l’import del préstec i vaig acabar al Cadis (2016/17). I en l’última oportunitat, l’Albacete no em va alliberar (2020/21). M’hauria agradat tornar a Montilivi i vaig intentar-ho, però no em van deixar.

Sí, amb Gali (Javier Galiano, delegat de l’equip). Les vegades que m’he enfrontat al Girona ens hem abraçat i hem xerrat una estona. Això és el millor del futbol. Sempre és una alegria veure’l.

Era jove i no tenia parella. Passava molta estona amb Iván López, Richy, Adrià Carmona o Ramalho. Vam formar una bona colla. Sortíem d’entrenar-nos i anàvem a menjar. Fèiem vida junts.

Al centre de la ciutat. Em va sorprendre moltíssim la gastronomia. La qualitat de vida a Girona és espectacular.

La idea era inconcebible. El que ha fet el Girona no s’havia vist mai en el futbol espanyol, i ja ho veurem si tornarem a presenciar res semblant.

Ha estat exponencial. És difícil que un equip passi de lluitar per la salvació a ser un dels favorits per pujar cada curs fins a assolir l’ascens. I encara més amb pressupostos tan baixos, perquè no va arribar pas cap xeic. La clau va ser donar continuïtat a la idea de Machín i deixar treballar la direcció esportiva.

L’única limitació que hi veig és l’econòmica. Futbolísticament, el cos tècnic ha demostrat poder competir a la gespa amb el Madrid i el Barça. Als despatxos, no. Ara bé, si compares el rendiment de l’equip, amb relació als recursos que té el club, amb la temporada de l’Atlético, el Girona ha estat a anys llum.

No tinc paraules per descriure la seva feina. El seu equip ha estat el més divertit de veure. He gaudit molt amb els seus partits. Més enllà dels resultats, em fascina la mentalitat que ha inculcat de, tot i anar guanyant 2-0, no deixar respirar els rivals i voler marcar-ne tres més, si és possible. Això s’havia perdut en el futbol, amb conjunts que es tanquen quan obren la llauna i busquen sentenciar al contraatac. En canvi, em crida l’atenció com el Girona ni s’immuta en encaixar un gol. Reprenen el joc com si res i continuen atacant, fins i tot quan acaben de marcar! Això no ho he vist ni tan sols en els grans equips de la lliga.

Va marcar 40 gols en dues temporades a primera divisió i encara va quedar-se després del descens a segona malgrat tenir ofertes llamineres. S’ha sentit molt identificat amb el club. Ha volgut tornar el Girona a la màxima categoria a qualsevol preu. És francament admirable. No tenia necessitat de fer-ho. Diu moltíssim d’ell.

La seva temporada és difícilment millorable. S’havia d’adaptar a la lliga, a l’idioma, als companys i a la idea del tècnic, i ho ha fet de manera bestial. És el davanter que més m’ha agradat perquè, a banda dels gols, la seva influència en el joc ha estat vital. Quan va tenir una petita encallada, el Girona ho va notar. Quan va tornar a marcar, l’equip, que semblava que es podia despenjar una mica, va redreçar el rumb. No és casualitat.

I tant, que n’hem parlat, al llarg de la temporada. Bastant, de fet. Tots tres ens n’alegrem molt que les coses els vagin bé perquè és un lloc que ens sentim com nostre. Podré dir als meus fills que vaig jugar en el Girona.