Un pilar que cal refer
L’adeu d’Aleix Garcia, peça fonamental en els últims tres anys de creixement constant del club, deixa un buit difícil de cobrir
El d’Ulldecona ha jugat 118 dels 152 partits de la història del Girona a primera divisió
Dijous passat es va fer oficial el traspàs d’Aleix Garcia al Bayer Leverkusen, pel qual el Girona rep 18 milions d’euros que es poden enfilar fins als 20 si es compleixen les variables que formen part de l’acord. Unes xifres elevadíssimes per a un club com el blanc-i-vermell, però que no amaguen la realitat. I és que el Girona ha vist com un dels pilars del vestidor fa les maletes abans d’afrontar la temporada més il·lusionant de la història, amb el repte de jugar la Champions com a gran atracció. És la contrapartida als èxits d’aquesta temporada, i no es pot fer gaire res més que assumir-ho.
Amb més poder econòmic i de convicció envers els futbolistes que interessen que mai, el Girona ha de treballar per reconstruir la plantilla per mantenir un projecte guanyador. En funció de les sortides que hi pugui haver, la tasca serà més o menys complicada, però el que ja és de calaix és que s’haurà de trobar un relleu a Aleix Garcia per construir una nova sala de màquines al centre del camp que encaixi amb la filosofia del tècnic Míchel Sánchez. I això no serà fàcil. I és que el migcampista d’Ulldecona ha estat una de les pedres angulars per al tècnic de Vallecas els últims tres anys. No deixa de ser, però, un camí que el mateix club accepta de bon grat, ja que Quique Cárcel sempre ha dit sense embuts que si es reben ofertes econòmicament importants per alguns jugadors, el que interessa és tancar la venda i engreixar l’economia per anar-se fent gran a poc a poc. De fet, el d’Ulldecona va trencar diumenge a la nit el seu silenci públic amb una entrevista a RAC1 i va donar a entendre que si fos per ell –hauria calgut un esforç econòmic del club segur– s’hauria quedat, però que al Girona ja li anava bé tancar el traspàs.
Sigui com sigui, Aleix Garcia deixa un buit en el Girona. El migcampista ha anat guanyant pes i protagonisme al llarg de les cinc temporades, dividides en dues etapes, en què ha estat en el club. Aquest curs, sent capità en pràcticament tots els partits de lliga tot i no estar entre els quatre capitans de la plantilla, ha fet el pas definitiu i ha estat, de molt, el jugador de camp més utilitzat de la plantilla. Només es va perdre un partit per sanció i va ser suplent en un altre. Paraules majors. A més, ha tancat el curs havent marcat tres gols en la lliga, que representen el seu rècord golejador en una temporada amb el Girona, i repartint sis assistències.
En el còmput global, Aleix Garcia ha deixat el Girona després d’haver jugat 172 partits oficials amb la samarreta blanc-i-vermella, una xifra que el converteix en l’onzè jugador amb més partits disputats amb el Girona en el futbol professional. A més, és, amb 118 partits, el segon jugador que més partits ha disputat a primera divisió amb el club, només darrere de Stuani, que n’ha jugat 128. Destacant sempre com a assistent, especialment gràcies a les accions d’estratègia en què ha jugat un paper clau com el gran especialista de l’equip, Aleix Garcia ha marcat vuit gols al llarg de les cinc temporades com a gironí –set en la lliga i un en la copa.
Montilivi l’ha fet gran
El Girona li deu molt a Aleix Garcia, però també a l’inrevés. I és que la història de la relació entre el conjunt blanc-i-vermell i el migcampista ha tingut dues etapes ben diferenciades. En la primera les dues parts van pagar la inexperiència, mentre que en la segona les dues parts han passat de l’infern al cel.
En els primers passos d’Aleix Garcia en el Girona el migcampista tenia 19 anys i s’estrenava a l’elit –participacions esporàdiques amb el Manchester City a banda–, igual que els gironins a primera. Amb Machín, en el curs 2017/18 va disposar de poques oportunitats i només va sumar 851 minuts en la lliga, amb 7 titularitats. El curs següent, amb Eusebio, es va enfilar fins a les 20 titularitats, però tampoc va poder brillar i no es va poder evitar el descens del Girona a 2a divisió A.
Un cop desvinculat del Manchester City i després d’un pas per Bèlgica, Romania i amb l’Eibar a primera, Aleix Garcia va tornar al Girona, aquest cop en propietat, l’estiu del 2021, amb l’equip a segona. A partir de llavors la història ha estat ben diferent. En perfecta sintonia amb la filosofia que volia impregnar Míchel al Girona, el creixement d’Aleix Garcia ha estat exponencial, i des del primer moment ha estat indiscutible en l’onze inicial, perdent-se només alguns partits puntuals per rotacions o per problemes físics, com els que va tenir la temporada passada. Més madur i responsable que en la primera etapa, i amb el valor afegit de tenir la plena confiança del tècnic i del club, el d’Ulldecona ha assumit responsabilitats i s’ha carregat l’equip a l’esquena quan ha calgut.
Precedent amb Romeu
El repte que tindran Míchel Sánchez i Quique Cárcel de reconstruir el centre del camp no és nou. De fet, va ser un dels punts calents l’estiu passat, perquè la sortida d’Oriol Romeu, un dels jugadors més importants de la temporada 2022/23, si no el que més, també va representar un daltabaix. Lluny del que es podia esperar, l’aposta per Jhon Solís i tornar a portar Yangel Herrera, aquesta vegada en propietat, va ser l’únic moviment important.
Míchel va apostar per fer un canvi de dibuix passant al doble pivot, però aquesta solució ja no serviria ara. Primer perquè la peça clau en aquest nou esquema va ser el mateix Aleix Garcia, i segon perquè el centre del camp està més curt d’efectius que mai. Yangel Herrera, poc fiable físicament, un encara tendre Jhon Solís i les ajudes d’Iván Martín, habituat a una posició més avançada, són els únics cromos que té ara mateix el tècnic de Vallecas sobre la taula.
És evident que s’haurà de fitxar, i com una de les prioritats ara mateix, per reforçar el centre del camp. I segurament no només una peça. Renato Tapia, lliure un cop acabat el contracte amb el Celta, és un dels grans candidats. I una altra opció és retornar a l’origen i intentar recuperar Oriol Romeu. De moviments, n’hi haurà, ben segur, i del que es tracta és d’encertar.