Girona
Richy Álvarez
Jugador del Girona entre el 2011 i el 2017 (Capità de l’equip en el primer ascens a la màxima categoria)
“S’ha de gaudir del que es té ara”
“El Girona és una família humil i ha de seguir tocant de peus a terra”
“Sempre he dit que el dia de l’ascens va ser el dia més feliç de la meva vida i el més dur”
Ricardo Álvarez Puig, Richy (Vigo, 11/9/1984), va ser un dels protagonistes de l’etapa amb més alts i baixos del Girona a segona A. De l’agonia de lluitar en més d’una ocasió per no baixar, a la batalla per pujar, també en més d’una ocasió. I és que les sis temporades del central al club –del 2011 al 2017– van tenir de tot, a més de lesions greus i, al final, un ascens en un dia que no oblidarà. Machín li va donar els primers cinc minuts del curs en els últims cinc minuts del duel contra el Saragossa que va permetre al club pujar a primera. Aquells van ser els seus últims cinc minuts en el futbol professional, una barreja d’emocions difícils de digerir.
Com és el dia a dia de Richy? Continua vinculat al futbol?
Quan vaig deixar el futbol, el primer any va ser de canvi de vida però després vaig començar a entrenar. Fa quatre o cinc anys que entreno els juvenils de l’Areosa, el club on vaig jugar de petit. Aquest curs per fi hem pujat de lliga gallega a lliga estatal. El curs vinent fem el salt, juntament amb l’amic amb qui entreno, per agafar un sènior, el Choco de preferent.
4 de juny del 2017. Què és el primer que pensa quan li recorden aquesta data?
Sempre he dit que va ser el dia més important de la meva vida i també el més dur. El més feliç, però jo sabia que em retirava i que no gaudiria al cent per cent de l’ascens. Pujar amb l’equip de la meva vida, de la meva segona casa, va ser increïble. Després de sis anys patint amb el Girona, temporada rere temporada, si no era per no baixar, era per perdre play-offs..., va ser preciós.
Va jugar els darrers cinc minuts però realment no estava en condicions per jugar. Va sortir emocionat i al final del partit tothom el buscava.
Allò va ser un detall que va tenir Machín amb mi i amb en Felipe Sanchón, que també va jugar l’última jornada contra el Còrdova. Sincerament no podia jugar més dels cinc minuts que vaig jugar. El genoll se m’inflava cada vegada que feia un pas. Va ser maco acomiadar-me al camp i en aquell partit i és el que recordo, saltar al camp, fer una abraçada a en Galiano, posar-me a plorar i viure aquells minuts, que els tindré sempre gravats en la memòria.
Quantes operacions li han fet a cada genoll? Nota encara dolor?
M’han operat quatre vegades al genoll esquerre i dues al dret. L’última va ser la que em va fer retirar ja que no es va regenerar el cartílag i és el que em provocava la inflamació; he perdut molta musculatura. A la vida diària puc fer-ho tot normal però en el futbol no. Cada vegada que em poso en un rondo amb els nois es riuen de mi [riu].
Tot i que el cos l’hi obligui, entenc que costa deixar el futbol i, sobretot, tan jove?
Amb 32 anys. Avui dia un futbolista estira força més una carrera ja que es cuida més, hi ha més controls i es pot allargar uns quants anys si et portes bé. No dic que em quedessin tres anys, però arran de la lesió per jugar un any més hauria d’haver tingut un control molt exhaustiu perquè si no el genoll no tirava. Vaig entendre que el Girona no em renovés perquè el genoll no donaria per rendir a primera; continuar a segona ho podria haver fet, però amb els contratemps que tenia sabia que era complicat trobar un equip. Retirar-me era la millor decisió per no enganyar-me a mi ni a cap club.
El capità del Girona en el primer ascens del club a primera en va viure de tots colors?
Ja el primer any em vaig trencar el lligament encreuat. Va ser el curs en què el Vila-real va baixar i arrossegava el filial i teníem una bala. Va ser una temporada llarga i complicada. Després amb Rubi grans vivències tot i no jugar gaire, ja que tenia al davant companys que eren superiors a mi. Va ser un gran any lluitant per l’ascens i l’any següent, de nou, lluita agònica per no baixar. Després va venir el curs del Lugo i el Saragossa, la final contra l’Osasuna... Una hòstia rere l’altra, parlant malament. Finalment vam pujar després de tant patiment, però vam insistir tot i les desgràcies viscudes.
Per la resiliència i la tossuderia creu que aquelles plantilles són l’embrió de l’actual Girona?
Cadascú sap el que va viure, però els sis anys que hi vaig estar jo van ser molts durs, de necessitar psicòlegs ja que cada estiu marxàvem cap a casa plorant perquè havíem perdut l’oportunitat de jugar a primera una vegada rere l’altra. El Girona sempre va ser una família i això explica els bons resultats que es van assolir i els que s’han aconseguit.
Com ha canviat el Girona. Costa fins i tot d’explicar?
És complicat d’explicar, sí. O potser no. La clau és donar confiança a un projecte també en els mals moments. Míchel va estar en descens a primera FEF i el curs vinent jugarà la Champions. A les primeres de canvi no pots ensorrar un projecte, tot i que és cert que en el futbol costa tenir aquesta confiança i donar un temps, però el Girona ho va fer i gràcies a això tot Espanya ha gaudit amb el futbol que ha fet el Girona aquest any i espero que la temporada vinent ho faci tot Europa.
Si algú li hagués dit fa deu anys que el Girona jugaria la Champions, l’hauria pres per boig?
Primer miraria el rellotge per veure quina hora és i li preguntaria què s’ha pres [riu]. Diria que tant de bo però ho veuria molt lluny. Per sort ha passat, hi ha gent darrere el club que ajuda perquè es pugui arribar fins aquí. De totes maneres el més fàcil és dir que el City és al darrere, però jo sempre dic que hi pot haver molts diners i bons jugadors, però si l’equip no funciona els resultats no arriben. El Girona té i ha tingut grans jugadors que no eren tan coneguts. El vestidor ha de ser una família per fer el que han fet, i puc dir que em sento orgullós de dir que vaig jugar al Girona.
El club ha crescut més ràpid esportivament que estructuralment. El veu preparat per jugar la lliga, la copa i la Champions?
Jo era al Celta B quan el primer equip va passar de jugar la Champions i el mateix curs baixar a segona A, que això és un cop molt fort. No vull pensar que passarà el mateix ja que estic segur que des del primer dia es prepararan per a una temporada vinent amb més competicions. Sempre s’ha de saber d’on ve un. El Girona és una família humil i ha de seguir tocant de peus a terra. Tranquil·litat perquè hi haurà moments durs i complicats i se li haurà de donar suport. No dic que no gaudirem com ho hem fet, ja que tres competicions és més complicat, però el futbol te’n dona una de freda i una de calenta i s’ha de gaudir del que es té ara mateix.
Haver trobat un líder al vestidor amb Míchel i la feina de Cárcel als despatxos ha estat clau?
No tinc el plaer de conèixer Míchel però tant de bo el conegués i pogués parlar amb ell. Em sembla un espectacle els vídeos i les xerrades que fa. Són molt motivadors. Ara que ho visc en primera persona a la banqueta puc dir que és complicat tenir 25 caps units i que et donin suport. Ell ho ha aconseguit perquè es nota en els jugadors, sempre que fa canvis mai resten i tothom dona el màxim. Sobre en Quique Cárcel no tinc cap paraula dolenta. Sempre m’ha donat suport i m’ha ajudat i això també és seu.
De la seva etapa al Girona quin tècnic el va marcar més?
Rubi va ser el millor entrenador que vaig tenir. Tant pel que fa a conceptes tàctics com en la relació personal. Va ser el primer entrenador a qui vaig demanar explicacions per segons quines coses i em feia vergonya. Ell va venir a parlar amb mi i són converses que es tenen en privat. Em va guanyar com a persona ja que és difícil en el món del futbol trobar persones cent per cent sinceres. Vaig jugar poc, la temporada 2012/13, però ho vaig entendre tot.
De fet, aquella plantilla del curs 2012/13 es va reunir fa un any?
Ho recordaré sempre. En la final del play-off a Almeria Rubi va fer una xerrada que ens va fer plorar a tots, amb vídeo inclòs. Ens va dir que passés el que passés, deu anys després ens ajuntaríem i recordaríem aquell moment. I dit i fet, senyal del grup humà que hi havia llavors. No érem fores de sèrie però vam aconseguir una fita històrica, la primera vegada que el Girona arribava a un play-off d’ascens.
Li queda l’espina de no haver jugat a la màxima categoria?
Un nen petit que somia ser futbolista, com era jo, té el desig d’arribar a primera i ho vaig tenir a l’abast. La primera vegada potser no, però quan vam perdre contra el Lugo en l’última jornada, aquell curs vaig jugar moltíssim i pensava que podia ser el meu any d’aconseguir-ho, de pujar i mantenir-me a l’equip. Allà vaig pensar que se m’havia escapat la possibilitat ja que em trobava molt bé físicament i esportivament.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Publicat a
Notícies
Dissabte,6 juliol 2024