El crei­xe­ment d’Iván Martín des de la seva arri­bada a Girona ha estat expo­nen­cial. Després de recu­pe­rar-se d’una frac­tura de peroné que es va fer a Tene­rife el dia de l’ascens, per culpa de la qual es va per­dre el pri­mer terç del curs del retorn a pri­mera divisió, el mig­cam­pista s’ha con­so­li­dat com una peça clau de la columna ver­te­bral de l’equip que ha aca­bat ter­cer i ha sumat l’estra­tosfèrica xifra de 81 punts. Pro­te­git per Aleix Gar­cia i Yan­gel Her­rera a la medul·lar, par­tint com el juga­dor més avançat del tri­vot, ha actuat de manera bri­llant com a enllaç entre el mig del camp i la zona d’atac.

El ven­tall de recur­sos que ofe­reix és tota una bene­dicció per a Míchel, de qui és home de màxima con­fiança. Fi amb la pilota als peus i amb una capa­ci­tat tècnica innata per córrer por­tant-la engan­xada a la bota, el fut­bo­lista nas­cut a Bil­bao trenca línies en con­ducció, ofe­reix cons­tant­ment línies de pas­sada i dona con­tinuïtat en el joc, fet que li per­met con­tro­lar els temps segons convé, desac­ce­le­rant el ritme de la cir­cu­lació o pro­gres­sant en el joc amb el con­trol de la pilota per ins­tal·lar els com­panys a camp con­trari, on també és el pri­mer a acom­pa­nyar Dovbyk a l’hora d’ini­ciar la pressió sobre les defen­ses rivals. Autor de cinc gols i qua­tre assistències en 2.747 minuts, per al record que­darà la seva diana que va donar el tri­omf con­tra l’Atlético en el temps afe­git del pri­mer par­tit de l’any a Mon­ti­livi (4-3). No deuen ser pocs els afi­ci­o­nats giro­nins que encara avui es pre­gun­ten com s’ho va fer per tro­bar l’escaire amb el munt de juga­dors madri­lenys que tenia al damunt i el poc espai de què dis­po­sava per exe­cu­tar el xut amb la cama esquerra. A prin­cipi de tem­po­rada, era habi­tual sen­tir i lle­gir que l’ex del Vila-real estava “infra­va­lo­rat”. L’entre­na­dor de Valle­cas va res­pon­dre en roda de premsa dient que era “el gran des­co­ne­gut”. Un cop aca­bat el curs, Iván Martín s’ha gua­nyat el reco­nei­xe­ment de tot­hom. Més ben dit, el de fora del ves­ti­dor. El de dins sem­pre l’ha tin­gut.