Girona
Carles Planchart
MEMBRE DEL COS TÈCNIC DE PEP GUARDIOLA AL MANCHESTER CITY I EX SEGON ENTRENADOR DEL GIRONA
“En Pep educa els jugadors, fan un màster”
“El Girona encara està en fase de creixement. S’hi veu un projecte de futur”, diu l’arbucienc
“Cada cop tenim més ajudes i eines. Però s’ha de saber filtrar i treure’n la substància bona”
Carles Planchart (Arbúcies, 1965) no s’ha separat de Pep Guardiola –només quan el tècnic va fer un parèntesi a Nova York– des que van treballar plegats al Barça B. Primer a Munic i ara a Manchester, és testimoni de l’evolució de l’anàlisi, departament en què s’ha especialitzat. Segueix amb interès el Girona i s’escapa sempre que pot a casa, a Arbúcies.
El recordo amb Domènec Torrent, amb una càmera, coincidint en partits a Vilatenim. Allà va començar tot?
Sí. Després de l’etapa al Girona, en què no vam pujar tot i quedar campions de tercera, ens vam començar a dedicar a això, a voltar pels camps. Primer, perquè si havies d’entrenar havies d’estar una mica actualitzat. I també per conèixer nous equips, jugadors, i estar a punt. Anàvem molt a Figueres i també al Miniestadi.
I els va trucar Pep Boada?
En aquell moment també col·laboràvem amb el Màlaga. I en Pep Boada ens va dir: “Si tot això ho feu per vosaltres, per què no ho feu pel Barça?”, el seguiment de jugadors i tot el que fèiem. I nosaltres, és clar, encantats. Amb la gran sort, la loteria, que entrem a tercera per fer aquesta feina i el mateix any entra Pep Guardiola.
No és Guardiola qui els fa entrar al Barça.
No, nosaltres havíem de fer sobretot seguiment de jugadors de la franja del juvenil i del segon equip del Barça. I amb aquesta idea vam començar. Però va arribar Guardiola, amb Tito Vilanova, a qui també coneixíem, sobretot en Dome, i ens va anar molt bé. Es va reforçar tot.
I d’aquí fins a estar 17 anys amb Pep Guardiola.
Disset anys! És l’únic títol que puc conservar, que soc l’únic que encara aguanto, l’únic que vaig començar amb ell i que continuo amb ell, l’únic, no n’hi ha cap més.
Quin és el secret?
Uf. A vegades pot ser dur, però quan es veuen les coses de la mateixa manera és més fàcil. Jo penso que és com una relació de matrimoni. Si tens maneres de pensar, costums i voluntats diferents, comencen els conflictes. Si t’agrada el que fas, ets autoexigent i molt de la mateixa corda, això ho simplifica molt tot. És clar que hi ha alts i baixos o moments puntuals de tensió, com en qualsevol relació. Però realment és així. Crec que això ha fet que veiem molt el futbol de la mateixa manera. Som molt competitius, de plantejar coses per guanyar. Jo el puc haver ajudat en coses puntuals, però he après moltíssim d’ell. En futbol ofensiu, posicional. I en l’aspecte de gestió, de metodologia. Pencar molt, ser molt seriós, molt passional. Coincidint en això ha estat més fàcil allargar la relació.
Convindríem que és el millor entrenador del món. Imposa treballar amb ell?
Realment, sí. A mi em va imposar al principi, sobretot. El tenia mitificat com a jugador del Barça. I en canvi ell sempre t’ha donat peu a un tracte molt més directe, personal. Veig que sí que imposa perquè fins i tot als jugadors nous, fins que no el coneixen, se’ls nota.
Havia arribat a pensar que no estaria a l’altura?
Al principi potser sí, però també s’hi va barrejar que potser jo era un inconscient, un irresponsable, i com que tenia tantes ganes, hi he posat sempre molta personalitat. No m’ha espantat mai res. I si no soc el millor, ho aconseguiré. Sense aquesta valentia, anant amb el fre de mà posat, hauria estat perjudicial.
L’anàlisi ha evolucionat molt?
Moltíssim. Quan vam començar al Barça, no hi havia res. Quatre informes escrits, algun vídeo i poca cosa més. Molt superficial i molt poca cosa. No tenies cap control de res. No hi havia ni un departament. Vam haver de comprar fins i tot la típica càmera. El segon any, quan vam posar càmeres per gravar els entrenaments, si durava una hora mitja, necessitaves una hora i mitja més per descarregar-ho a l’ordinador. L’evolució tecnològica ha estat brutal. I nosaltres, també. Tenim moltes més ajudes, moltes més eines. Però també és important que hi hagi algú a darrere que tingui aquest coneixement per saber gestionar tot això, per saber-ho fer funcionar. Al Barça ja vam evolucionar, però vam anar a Alemanya i ja anaven un pas endavant. Ja hi havia un equip de seguiment de jugadors i anàlisi amb gent formada per fer aquesta feina. I te’n vas a la Premier, i es multiplica. Sempre han tingut molta tradició amb aquestes eines, tant si les han utilitzat després com no, perquè crec que l’evolució els ha arribat sobretot a partir d’entrenadors de fora.
Moltes eines, però la clau deu ser la persona.
La gent que forma part dels departaments està formada específicament en això, cosa que no passa aquí. Això ajuda a evolucionar. Però s’ha de saber utilitzar i treure profit de tota la informació que generes. S’ha de saber filtrar i treure’n la substància bona.
L’objectiu és que el rival no els pugui sorprendre, que no se’ls escapi res?
Això ja no passa. El que sovint ens canvia és la idea inicial de joc, perquè, per la nostra manera de jugar i l’èxit assolit, ens guanyàvem tant de respecte que sovint els rivals jugaven, o juguen, diferent. Podies analitzar-ho durant deu partits, que després arribava el nostre i jugaven a una altra cosa, a no perdre. Tot això feia que el plantejament que tu havies preparat no funcionés. Ell va arribar a la conclusió que no ens hi podíem obsessionar.
I què van fer?
En Pep va dir que s’ha de donar més importància a l’educació del jugador. Se l’ha d’educar en unes situacions determinades, perquè ell mateix aprengui a decidir, o fins i tot amb correccions durant el partit, que sigui efectiu. Arriba un moment que penso que els jugadors que treballen amb en Pep haurien de pagar. És com anar a fer un màster. Perquè al final els educa. Veus molts jugadors que jugaven d’una manera abans amb altres equips, venen al City i acaben jugant d’una manera determinada. Els canvia la manera de jugar. Es tracta de treure les qualitats personals i posar-les dintre d’un col·lectiu i d’una manera determinada. I els acaba convencent i els acaba educant. Això és un màster. Es podria comparar amb els grans cuiners, com els germans Roca, i tots els que hi han anat a aprendre.
Per tant, el compararia a grans mestres?
Jo crec que són genis. De bona matèria primera, en pot tenir molta gent. Però no tots els cuiners poden ser els Roca. Això és el mateix. S’ha de saber cohesionar i s’ha de saber gestionar, perquè hi ha 25 persones que tot són egos i maneres d’actuar diferents. I les directives, i la premsa, i els aficionats. I tenir credibilitat, que et segueixin. S’ha de saber aglutinar tot això, i en Pep és un geni en això.
El com és inqüestionable, però el què... La pilota ha d’entrar. I a vegades no entens com els pot eliminar el Madrid.
És una de les conclusions a què he arribat després de tants anys. Cada cop els equips treballen més i hi ha més igualtat. A la Premier ho veus. Sempre et pot donar un plus més el plantejament, la interpretació dels partits, les solucions immediates... Però hi deu haver alguna cosa sobrenatural que et marca si guanyaràs o no. La temporada del triplet, estava segur que guanyaríem la Champions. El dia de la final deia que guanyaríem segur. I vam fer el pitjor partit. El més normal és que la pilota de Lukaku hagués entrat, i no la de Rodri. Això qui ho controla? Qui ho entrena? Ja puc fotre els millors informes del món. Això no està previst. Cada vegada més crec que hi ha un destí.
Veu Guardiola en una selecció?
Seria el canvi natural, en el sentit que la feina de club genera molt desgast d’energia. I més en Pep, que gestiona 50.000 vegades més pressió que jo. Una selecció et podria permetre agafar-t’ho d’una altra manera, però la veritat és que no l’hi acabo de veure. No crec que sigui entrenador de selecció. És un entrenador de dia a dia, de vinga, i torna-hi. Molt pesat, en el bon sentit. I és molt bo en lligues, de regularitat, del dia a dia. Fixa’t les lligues que ha guanyat. Planteja tots els partits per guanyar, no pas per dependre del resultat, que és més propi d’eliminatòries. Que si va a una selecció ho farà bé? Segur. Però tinc els meus dubtes que ho faci.
Li agradaria enfrontar-se al Girona en la Champions?
Segur que no. No és per por. És com el Barça: no m’ha agradat mai, per moltes connotacions. Tinc molt clar que el Girona i el Barça són els meus clubs. I no t’agrada. Té un desgast addicional. No m’agrada.
L’ha sorprès el Girona, que hagi arribat a la Champions i com ho ha fet?
No m’ha sorprès que arribés a la Champions perquè crec que és totalment merescut. Disfrutaves veient el Girona. Jo he disfrutat molt més veient el Girona que veient el Barça. La sorpresa hauria estat que quedessin campions. Però amb el nivell que han mostrat, amb tot el que ha fet Míchel, accedir a la Champions era el premi mínim.
Deia que Guardiola educa els jugadors. Míchel, d’alguna manera, també?
Crec que ha estat similar, sí. D’entrada, l’èxit no ha estat només aquest any. Això és la culminació d’un treball de fa molts anys. Començant per Quique Cárcel. Que això és perquè el City hi posa diners? El City ajuda i et pot cedir algun jugador, que normalment és perquè no el vol, no ens enganyem. Que és tot pel City? A mi que no em venguin això. El pressupost està controlat. És endevinar els que fitxes. I quan creus que els has endevinat, que l’entrenador els faci funcionar. No és un engranatge fàcil i curt, és un treball de molts anys. Jo he vist perdre contra el Lugo, l’Osasuna, l’Elx, el Rayo… El treball s’ha anat fent i ha donat els seus fruits.
El peatge d’estar a la Champions és el canvi en la relació amb el City. El Girona hi perd més que el City, és clar.
Aquí hi ha qüestions legals i oficials que se m’escapen una mica. Tot això començaria a canviar si el Girona estigués uns anys a la Champions i es pogués considerar un rival com el Madrid, el Barça o l’Atlético. El Girona i el Barça mateix: tots eren amics i es podien aplaudir els gols de tots dos. Això ja ha anat canviant. És normal, el Girona ha anat creixent.
Es quedaran Savinho?
Savinho té molta qualitat. Té un u contra u amb nivell per jugar a la Premier. Se’n pot anar per dins, per fora i a les dues bandes. Realment em va sorprendre, sobretot al començament. Igual que tu tens un Doku, que ha vingut de la lliga belga i ha demostrat que pot competir a la Premier, per què no ho pot fer Savinho? Ara bé, si ens el quedarem o no, ja se m’escapa. Personalment, me’l quedaria. No hi ha jugadors d’aquest tipus. Tenim extrems acostumats a anar per dins. D’aquests que tant poden anar per dins com per fora, se’n necessiten.
On veu el sostre del Girona?
Ara la clau és ensopegar molt bé els fitxatges, que puguin mantenir una mica el bloc, que els egos tampoc es disparin, i que Míchel vegi aquí un projecte de futur. Per mi, el sostre del Girona ha sigut aquest any. Si a partir d’aquí pots estar uns quants anys lluitant allà, com ha fet la Real Sociedad, perfecte. Mantenir-se a un bon nivell a primera i lluitar per Europa. I la gent també ha de pensar que no sempre anirà al camp i veurà guanyar el Girona. Si es pot consolidar l’equip a primera, perfecte. I tampoc limitar-nos perquè som petits. Per què no es pot arribar a guanyar una lliga? Ara és començar la inèrcia. Fer créixer el club. La ciutat esportiva, la remodelació de l’estadi... El Girona està en fase de creixement, encara. M’agradaria que fos un Girona sòlid, d’anar creixent de mica en mica.
El club viu la dècada daurada. Quan Pere Guardiola dubtava de fer el pas, vostè és un dels que hi van parlar. N’està orgullós?
El poc que vaig fer va ser ajudar perquè es posessin en contacte. Perquè al Girona penso que per les dues bandes es necessitaven l’un a l’altre. Et sents orgullós perquè el resultat, com s’ha vist, ha estat bo. El club necessitava un canvi de professionals amb gent seriosa i bona gent. S’ha de fer amb passió i sentiment. Si fos només com a negoci, potser ja estaria venut tan bon punt van pujar a primera divisió. En canvi, estan parlant de projecte de futur, de ciutat esportiva, de fer un estadi millor. Jo no vaig pas fer res, però si vaig poder ajudar en alguna cosa, encantat d’ajudar.
I vostè es veu en alguna altra cosa en el futbol, separat d’en Pep?
Després de disset anys, on he d’anar? En Dome tenia moltes ganes de ser entrenador i va prendre la decisió de marxar. Jo, potser perquè veig molt complicat ser primer entrenador i ara és tard, no m’hi veig. No es pot dir mai el que passarà, però ara em veig molt al costat d’en Pep. Que m’agradaria tornar cap aquí? Soc molt d’aquí, soc molt de poble, i m’agradaria. Però no sé què passarà.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Publicat a
Notícies
Dilluns,25 novembre 2024