“En Pep educa els jugadors, fan un màster”

Sí. Després de l’etapa al Girona, en què no vam pujar tot i que­dar cam­pi­ons de ter­cera, ens vam començar a dedi­car a això, a vol­tar pels camps. Pri­mer, perquè si havies d’entre­nar havies d’estar una mica actu­a­lit­zat. I també per conèixer nous equips, juga­dors, i estar a punt. Anàvem molt a Figue­res i també al Mini­es­tadi.

En aquell moment també col·laboràvem amb el Màlaga. I en Pep Boada ens va dir: “Si tot això ho feu per vosal­tres, per què no ho feu pel Barça?”, el segui­ment de juga­dors i tot el que fèiem. I nosal­tres, és clar, encan­tats. Amb la gran sort, la lote­ria, que entrem a ter­cera per fer aquesta feina i el mateix any entra Pep Guar­di­ola.

No, nosal­tres havíem de fer sobre­tot segui­ment de juga­dors de la franja del juve­nil i del segon equip del Barça. I amb aquesta idea vam començar. Però va arri­bar Guar­di­ola, amb Tito Vila­nova, a qui també coneixíem, sobre­tot en Dome, i ens va anar molt bé. Es va reforçar tot.

Dis­set anys! És l’únic títol que puc con­ser­var, que soc l’únic que encara aguanto, l’únic que vaig començar amb ell i que con­ti­nuo amb ell, l’únic, no n’hi ha cap més.

Uf. A vega­des pot ser dur, però quan es veuen les coses de la mateixa manera és més fàcil. Jo penso que és com una relació de matri­moni. Si tens mane­res de pen­sar, cos­tums i volun­tats dife­rents, comen­cen els con­flic­tes. Si t’agrada el que fas, ets auto­e­xi­gent i molt de la mateixa corda, això ho sim­pli­fica molt tot. És clar que hi ha alts i bai­xos o moments pun­tu­als de tensió, com en qual­se­vol relació. Però real­ment és així. Crec que això ha fet que veiem molt el fut­bol de la mateixa manera. Som molt com­pe­ti­tius, de plan­te­jar coses per gua­nyar. Jo el puc haver aju­dat en coses pun­tu­als, però he après moltíssim d’ell. En fut­bol ofen­siu, posi­ci­o­nal. I en l’aspecte de gestió, de meto­do­lo­gia. Pen­car molt, ser molt seriós, molt pas­si­o­nal. Coin­ci­dint en això ha estat més fàcil allar­gar la relació.

Real­ment, sí. A mi em va impo­sar al prin­cipi, sobre­tot. El tenia miti­fi­cat com a juga­dor del Barça. I en canvi ell sem­pre t’ha donat peu a un tracte molt més directe, per­so­nal. Veig que sí que imposa perquè fins i tot als juga­dors nous, fins que no el conei­xen, se’ls nota.

Al prin­cipi pot­ser sí, però també s’hi va bar­re­jar que pot­ser jo era un incons­ci­ent, un irres­pon­sa­ble, i com que tenia tan­tes ganes, hi he posat sem­pre molta per­so­na­li­tat. No m’ha espan­tat mai res. I si no soc el millor, ho acon­se­guiré. Sense aquesta valen­tia, anant amb el fre de mà posat, hau­ria estat per­ju­di­cial.

Moltíssim. Quan vam començar al Barça, no hi havia res. Qua­tre infor­mes escrits, algun vídeo i poca cosa més. Molt super­fi­cial i molt poca cosa. No tenies cap con­trol de res. No hi havia ni un depar­ta­ment. Vam haver de com­prar fins i tot la típica càmera. El segon any, quan vam posar càmeres per gra­var els entre­na­ments, si durava una hora mitja, neces­si­ta­ves una hora i mitja més per des­car­re­gar-ho a l’ordi­na­dor. L’evo­lució tec­nològica ha estat bru­tal. I nosal­tres, també. Tenim mol­tes més aju­des, mol­tes més eines. Però també és impor­tant que hi hagi algú a dar­rere que tin­gui aquest conei­xe­ment per saber ges­ti­o­nar tot això, per saber-ho fer fun­ci­o­nar. Al Barça ja vam evo­lu­ci­o­nar, però vam anar a Ale­ma­nya i ja ana­ven un pas enda­vant. Ja hi havia un equip de segui­ment de juga­dors i anàlisi amb gent for­mada per fer aquesta feina. I te’n vas a la Pre­mier, i es mul­ti­plica. Sem­pre han tin­gut molta tra­dició amb aques­tes eines, tant si les han uti­lit­zat després com no, perquè crec que l’evo­lució els ha arri­bat sobre­tot a par­tir d’entre­na­dors de fora.

La gent que forma part dels depar­ta­ments està for­mada específica­ment en això, cosa que no passa aquí. Això ajuda a evo­lu­ci­o­nar. Però s’ha de saber uti­lit­zar i treure pro­fit de tota la infor­mació que gene­res. S’ha de saber fil­trar i treure’n la substància bona.

Això ja no passa. El que sovint ens can­via és la idea ini­cial de joc, perquè, per la nos­tra manera de jugar i l’èxit asso­lit, ens guanyàvem tant de res­pecte que sovint els rivals juga­ven, o juguen, dife­rent. Podies ana­lit­zar-ho durant deu par­tits, que després arri­bava el nos­tre i juga­ven a una altra cosa, a no per­dre. Tot això feia que el plan­te­ja­ment que tu havies pre­pa­rat no fun­cionés. Ell va arri­bar a la con­clusió que no ens hi podíem obses­si­o­nar.

En Pep va dir que s’ha de donar més importància a l’edu­cació del juga­dor. Se l’ha d’edu­car en unes situ­a­ci­ons deter­mi­na­des, perquè ell mateix apren­gui a deci­dir, o fins i tot amb cor­rec­ci­ons durant el par­tit, que sigui efec­tiu. Arriba un moment que penso que els juga­dors que tre­ba­llen amb en Pep hau­rien de pagar. És com anar a fer un màster. Perquè al final els educa. Veus molts juga­dors que juga­ven d’una manera abans amb altres equips, venen al City i aca­ben jugant d’una manera deter­mi­nada. Els can­via la manera de jugar. Es tracta de treure les qua­li­tats per­so­nals i posar-les din­tre d’un col·lec­tiu i d’una manera deter­mi­nada. I els acaba con­ven­cent i els acaba edu­cant. Això és un màster. Es podria com­pa­rar amb els grans cui­ners, com els ger­mans Roca, i tots els que hi han anat a apren­dre.

Jo crec que són genis. De bona matèria pri­mera, en pot tenir molta gent. Però no tots els cui­ners poden ser els Roca. Això és el mateix. S’ha de saber cohe­si­o­nar i s’ha de saber ges­ti­o­nar, perquè hi ha 25 per­so­nes que tot són egos i mane­res d’actuar dife­rents. I les direc­ti­ves, i la premsa, i els afi­ci­o­nats. I tenir cre­di­bi­li­tat, que et seguei­xin. S’ha de saber aglu­ti­nar tot això, i en Pep és un geni en això.

És una de les con­clu­si­ons a què he arri­bat després de tants anys. Cada cop els equips tre­ba­llen més i hi ha més igual­tat. A la Pre­mier ho veus. Sem­pre et pot donar un plus més el plan­te­ja­ment, la inter­pre­tació dels par­tits, les solu­ci­ons imme­di­a­tes... Però hi deu haver alguna cosa sobre­na­tu­ral que et marca si gua­nyaràs o no. La tem­po­rada del tri­plet, estava segur que gua­nyaríem la Cham­pi­ons. El dia de la final deia que gua­nyaríem segur. I vam fer el pit­jor par­tit. El més nor­mal és que la pilota de Lukaku hagués entrat, i no la de Rodri. Això qui ho con­trola? Qui ho entrena? Ja puc fotre els millors infor­mes del món. Això no està pre­vist. Cada vegada més crec que hi ha un destí.

Seria el canvi natu­ral, en el sen­tit que la feina de club genera molt des­gast d’ener­gia. I més en Pep, que ges­ti­ona 50.000 vega­des més pressió que jo. Una selecció et podria per­me­tre aga­far-t’ho d’una altra manera, però la veri­tat és que no l’hi acabo de veure. No crec que sigui entre­na­dor de selecció. És un entre­na­dor de dia a dia, de vinga, i torna-hi. Molt pesat, en el bon sen­tit. I és molt bo en lli­gues, de regu­la­ri­tat, del dia a dia. Fixa’t les lli­gues que ha gua­nyat. Plan­teja tots els par­tits per gua­nyar, no pas per depen­dre del resul­tat, que és més propi d’eli­mi­natòries. Que si va a una selecció ho farà bé? Segur. Però tinc els meus dub­tes que ho faci.

Segur que no. No és per por. És com el Barça: no m’ha agra­dat mai, per mol­tes con­no­ta­ci­ons. Tinc molt clar que el Girona i el Barça són els meus clubs. I no t’agrada. Té un des­gast addi­ci­o­nal. No m’agrada.

No m’ha sorprès que arribés a la Cham­pi­ons perquè crec que és total­ment meres­cut. Dis­fru­ta­ves veient el Girona. Jo he dis­fru­tat molt més veient el Girona que veient el Barça. La sor­presa hau­ria estat que que­des­sin cam­pi­ons. Però amb el nivell que han mos­trat, amb tot el que ha fet Míchel, acce­dir a la Cham­pi­ons era el premi mínim.

Crec que ha estat simi­lar, sí. D’entrada, l’èxit no ha estat només aquest any. Això és la cul­mi­nació d’un tre­ball de fa molts anys. Començant per Qui­que Cárcel. Que això és perquè el City hi posa diners? El City ajuda i et pot cedir algun juga­dor, que nor­mal­ment és perquè no el vol, no ens enga­nyem. Que és tot pel City? A mi que no em ven­guin això. El pres­su­post està con­tro­lat. És ende­vi­nar els que fit­xes. I quan creus que els has ende­vi­nat, que l’entre­na­dor els faci fun­ci­o­nar. No és un engra­natge fàcil i curt, és un tre­ball de molts anys. Jo he vist per­dre con­tra el Lugo, l’Osa­suna, l’Elx, el Rayo… El tre­ball s’ha anat fent i ha donat els seus fruits.

Aquí hi ha qüesti­ons legals i ofi­ci­als que se m’esca­pen una mica. Tot això començaria a can­viar si el Girona estigués uns anys a la Cham­pi­ons i es pogués con­si­de­rar un rival com el Madrid, el Barça o l’Atlético. El Girona i el Barça mateix: tots eren amics i es podien aplau­dir els gols de tots dos. Això ja ha anat can­vi­ant. És nor­mal, el Girona ha anat crei­xent.

Savinho té molta qua­li­tat. Té un u con­tra u amb nivell per jugar a la Pre­mier. Se’n pot anar per dins, per fora i a les dues ban­des. Real­ment em va sor­pren­dre, sobre­tot al començament. Igual que tu tens un Doku, que ha vin­gut de la lliga belga i ha demos­trat que pot com­pe­tir a la Pre­mier, per què no ho pot fer Savinho? Ara bé, si ens el que­da­rem o no, ja se m’escapa. Per­so­nal­ment, me’l que­da­ria. No hi ha juga­dors d’aquest tipus. Tenim extrems acos­tu­mats a anar per dins. D’aquests que tant poden anar per dins com per fora, se’n neces­si­ten.

Ara la clau és enso­pe­gar molt bé els fit­xat­ges, que puguin man­te­nir una mica el bloc, que els egos tam­poc es dis­pa­rin, i que Míchel vegi aquí un pro­jecte de futur. Per mi, el sos­tre del Girona ha sigut aquest any. Si a par­tir d’aquí pots estar uns quants anys llui­tant allà, com ha fet la Real Soci­e­dad, per­fecte. Man­te­nir-se a un bon nivell a pri­mera i llui­tar per Europa. I la gent també ha de pen­sar que no sem­pre anirà al camp i veurà gua­nyar el Girona. Si es pot con­so­li­dar l’equip a pri­mera, per­fecte. I tam­poc limi­tar-nos perquè som petits. Per què no es pot arri­bar a gua­nyar una lliga? Ara és començar la inèrcia. Fer créixer el club. La ciu­tat espor­tiva, la remo­de­lació de l’estadi... El Girona està en fase de crei­xe­ment, encara. M’agra­da­ria que fos un Girona sòlid, d’anar crei­xent de mica en mica.

El poc que vaig fer va ser aju­dar perquè es poses­sin en con­tacte. Perquè al Girona penso que per les dues ban­des es neces­si­ta­ven l’un a l’altre. Et sents orgullós perquè el resul­tat, com s’ha vist, ha estat bo. El club neces­si­tava un canvi de pro­fes­si­o­nals amb gent seri­osa i bona gent. S’ha de fer amb passió i sen­ti­ment. Si fos només com a negoci, pot­ser ja esta­ria venut tan bon punt van pujar a pri­mera divisió. En canvi, estan par­lant de pro­jecte de futur, de ciu­tat espor­tiva, de fer un estadi millor. Jo no vaig pas fer res, però si vaig poder aju­dar en alguna cosa, encan­tat d’aju­dar.

Després de dis­set anys, on he d’anar? En Dome tenia mol­tes ganes de ser entre­na­dor i va pren­dre la decisió de mar­xar. Jo, pot­ser perquè veig molt com­pli­cat ser pri­mer entre­na­dor i ara és tard, no m’hi veig. No es pot dir mai el que pas­sarà, però ara em veig molt al cos­tat d’en Pep. Que m’agra­da­ria tor­nar cap aquí? Soc molt d’aquí, soc molt de poble, i m’agra­da­ria. Però no sé què pas­sarà.