Girona
Joan Sagué
EXJUGADOR DEL GIRONA FC DURANT VUIT TEMPORADES (1985-1993) I EXCAPITÀ
“És molt més exigent el futbol d’ara”
“La trajectòria actual del Girona ha donat valor a molta feina que havíem fet un munt de jugadors”, diu el tercer jugador amb més partits
“Que marxi el jugador que vulgui, però que no marxi en Míchel. És l’artífex de tot plegat, juntament amb Cárcel”
Joan Sagué Turon (Girona, 1967) és un aficionat fix a Montilivi. Aquesta última temporada, només es va perdre la visita del Madrid, “per un viatge programat de feia temps”. A Montilivi, jugant-hi durant vuit temporades (1985-1993), és un dels futbolistes amb més partits disputats com a blanc-i-vermell. Però ho relativitza, perquè té clar que no és el mateix acumular partits en un mateix equip a tercera o a segona B que a l’elit. “Aquesta entrevista no la faríem si el Girona no fos on és”, diu amb tota naturalitat.
Vuit temporades al Girona i sis al Figueres, i capità dels dos equips. Es pot ser de tots dos?
Jo crec que sí. Històricament hi ha hagut molts jugadors que han estat en tots dos equips. Quan jo jugava, el Figueres estava per sobre. Malauradament, es van girar les tornes quan jo vaig anar cap a Figueres. La rivalitat ve de temps enrere, però, més enllà d’això, crec que es pot ser dels dos equips perfectament. És més, trobo molta gent de Figueres i de l’Empordà a Montilivi.
Deu anar molt més a Montilivi que a Vilatenim.
Sí, evidentment. Jo, malauradament, de futbol de primera divisió n’he vist molt poc en directe. Per què? Perquè, bàsicament, també en aquella època jugava els diumenges a la tarda. Era pràcticament inviable poder veure partits de primera. Ara, tenir partits de primera divisió a mitja hora de casa és un luxe.
Ara que són tot alegries a Montilivi, hi va viure de tot.
Algunes d’alegres també! Dos ascensos: el primer perquè per una reestructuració pujaven més equips [1988/87], i l’altre, perquè quedem campions de tercera i ho vam celebrar bé [1988/89]. Una de les millors alegries. I també, per exemple, l’any que ens vam classificar per al play-off 1991/92, amb la trajectòria que portàvem durant tota la temporada, va ser una gran alegria. Després hi ha la decepció de no pujar, però jo crec que, en l’aspecte humà, aquella plantilla va donar un exemple de solidaritat, d’honradesa, de professionalitat. I plantejar-nos fer el play-off en les circumstàncies en què estàvem, jo crec que és una de les grans alegries. I precisament jo era un dels capitans, juntament amb en Pep Boada i en Pep Mercader, i vam haver de gestionar moltes coses d’àmbit intern de vestidor i de problemes amb la plantilla.
Van trobar a faltar suport del club. També d’institucions?
Jo crec que sí, que llavors, si s’hagués apostat per fer un pas cap a la professionalització del Girona, hi havia d’apostar més gent. Jo ho he dit sempre. S’estava fent la construcció de Fontajau i el Valvi era a primera. Crec que l’aposta de l’Ajuntament va ser pel bàsquet. Amb el temps, per sort, hem pogut veure que poden cohabitar els dos esports, i més i tot. Hi ha mercat per a tothom si les coses es fan ben fetes.
Aquell ascens del 1992 hauria pogut canviar moltes coses. Per al club, però també per a jugadors com vostè, d’aquí. Com va passar el 2008.
Evidentment. Jo, per exemple, tenia 25 anys, estava en plenitud de forma, i hauria estat una possibilitat, sense marxar de Girona, de professionalitzar el club. Va pujar el Vila-real, que venia d’una trajectòria més o menys com la del Girona. I mira’l. És cert que hi havia un grup potent a darrere, però a partir d’aquí van passar etapes a segona A, a primera, van tornar a segona A i estan consolidats a primera, que espero i desitjo que sigui el que li passi al Girona ara.
Va jugar més de 400 partits a segona B, entre el Girona i el Figueres. L’espina és no haver fet el salt a segona A?
És una espineta, sí. Una promoció amb el Girona i tres amb el Figueres. M’hauria agradat tastar la segona A. A Figueres, es va intentar tornar-hi, no es va poder, i cada vegada va costar més.
Tampoc ho va deixar tot pel futbol. N’hi ha que proven aventures a qualsevol racó o en altres lligues i tot.
Jo estudiava, amb 22 anys m’havia tret la carrera d’econòmiques. Vaig començar a treballar i ho compaginava amb el futbol. Sempre havia entès, potser també perquè no era prou bo, que el futbol era una cosa de més a més, i m’ho passava bé. Sí que hi havia hagut alguna oportunitat. Havia estat parlant amb l’Espanyol, per anar a l’Hospitalet, al filial, però el primer equip estava per baixar a segona. En Xavi Agustí m’ho va treure del cap. “Acabaràs anant a un filial de segona”, em deia. I la comoditat d’estar a casa també hi va ajudar.
Va coincidir amb Delfí Geli i la seva explosió. El va impactar?
Era molt jove, va quedar pitxitxi de la tercera divisió, i tant a ell com al porter Morales els van fitxar per al Barça B. Després se’n va anar a l’Albacete, Floro el va posar de lateral i mira quina carrera. La trajectòria l’avala.
El Girona ha anat creixent i hi ha jugadors que han fet xifres rècord. I vostè es manté com un dels jugadors amb més partits. Què li diu això?
És un orgull. Però el que tinc clar és que la trajectòria actual del Girona ha donat valor a molta feina que havíem fet un munt de jugadors. I jugadors que malauradament no han pogut ni viure els èxits del Girona, perquè ja no hi són. No em diu res més. A títol individual, que ja estava content amb la trajectòria. Que ara et trobis un reconeixement, sempre agrada.
Isidre Sala, Fèlix Farró, Joan Sagué... Institucions.
Tots aquests jugadors vam viure el Girona en blanc i negre, i ara és el Girona en color. L’exigència del futbol professional no té res a veure. Borja García, 233 partits. Això té tant o més mèrit que el meu. Els d’ell són tots en futbol professional. Cal ser honrat. És molt més exigent el futbol d’avui que el d’aquella època.
El que no ha canviat tant és l’estadi.
Home, sí que ha canviat. Si agafes el terreny de joc, que és una catifa, o la il·luminació, ha canviat molt. Entenc que tot el creixement ha enganxat una mica a contrapeu i hem de tenir una mica de paciència. Havien apostat ara per la ciutat esportiva, i encara no estava feta que ja ens enganxa la Champions. Jo crec que hem de tenir paciència. Evidentment, quan vas a fer cua al bar i t’hi estàs un quart d’hora, això molesta. Però entenc que les coses es canalitzaran i es faran com toca.
Hi haurà moltes limitacions d’aforament en la Champions. Hauria entès marxar a Barcelona?
No, no ho hauria entès. Segurament des del punt de vista econòmic era el més interessant i convenient, però, de cara a molta gent, anar a Barcelona suposa un problema. Per anar-hi, has de fer festa a la tarda. En canvi, poder tenir la Champions a mitja hora de casa és espectacular. Que haurem de tenir el sacrifici de perdre’ns-en, sí, n’hem de ser conscients. Però fa un any ho hauríem firmat tots. Hem de ser realistes amb el que som del Girona i no oblidar d’on venim.
Esportivament ha posat el llistó altíssim. Ara costarà.
Evidentment que costarà. Però jo dic que marxi el jugador que vulgui, però que no marxi en Míchel. És l’artífex de tot plegat, juntament amb Cárcel. L’estil de joc és un segell de Míchel. La manera de gestionar i motivar la plantilla, també. Molt més enllà de l’entrenador, crec que és una gran persona, i no el conec personalment. Que marxin jugadors ho vam patir l’any passat, amb Oriol Romeu i companyia. I chapeau per Quique Cárcel i el seu equip. Alguna cosa ben feta hi ha.
Míchel ha rebut tota la confiança de Cárcel, i el director esportiu, la del club. L’estabilitat també és clau, per a vostè, que ha viscut etapes sense?
Sí. A mi em fa gràcia la gent que diu que és pel City. La majoria de jugadors venien de passar-ho malament i tenen una ambició i unes ganes que els fa créixer. I quan veuen que les coses surten bé, es van envalentint. El conjunt de l’entrenador i dels jugadors veterans, que suposo que per això també els mantenen, fa que els joves amb molt de talent toquin de peus a terra. Per això el mèrit de jugadors com Juanpe o Juan Carlos.
Ara que s’ha arribat fins a la Champions, a què creu que ha d’aspirar el Girona?
Jo crec que si poguéssim estabilitzar l’equip a primera divisió, ja seria molt bo. No patir per salvar-nos i lluitar entre els deu primers, seria ideal. I fer créixer el futbol de base perquè se’n nodreixi el primer equip. Tot s’ha globalitzat tant que és impensable poder retenir el talent aquí, sobretot quan ha rendit tant, i crec que seria un gran èxit estabilitzar l’equip a primera.
Socialment s’ha anat expandint per la demarcació. Ha d’ambicionar més?
Jo em conformaria que mantinguéssim el que som. No hem de pretendre ser el segon equip de Catalunya, el tercer o... M’és igual aquesta dinàmica. El que fa goig és anar a l’estadi i veure un munt de mainada que són del Girona. Hem d’anar creixent en això. Després, si som el segon o el tercer, ja es veurà.
Ara l’Olot ha tornat a 2a FEF, però hi havia força salt entre el Girona i la resta. Troba a faltar equips gironins més amunt?
El que trobo a faltar és el futbol de les comarques que s’ha perdut una mica. Suposo que el fet de tenir futbol a la televisió a totes hores s’ho ha carregat tot una mica. Vas a aquests camps, que la veritat és que no estic massa avesat a anar-hi, i hi pot haver 200, 300 o 500 persones, si no és un partit puntual de molta rivalitat. Es troba a faltar. Però la societat també ha canviat i hi ha molta més diversitat d’ofertes d’oci.
Es va haver de retirar amb 32 anys per un problema al genoll.
Vaig deixar el Figueres, que volia tornar una mica a la semiprofessionalitat, entrenant a les quatre de la tarda. Amb 31 anys, a punt de fer-ne 32, fer un pas enrere a la feina per fer-lo endavant en el futbol no tenia sentit. Vaig fitxar pel Peralada i hi vaig començar, però vaig tenir un problema al genoll, que ja el devia tenir, i ho vaig deixar estar.
Ha tingut el cuc d’implicar-se en el futbol amb algun altre rol?
Em vaig treure el carnet d’entrenador, pel buit després de jugar i perquè ho vam fer amb excompanys. Vaig entrenar un parell d’anys a regional, però compaginar-ho tot era lligar-me massa i ja n’estava cansat.
Com a economista, com valora el salt immens que farà el pressupost del Girona?
És el futbol d’avui en dia. Es multipliquen els ingressos. I veus el fitxatge de l’Aleix, que deixa 18 milions a la caixa. Aquestes magnituds s’han de saber gestionar. I aquí entenc i confio que el suport i la solvència de la gestió dels que manen hi ajudi.
El test
El test
X.M.Una amistat feta al futbol.
Albert Planagumà.
Un company que el va impactar.
N’hi ha molts. Diria la qualitat tècnica de Pep Mercader.
Un davanter rival malson.
Toni Barnils (Manlleu). Hi va haver molta rivalitat. I amistat.
Un jugador d’ara en qui s’emmirallaria.
Per posició, malament, perquè ha desaparegut [lliure]. Pel fet d’estar ben posat, David López podria ser un bon referent.
Waldo Ramos o Xavi Agustí?
Tots dos! Són antagònics però es complementaven molt bé. En Waldo, amb 18 anys, em va posar de titular indiscutible al Girona. I amb en Xavi Agustí hi he passat les millors èpoques.
El millor record en el futbol?
La temporada 1991/92, la del Salamanca. A títol personal i d’equip, és el record més bo.
El pitjor?
L’any del descens amb el Girona [87/88]. L’embolic amb Alfons Muñoz, que en demanem la dimissió... Un any molt lleig.
El millor record d’aficionat?
Qualsevol partit d’aquest any, o el Girona-Madrid del 2017.
I el pitjor?
El Lugo. Rematat amb el Saragossa al cap de vuit dies.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Publicat a
Notícies
Dilluns,25 novembre 2024