Era el meu primer any a Girona i tinc molt bons records. No només de l’ascens, també del grup humà que hi havia. L’entitat tenia dificultats econòmiques i vam passar molts mesos sense cobrar, però l’esforç i el sacrifici de tots va salvar el club, que depenia de pujar de categoria.

Teníem clara la necessitat de pujar, però jo no era conscient de tot el que comportava aquell gol. Amb el temps, he anat assimilant la importància que va tenir.

L’altre dia, la persona que em va atendre a l’hospital de Barcelona em va reconèixer i m’ho va recordar.

Sí, sí. Va anar així. Quan et passen coses com aquesta, t’adones de la transcendència d’aquell gol. És una part important de la història del Girona, i s’agraeix que la gent d’arreu m’ho recordi 16 anys després. És tot un orgull. Tant de bo poder tornar al club en un futur.

Sí, em vaig incorporar a l’àrea d’observació de jugadors [scouting] de l’acadèmia i vaig treballar-hi durant uns mesos, però ho vaig haver de deixar perquè estava passant per una època personal complicada.

Raül Agné, que aleshores era l’entrenador de l’equip, em va trucar per dir-me que volia comptar amb mi. Quan vaig rebre la trucada, estava ingressat, m’acabaven d’operar d’apendicitis al Trueta. Després, ens vam veure i em va explicar el projecte, la intenció de pujar i els jugadors que vindrien. Em va transmetre confiança des d’un primer moment i em va dir que m’esperava quan estigués recuperat.

No és gens agradable. Els futbolistes complíem amb la nostra part, perquè els resultats eren bons, però la gestió econòmica del club no ho era. Les nostres famílies ho van passar malament. La clau per superar-ho va ser la cohesió del vestidor i la feina del cos tècnic, que va saber gestionar una situació complicada. Realment, era l’únic que fallava. En l’àmbit esportiu, tot anava bé. Per sort, vam acabar tornant a segona divisió. Si no ho haguéssim aconseguit, no vull ni saber què hauria passat amb el club.

De cap manera. Em va tocar viure un estiu complicat quan Josep Gusó, aleshores president del club, em va voler apartar de l’equip. Jo, que mai no havia tingut cap problema amb ningú, acabava de renovar i encara no teníem entrenador. Era incomprensible. Al final, vaig acabar guanyant-me el lloc i participant en un bon grapat de partits.

Vaig aprendre molt de Raül Agné i me l’aprecio molt. També m’encanta com transmet Rubi. Té un gran coneixement del joc i és un entrenador molt complet. Tenim una manera semblant de veure el futbol.

Va ser complicat. Aquella lesió a Vila-real, un trencament de cinc centímetres a l’isquiotibial, va ser un cop dur. Tenia molta il·lusió i em vaig quedar amb les ganes. Em va tocar ajudar d’una altra manera. Vam arribar amb baixes a la final i molt justos físicament. L’Almeria va ser molt superior.

No. Oriol Alsina, aleshores director esportiu del club, em va dir que Machín no comptava amb mi. Quan Alsina va sortir del Girona, em va oferir la possibilitat de fitxar pel Llagostera, equip que acabava de pujar a segona divisió i del qual ell era el director esportiu. Va ser un moviment estrany que em va descol·locar. Vaig acabar fitxant per l’Alavés.

Em va saber greu. M’estimo molt el Girona. Era dels més veterans, però tenia la il·lusió de continuar aportant i estava disposat a quedar-me en un altre rol i amb menys minuts.

M’hauria encantat rebre una ovació de l’afició, però va anar com va anar i prefereixo no donar-hi gaires voltes. Penso que el club hauria pogut tenir més tacte o haver organitzat alguna cosa, però no depenia de mi. Més tard, em van fer un homenatge i va estar molt bé, però m’hauria agradat un altre comiat després de fer el gol de l’ascens i jugar tants partits. Dit això, no guardo rancor a ningú.

El creixement va ser important i necessari. Per escriure la història del Girona cal un llibre molt gruixut. Hi ha hagut episodis de tota mena. Crec que el club hauria pogut gestionar diferent algunes situacions envers els socis. Per exemple, per engrescar l’afició molt abans de pujar a primera divisió.

Els rècords són per batre’ls. M’alegro que hi hagi jugadors que passin a formar part de la història del Girona i l’ajudin a créixer, però vull destacar els treballadors del club. Alguns fa molts anys que hi són i es mereixen el mateix reconeixement que aquests futbolistes.

Li haig de donar les gràcies perquè he gaudit veient-los jugar. Empatitzo molt amb la seva idea de joc. La gestió del vestidor també ha estat remarcable. Míchel està demostrant que, per fer les coses ben fetes, cal seguir un camí i no sortir-se’n. Si a això hi sumes la qualitat, el talent i l’esforç dels jugadors, el resultat és el que hem vist, però no podem normalitzar que el Girona jugui la lliga de campions. No som conscients de l’èxit assolit.

Cal gaudir del moment, sense treure pit i tocant de peus a terra. Si no mantens els valors, la humilitat i tot el que t’ha portat fins aquí, qualsevol rival et pot guanyar. La lliga de campions és un premi enorme per al club, la plantilla, l’afició i tots els qui ens estimem el Girona. A més, la ciutat se’n beneficiarà econòmicament.

En el futbol hi ha factors incontrolables. Tothom vol guanyar i la pressió hi és, però no s’ha de deixar de gaudir i valorar el moment. Tots els clubs voldrien tenir el problema que té ara el Girona. Som uns privilegiats. L’equip va pujar a primera, va baixar i va tornar a assolir l’ascens. Ara, està en procés de consolidar-se. És millor centrar-se a complir objectius a curt termini. No tinc cap dubte que el cos tècnic ho sabrà gestionar. I, dins del vestidor, hi ha gent important que hi ajudarà. Els resultats són una conseqüència del treball diari, i aquest equip n’és un gran exemple.

Fa anys que formo part del departament d’observació de jugadors del primer equip i el filial del Cadis, però m’agradaria ser primer o segon entrenador. Tampoc descarto ser coordinador o director de metodologia de futbol base. L’estiu passat, vaig estar a punt d’incorporar-me al Gerunda FC amb aquest càrrec. Treballar amb la mainada t’aporta un creixement impagable.