En tinc un record posi­tiu. Hi vaig arri­bar amb il·lusió, tot i venir d’uns mesos com­pli­cats i d’estar sense equip. El club, que era cons­ci­ent que la meva millor època fut­bolística ja havia pas­sat i que no estava en la meva ple­ni­tud física, em va donar l’opor­tu­ni­tat de tor­nar-me a engan­xar al món del fut­bol.

Vaig estar entre­nant-me amb el Gra­no­llers per man­te­nir-me en forma, amb l’espe­rança que a l’hivern sortís alguna pro­posta. M’entre­nava tres dies per set­mana a les vuit del ves­pre. Vaig viure l’altra cara del fut­bol i va ser tota una dosi d’humi­li­tat per a mi. Em va ser­vir per valo­rar que havia arri­bat a dalt de tot, però que també em podia adap­tar a un nou con­text.

Tot va ser molt fàcil. Pri­mer, em va tru­car Miki Albert, ales­ho­res el secre­tari tècnic del Girona, i després ens vam reu­nir amb Javi Sala­mero, el direc­tor espor­tiu. Pràcti­ca­ment no hi va haver nego­ci­ació. Van con­fiar en mi i només em van dema­nar que havia d’enten­dre la situ­ació econòmica de l’enti­tat. Els vaig dir que em fes­sin el con­tracte que cre­gues­sin con­ve­ni­ent. Jo estava agraït de l’opor­tu­ni­tat que em donava el club de tor­nar-me a sen­tir fut­bo­lista després d’uns mesos com­pli­cats.

Sí, perquè el club venia de com­pe­tir en cate­go­ries infe­ri­ors al fut­bol pro­fes­si­o­nal. I jo, de fer el camí invers. És veri­tat que vaig ser el pri­mer a fer el pas, però quan l’equip es va con­so­li­dar a segona divisió hi van arri­bar altres juga­dors de renom.

Gai­rebé tot just arri­bar, em vaig tren­car el lli­ga­ment late­ral intern del genoll en un xoc en un entre­na­ment amb Alberto Manga que em va dei­xar tres mesos lesi­o­nat. Quan em vaig recu­pe­rar, estàvem en una situ­ació com­pli­cada, però vaig mar­car qua­tre gols en tres jor­na­des i va coin­ci­dir amb un gran final de curs en què ens vam sal­var. Això va fer que el Girona m’oferís un con­tracte de tres anys. Jo no volia nego­ciar, sinó adap­tar-me a les neces­si­tats i assu­mir un rol de veterà. Només volia jugar a fut­bol i allar­gar la car­rera amb bones sen­sa­ci­ons. No tenia cap pre­tensió econòmica. Sabia que era un club humil i en crei­xe­ment.

Suposo que el fet d’haver tin­gut experiència en grans equips va fer que els com­panys con­fi­es­sin en mi. Em vaig impli­car molt en els pro­ble­mes del club. Hi va haver juga­dors que ho van pas­sar mala­ment perquè no vam cobrar durant molts mesos, però jo també ente­nia el pre­si­dent Josep Gusó. Em va tocar fer d’enllaç entre l’equip i la junta direc­tiva i mirava d’aju­dar els joves.

A mi, el pre­si­dent m’expli­cava la situ­ació econòmica deta­lla­da­ment. Fins i tot em vaig reu­nir amb repre­sen­tants de la Dipu­tació. Jo ho ente­nia, però quan arri­bava als ves­ti­dors no era fàcil, perquè les expli­ca­ci­ons no solu­ci­o­na­ven res als meus com­panys. Hi havia joves que amb prou fei­nes podien pagar-se el llo­guer del pis. Si hi suma­ves les men­su­a­li­tats pen­dents, par­lem d’una xifra impor­tant de diners. Jo dema­nava calma, però tenia la pressió de veure que hi havia gent pas­sant-ho mala­ment.

Hi havia uns quants equips impli­cats en la lluita per la per­manència i ho teníem prou bé. En la segona part, ens van con­fir­mar que s’esta­ven donant tots els resul­tats que ens per­ju­di­ca­ven. Per sort, l’àrbi­tre va asse­nya­lar el penal i Ratón va tenir la per­so­na­li­tat d’assu­mir la pressió. Vam patir molt i, en aca­bar el par­tit, vam posar-nos unes samar­re­tes en què es lle­gia “direc­tiva, dimissió”. La situ­ació era insos­te­ni­ble i, amb la feina feta a la gespa, ens vam voler rei­vin­di­car.

Tot just la set­mana de la pri­mera jor­nada de lliga [2010/11], vaig anar a dinar amb Agné. Jo pen­sava que seria la típica xer­rada entre l’entre­na­dor i el capità, però em vaig endur una decepció enorme. Em va dir que no juga­ria. S’estava a punt d’aca­bar el mer­cat. On havia de mar­xar, jo? Això s’ha de dir abans. Va ser clar i directe, però li va fal­tar tacte. En tinc molt mal record i pre­fe­reixo no tor­nar a coin­ci­dir amb ell perquè no va ser just amb mi. Ningú em pot retreure res del meu com­por­ta­ment com a pro­fes­si­o­nal, sem­pre vaig donar exem­ple en els entre­na­ments i el meu com­promís va ser màxim.

Vaig aca­bar molt cre­mat. Allò em va fer per­dre les ganes de con­ti­nuar jugant. Fins i tot els com­panys no ho ente­nien, pen­sa­ven que hi havia algun pro­blema per­so­nal. Em va afec­tar psi­cològica­ment, però tam­poc vam dis­cu­tir. Només vaig assu­mir el que ell va deci­dir. Amb la con­tinuïtat d’Agné a la ban­queta, el millor era res­cin­dir l’any que em que­dava. Aca­bar aquell curs va ser un alli­be­ra­ment per a mi.

Des­co­nei­xia aquesta dada! És maca i em fa il·lusió. El Girona de la meva època tenia mol­tes difi­cul­tats. L’evo­lució del club ha estat gran. S’han fet les coses bé i el vin­cle amb el City Foot­ball Group ha donat un impuls. La direcció espor­tiva també ha fet molt bona feina. Tinc la sen­sació que la ciu­tat, l’Ajun­ta­ment i la Dipu­tació han remat a favor del club. Sento orgull com a exca­pità i segui­dor. És un exem­ple per a altres enti­tats.

Ales­ho­res, això era impen­sa­ble. Aquell era un moment de super­vivència, però la feina ben feta sem­pre acaba donant resul­tats. La clau és la comu­ni­cació fluida que hi ha entre la direcció espor­tiva i Míchel, que ha dotat l’equip d’una per­so­na­li­tat pròpia. El que s’ha fet és una boge­ria i un cas únic en el fut­bol esta­tal. Hau­ran de pas­sar els anys per ser-ne del tot cons­ci­ents. Ara som en una bom­bo­lla i encara no cal pun­xar-la.

Tot i que abans hi havia menys gent a l’estadi, l’afició era fidel. Ara, les noves gene­ra­ci­ons ja nei­xen sent del Girona i la comunió amb l’equip és total. Espero que, quan les coses no vagin bé, els afi­ci­o­nats man­tin­guin la fide­li­tat. La situ­ació de fa uns anys era ben com­plexa i hem de valo­rar el pre­sent.

M’encanta jugar a Mon­ti­livi, és on més suport rep la selecció. Abans, la majo­ria eren del Barça i l’Espa­nyol. Sem­pre he inten­tat con­vo­car juga­dors giro­nins. Pere Pons i Gra­nell van obrir el camí. Amb el nivell actual, és impres­cin­di­ble comp­tar amb tots els cata­lans del Girona. En l’amistós del 29 de maig a Saba­dell con­tra el Panamà, vaig fer debu­tar Jas­tin. Final­ment, a Aleix Gar­cia li va tru­car la selecció espa­nyola, però va pas­sar el dia amb nosal­tres. El Girona és l’únic club en què tinc con­tacte directe amb la gent que hi tre­ba­lla per dema­nar de con­vo­car juga­dors.

És un nano humil, tímid i molt sen­si­ble. És algú espe­cial. Al ves­ti­dor, se sent còmode en segon pla, però després, a la gespa, demos­tra tot el seu talent. Ha fet bons anys a Por­tu­gal i encaixa molt bé amb l’estil de joc asso­ci­a­tiu del Girona. És capaç de bai­xar a rebre i jugar de cara, a més de tenir bona defi­nició. Em sem­bla una molt bona aposta.

El Girona la neces­sita. Té bona sor­tida de pilota i és un juga­dor orde­nat i amb bon recor­re­gut. M’ha estra­nyat que no s’hagi rei­vin­di­cat amb un millor ren­di­ment. Em va saber greu que no volgués venir amb la selecció en l’amistós a Saba­dell. Ell i en Valery em van dir que venien d’un curs en què no havien estat impor­tants i pre­fe­rien des­con­nec­tar. Romeu també venia d’una tem­po­rada com­pli­cada i va demos­trar pre­dis­po­sició màxima. Crec que els hau­ria anat bé a tots dos. Espe­rem que la pròxima vegada em diguin que sí perquè els vaig tro­bar a fal­tar.