La vida del porter és molt dura. Entre dos o tres companys es juguen una única posició, i si bé quan les seves actuacions són magistrals i salvadores acaben tenint un impacte important en la seva figura, quan passa el contrari i els errors acaben provocant gols i una derrota de l’equip, no hi ha manera d’evitar ser assenyalat. Això és el que li va passar a Gazzaniga al Cívitas contra l’Atlético, tot just deu dies després de ser considerat un dels artífexs de l’empat a una diana al Villamarín gràcies a accions que van mantenir ben viu l’equip. Les errades dels porters són sempre més cridaneres que les dels davanters –Abel va disparar fins a tres vegades al ninot– i si, a més, aquest any hi ha un porter suplent de la qualitat de Pau López en competència directa, és normal que el debat comenci a bullir. Gazzaniga manté la confiança i té crèdit després de fer dos bons cursos com a gironí, i Míchel va treure ferro a l’assumpte, però en el futbol els resultats i el rendiment manen i el cos tècnic haurà de ser conseqüent. Pau espera en silenci i treballant, Gazzaniga ha de sobreposar-se i rendir amb pressió.