Des que el Girona va aterrar al futbol professional, l’estiu del 2008, després d’un curs magnífic al grup 3 de segona B amb Raül Agné, i un play-off eficaç en què va superar el Barakaldo i el Ceuta, amb una tornada no apta per a cardíacs en un Montilivi ple de gom a gom, el món en general i el del futbol en particular han anat canviant. Cada vegada són més els futbolistes que s’atreveixen a fer quilòmetres per provar noves experiència, i cada vegada són més les lligues que són un reclam per a aquests jugadors. I la lliga espanyola ja era prou llaminera fa anys, i més ho és ara per a jugadors de tot el planeta, joves o veterans, que veuen com poden desenvolupar les seves carreres. Abans d’ingressar a segona A, era estrany que un equip de segona B com el Girona tingués jugadors d’una altra nacionalitat que no fos l’espanyola. A mesura que va anar sumant anys en la categoria de plata, el capital humà estranger va anar augmentant a poc a poc fins a explotar amb l’escalada a la màxima categoria, en què, per exemple, en l’actualitat els gironins tenen fins a vuit nacionalitats diferents a la plantilla, amb quatre holandesos, dos colombians, un veneçolà, un ucraïnès, un uruguaià, un macedoni, un txec i un argentí. L’obertura al món que ha suposat per al Girona l’arribada a l’elit i el seu vincle amb el City Football Group li ha permès relacionar-se amb nous mercats d’arreu del món. I és que en els anys a primera és quan la plantilla blanc-i-vermella ha inclòs nacionalitats de tota mena. A segona, els aficionats ja van poder veure jugadors com el japonès Hiroshi, africans com Djaló o Cá, de Guinea-Bissau; Mamadou Sylla o Pape Diamanka, del Senegal; els serbis Lekic i Despotovic, o el kosovar Arijanet Muric.

A primera van arribar joves amb projecció en la primera etapa amb el Peralada com a club afiliat, amb jugadors com Andzouana, del Congo; Kévin Soni, del Camerun, o Paik Seung-ho, de Corea del sud. Per al primer equip, el nigerià Kayode, l’ivorià Seydou Doumbia o el kenyà Michael Olunga van donar pas a molts futbolistes sud-americans, com per exemple els brasilers Douglas Luiz, Savinho o Yan Couto, a més de colombians com Bernardo Espinosa i Johan Mojica, i un bon repertori d’uruguaians encapçalats per Cristhian Stuani, Santi Bueno o Cristóforo.