El Girona comença avui a recollir els fruits més sucosos que li ha deixat una temporada passada per a la història del futbol en l’àmbit estatal i, fins i tot, europeu. Acabar tercer a primera donava als de Míchel el premi de competir en la Champions League, el torneig de clubs més important del planeta. Si bé per les Espanyes el futbol dels gironins va meravellar més d’un, el ressò europeu i mundial que dona jugar contra els clubs més grans no té res a veure, i és que això sí que és una nova dimensió. El club gironí inicia al Parc dels Prínceps de París el seu camí de, com a mínim, vuit partits per la màxima competició continental. Ho fa contra un dels eterns candidats a aixecar l’orelluda, que tot i haver perdut les seves grans estrelles en qüestió de poc més d’un any –ja no hi són ni Messi, ni Neymar, ni Mbappé, ara al Madrid–, sí que té un autèntic líder a la banqueta en la figura de Luis Enrique. Com el Girona amb Míchel.

Ni el més optimista s’hauria imaginat mai que un club com el blanc-i-vermell podria competir en la Champions contra els millors, un somni que els més fidels només podien complir engegant la videoconsola de torn o tancant els ulls per agafar el son més profund. La màgia generada la campanya passada, una atmosfera difícilment repetible, permet ara viure coses complicades d’explicar i que segurament quedaran per al record de tots quan comenci a sonar l’himne de la Champions i els jugadors blanc-i-vermells esperin palplantats damunt de la gespa que les últimes notes acabin de sonar. Però, rebobinant, el joc que l’equip de Míchel va oferir fa pocs mesos –amb una plantilla diferent i un punt físic i mental lluny de l’actual– ja va ser de primer ordre mundial, ja li va permetre competir amb els totpoderosos Madrid i Barça fins ben entrada una segona volta que, a domicili, va fer massa pujada.