Girona
Narcís Julià
exjugador, exentrenador i exdirector esportiu del girona
“L’afició ha d’entendre que l’equip la necessita”
“L’honor és representar la història del Girona, parlar en nom dels que n’han format part, molt més que fer-ho en un vestidor de Champions”
“La consolidació a primera és fonamental”
La històrica estrena de Montilivi en la Champions va tenir com a aperitiu una sorpresa al vestidor del Girona, on onze exjugadors de diferents èpoques –Lluís Busquets, Santi Carrasco, Javi Morata, Eugeni Bou, Narcís Julià, Jordi Matamala, Felipe Sanchón, Migue, Jose, Dorca i Eloi– van rebre l’equip de Míchel. I el discurs, molt emotiu, va ser de Narcís Julià i Fontané (Girona, 1963), que ho ha estat tot al club. Jugador, director esportiu, entrenador i, sempre, aficionat.
Míchel va qualificar de “«top»” el discurs.
Això va dir? No n’estava al cas. Jo volia que el discurs representés a tothom des de 1930. Al final, pel Girona, hi ha passat moltíssima gent. Jugadors, però també dirigents, tècnics, treballadors... Jo he viscut una part de la història, però per mi era el moment de reivindicar tots aquests anys d’història del club.
És un discurs d’aquells que es preparen durant dies, o més aviat surt del cor?
Em va sortir del cor. Des del club van pensar que, dels exjugadors, jo era el que estava més acostumat a parlar a un grup, hi tenia més experiència. Em vaig reunir amb Míchel el dilluns anterior, a la ciutat esportiva, i li vaig demanar com volia que ho enfoqués. Havia vist el de París, citant Unzué i donant protagonisme a en Jota. He anat seguint Míchel i com toca aquest aspecte motivacional. Li vaig comentar com pensava enfocar-ho, i li va semblar perfecte. No ho vaig pas escriure. Sí que tenia al cap quatre punts de referència, però per anar-ho improvisant. Després, veient el vídeo, reconec que va ser un moment emotiu per mi. Em va venir al cap molta gent, com el meu pare, que va morir l’any passat. O el meu avi, que també va viure el Girona. O excompanys. Vulguis o no, et passen aquestes emocions pel cap. I vaig estar una mica nerviós, m’ho noto. Tot i que després molts companys exjugadors em van dir que s’havien emocionat. I quan veus les cares de Stuani o Portu atents, segurament és que els ha arribat, que és el que buscàvem, començant per Míchel. I si després diu que li va agradar, doncs és un orgull.
L’empipa sentir que el Girona no té història?
El Girona ha incorporat molta gent jove entre l’afició. Tampoc vaig voler centrar-ho en les batalletes dels ex ni recrear-me en les desgràcies. Jo ho vaig viure com a jugador i com a entrenador, amb l’últim any estant quatre mesos sense cobrar, que gestionar-ho va ser molt complicat. I amb el tot o res contra el Múrcia. Però no es tractava de recordar els mals moments. I el Girona té molta història, des del 1930. Jo l’he mamat perquè ja tinc una edat i perquè ho vaig viure a casa. Potser no glamurosa, però història. Èpoques amb 300 persones al camp. I això per mi també és història. Aquella gent que hi anava aquella època era tan important com els 14.000 que hi van ara. Ara, els de 20 o 25 anys, ho han viscut tot al futbol professional. A molta gent li has d’explicar d’on vens. En Santi Carrasco, que anava vestit de porter, havia jugat a Vista Alegre. En Lluís Busquets, quan jo era infantil, va participar en l’homenatge a Isidre Sala, que per mi ha estat el gran referent del Girona. Com a mínim abans de Stuani! Que Stuani quedarà gravat en el temps, per tot el que ha fet i sobretot li valoro que es quedés quan es va baixar. Ara a la gent li hauria d’explicar qui és l’Isidre Sala, que va poder marxar a equips superiors i va fer tota la carrera al Girona. I va ser el meu referent. Jo, si l’equip hagués estat més amunt, possiblement no hauria marxat, però amb el somni d’arribar a primera, havia de marxar. Doncs en Lluís Busquets era al meu costat aquest dia de la Champions. Són moltes peces juntes. Hi ha una història que, d’alguna manera, l’altre dia es va veure representada. I per mi va ser un honor, més que un orgull, poder parlar en nom de tota aquella gent. Això ja em quedarà per sempre.
És més l’honor de representar la història que d’entrar en un vestidor de Champions?
És exactament això. La gent pot dir: “Ostres, vas parlar en un partit de Champions.” Per mi, l’honor era representar la història del Girona. No només dels jugadors, perquè al final es va buscar una representació de jugadors, que també hi hauria pogut haver entrenadors, treballadors... Molta gent. Penso en Ricardo Soley, massatgista, o Emilio Rodríguez, cuidador de la gespa. Els veterans intentem reivindicar tots els que ens van ajudar. Però clar, per la gent no és història coneguda. Quan em vaig veure allà, l’honor no era estar parlant davant d’un vestidor de Champions, era estar parlant en nom de tothom que ha format la història del club. Per mi és igual parlar davant d’un equip de primera divisió que de regional; són futbolistes. Hi veia jugadors, nanos.
Ha conversat molt amb Míchel?
No. El setembre de l’any passat, a través d’en Jordi Melero, vaig demanar de veure entrenaments un parell de dies. Tenia curiositat de veure com treballava Míchel per fer-los jugar tan bé. Me’l van presentar, però va ser una conversa molt breu. Amb Cárcel sí que hi ha més relació. Que, per cert, li vaig dir que Dovbyk tenia una pinta fantàstica. La següent conversa amb Míchel ja va ser aquesta per parlar de la xerrada.
Com veu la temporada? Tan maca com exigent?
És molt exigent i difícil, sobretot per una cosa ben clara. Hi ha hagut molts canvis de jugadors i has perdut jugadors molt i molt importants. Els 24 gols de Dovbyk, les assistències i el desequilibri de Savinho, el rol d’Aleix al mig, la imprevisibilitat de Yan Couto, que quan el partit estava encallat, feia que passessin coses, o la sortida de pilota i serenor d’Eric. Ara també se te n’ha lesionat algun, com Tsygankov. Agafa l’equip que vulguis, el Barça, el Madrid o qualsevol altre, i treu-li aquestes peces. Sí, és clar, n’has fitxat d’altres. Però primer s’han d’adaptar. I igualar o millorar el nivell, no és fàcil. Fa falta temps per acabar d’assimilar tots els canvis en la plantilla, amb les expectatives molt altes.
I amb tants partits, també hi ha menys temps per treballar.
T’hi has d’acostumar. També l’entrenador, amb tot el seu equip, els doctors, els preparadors físics... Hi ha un treball de gestió important. A part de la preparació a nivell tàctic, que potser no tindrà temps, com ja li he sentit en alguna roda de premsa. Ha d’adaptar la seva manera d’entendre el futbol i la seva metodologia al calendari. És un esforç, però crec que ho fa i té gent molt bona treballant al costat. Anirà bé, però no hem d’oblidar que hi ha molts jugadors nous i necessita un procés.
Hi ha l’exigència al camp, i la de la graderia. Contra l’Athletic, xiulets i tot.
Em sento amb la suficient autoritat moral per parlar del públic. Perquè soc d’aquí i el conec. L’any passat va tenir un comportament increïble, amb la inèrcia, l’onada bona. Però també hi ha un punt d’exigència, molt gironí, molt català. Ja sabem com va. Després d’haver tastat el caviar, potser no va bé una altra cosa. No tinc cap problema a dir que, si no es posen les piles, si adopten l’actitud crítica del nou-ric, no anirem bé. Ja no dic d’estar animant tot el partit, però sí que demano una mica de respecte, tant a l’entrenador com als jugadors, i a l’entitat. L’equip no està malament, i podria tenir 3 o 4 punts més fent el mateix que ha fet. Comença a donar senyals que està agafant un altre cop la idea. Però, tot i aquests senyals, no serà un any fàcil. El que hem de fer, com a aficionats, és crear un escenari que Montilivi sigui un camp fotut de guanyar-hi pels rivals. Com l’any passat. O una mica com l’esclat que hi va haver quan va sortir Stuani contra l’Athletic. Menys el partit del Barça, l’equip està demostrant que lluitarà sempre fins al final. I necessita la gent. Si no vols animar, no xiulis. I m’ho faig venir a la història. Als que xiulen, els diria: sabeu d’on venim? De la travessia pel desert de molts anys que molta gent ha hagut de viure. Siguem-ne conscients. Evidentment, s’ha de ser exigent. Però ara que el Girona ve d’una eufòria desmesurada de les últimes temporades, s’ha d’aprofitar per crear una identitat de club, d’identificació, de suport. Passi el que passi. I si no han corregut prou, al final es xiula. Ja sé que el públic pot fer el que cregui, però també hem de ser conscients que els clubs humils i petits necessiten que se’ls ajudi a estirar el carro. Demanaria a l’afició que aquest orgull gironí, la samarreta i la bandera, es tradueixi en suport a l’equip. I demostrar que és una afició de primera i ho vol ser per molts anys. Això Míchel potser no ho pot dir, el president potser tampoc, i tu potser tampoc. Però jo sí. A mi, si m’havien de xiular, ja ho han fet. Vaig dir al discurs que els jugadors han de pensar en els aficionats. I ara diria als aficionats que tenen un grup de jugadors que juguen per ells però que també els necessiten. Hi ha d’haver aquesta comunió.
A què ha d’aspirar el Girona?
Per mi el concepte de consolidació a primera és fonamental. És clau. Hi ha el projecte de la ciutat esportiva, la reforma de l’estadi, o un de nou. Tot això, serà molt més fàcil d’assumir acumulant anys a primera.
L’estadi fa mal d’ulls, en cites com la Champions.
Fa mal d’ulls i fa pena, perquè veus les grades retràctils sense ocupar i et fa pena. Que crec que és injust, perquè s’han fet els Jocs i moltes activitats amb graderies supletòries. Però bé, són les normes. Sap greu, com també veure que la gent arribava tard i a més plovent. Crec que els propietaris tenen la voluntat de començar a aprofundir amb la reforma de l’estadi. I la consolidació a primera seria la millor manera de fer-ho tot viable. I si, per dir alguna cosa, en cinc o sis anys has acabat la ciutat esportiva i la reforma del camp, i encara ets a primera divisió, després sí que podrem pensar a ser un Vila-real. Que sempre ha estat un referent, des d’aquella maleïda promoció de Salamanca.
Com a exdirector esportiu, què li diu que Cárcel faci una dècada i vegi més camí aquí?
A part de ser un cas excepcional, crec que és la persona més imprescindible. Ha fet una feina increïble, difícil en moments en què podia haver caigut en la desesperació i va mantenir la calma. Evidentment, hi ha una propietat forta al darrere que li dona suport, però la clau esportiva és Cárcel. Entenc que Míchel passarà a la història, ja és història del Girona, però si continua així, és fàcil que vingui un equip de primeríssim nivell a buscar-lo. Que en Quique vulgui continuar aquí és una gran notícia per al Girona. Si no va al City, vol dir que difícilment anirà a un València o Sevilla, per dir-ne algun. I per mi és clau que continuï. Tindrà un problema si Míchel marxa, perquè formen una parella molt potent i veuen el futbol igual, però si conservem en Quique ja tindrem molt de guanyat. No té una vareta màgica per si se’n va Dovbyk dur-ne un altre que faci 24 gols, o descobrir un altre Savinho. Això és impossible. Però és garantia de coherència, bona feina, tocar de peus a terra, no deixar-se arrossegar ni per les desgràcies ni per l’eufòria. És una garantia d’estabilitat.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.