Allà on miris, Miguel Gutiérrez hi és present, protagonista absolut d’un Girona que es reinventa setmana rere setmana en temps complicats pel que fa als efectius. En una plantilla en què la polivalència ha deixat de ser una virtut per convertir-se en una necessitat, el jove lateral madrileny ha estat capaç de respondre-hi amb una maduresa futbolística sorprenent. Ahir, un cop més, es va erigir en una de les peces clau en l’engranatge ofensiu de Míchel, demostrant que el seu paper va molt més enllà del de lateral esquerre convencional.

L’equip, orfe d’Iván Martín, substituït per molèsties, va haver de modificar el seu esquema habitual, optant per una doble punta amb Miovski i Stuani que va saturar el joc entre línies. Això va obligar els gironins a buscar profunditat per les bandes, i és aquí on Miguel Gutiérrez va destacar amb escreix. Tant per fora, donant sortida a Krejcí, com per dins, en accions més interiors, enfonsant-se amb els centrals per alliberar els espais per a Danjuma. El lateral va estar sempre disposat a oferir-se com a opció, i fruit de la seva insistència va arribar la primera ocasió clara del partit: un xut potent des del vèrtex dret de l’àrea, una zona completament oposada a la seva posició natural. Era només el preludi del que vindria. Amb una clara intenció d’atacar l’interior, Miguel va duplicar la seva influència en el joc ofensiu, constantment buscant l’u contra u amb el seu rival directe. Va ser en aquest context que Danjuma va superar per velocitat Blackman, lateral de l’Slovan, i va col·locar una centrada tensa al punt de penal. Allà, a l’espai que havia deixat lliure el central, Gutiérrez va aparèixer com un autèntic davanter centre, definint de manera impecable amb l’interior del peu, tal com manen els cànons. El seu toc subtil pel pal curt va batre Takac i va desfermar l’eufòria a Montilivi, avançant el Girona abans del descans en un moment crític. Amb el conjunt eslovac replegat i gairebé sense possibilitats de sortir del seu camp, el gol de Miguel va suposar un alleujament per a un Girona que havia estat dominant però necessitava concretar les seves ocasions. El madrileny, que ja havia estat un pilar defensiu inqüestionable, es mostrava també com una peça ofensiva indispensable, sent capaç d’aportar en zones de camp que habitualment no li corresponen. En la segona part, però, el seu perfil ofensiu es va veure moderat, especialment després de les molèsties de Donny i amb el segon gol al marcador, fet que va obligar l’equip a ser més prudent i contenir-se més al mig del camp. Tot i així, Miguel no va desaparèixer del partit, i encara va tenir temps per deixar una última pinzellada de qualitat: va servir una centrada perfecta dins l’àrea que Miovski va rematar a l’escaire sense sort. La jornada va quedar marcada per un fet històric: per primera vegada, un jugador del Girona va ser reconegut com l’MVP d’un partit de la Champions League. I no podia ser ningú més que Miguel, un futbolista que ja ha deixat la seva empremta en la màxima competició del futbol europeu.