“Amb tantes lesions, no tenim tota l’energia que voldríem. Si necessitem els joves de l’acadèmia, sortiran i ens ajudaran”, va dir Míchel Sánchez en la roda de premsa prèvia al partit a Eindhoven. Dit i fet. A banda de Jastin i Minsu, que van entrar en el tram final, Selvi Clua va ser un altre dels debutants. O més ben dit, el debutant. El tarragoní, nascut el 2005, va encadenar la quarta titularitat amb el primer equip al Philips Stadion. Las Palmas, Extremadura, Leganés i PSV. Tot un curset accelerat i concentrat en 287 minuts per al migcampista de 19 anys, a qui, tot i jugar habitualment amb el filial en la cinquena categoria estatal, no li van tremolar les cames en un partit de Champions League. El salt és gegant, tot i que l’entrenador de Vallecas, que també va admetre que els partits encara se li fan llargs en l’aspecte físic, una tasca que se li farà progressivament menys costosa, ha destacat les últimes setmanes la seva mentalitat.

L’escenari era dels imponents, i l’ambient, espectacular. Ara bé, el jove pivot, que ja ha completat un parell de pretemporades a les ordres de Míchel, lluny de sentir-se intimidat, va exhibir personalitat. En situacions de sortida de pilota en què el rival va plantejar una pressió alta, la pilota no li va cremar en cap moment, i va demostrar una calma i una sang freda impròpies d’un nano de la seva edat. Es va lateralitzar sempre que la situació ho va demanar gràcies a la seva capacitat per interpretar el joc i va oferir contínuament línies de passada, sense amagar-se, com ha fet des del partit a Gran Canària. Sobretot en la primera part, quan l'equip va tenir més possessió, va buscar la passada vertical perquè l’equip pogués progressar amb pilota i, fins i tot, va provar de trencar línies en connectar directament amb Miovski. Més enllà d’alguna pèrdua puntual a camp propi, gairebé inevitable pel context de superioritat local, i d'haver pogut defensar millor a Ryan Flamingo en l'acció de l'1-0, es tracta d’un repertori més que òptim per a un jugador amb un bagatge pràcticament nul a l’elit. Primer, va protegir una medul·lar poblada per tres migcampistes, acompanyat de Yangel, més guanyador de duels, però també menys fi que ell amb la pilota, i de Van de Beek, en una posició més avançada. I després del primer doble canvi, va formar un doble pivot juntament amb Oriol Romeu fins que, quan ja estava fos, va ser rellevat per Minsu.

Qui també mereix rebre part del mèrit per confiar en els nois de l’acadèmia és Míchel. Sí, la plaga de baixes és notòria. Sí, les opcions a la banqueta són limitades. Però el madrileny tenia la possibilitat de decantar-se per una tria més conservadora i jugar-ho tot a la carta fàcil, la de l’experiència. Romeu, ja recuperat de la lesió al bíceps femoral que el va deixar fora de combat un mes, va disputar els darrers 20 minuts contra el Leganés i, probablement, ahir hauria pogut completar els primers 60, però el tècnic va optar per l’aposta valenta, demostrant, com sempre diu, que no mira mai el DNI de cap jugador.