Pepe Pinto, un dels jugadors més emblemàtics de la història del Girona FC i una figura destacada del futbol català, va morir ahir, als 95 anys, deixant enrere una trajectòria il·lustre marcada per la seva solidesa defensiva, el seu tarannà elegant i contundent i la seva gran passió pel futbol. Nascut a Antequera (Màlaga) l’11 de novembre del 1929, Pinto va arribar al Girona als 22 anys, després de completar el servei militar, per recomanació d’Enrique Bescós, qui el va convèncer per seguir la seva carrera a Vista Alegre. Va fitxar pel club l’any 1951, quan el Girona jugava a tercera divisió, i de seguida es va sentir acollit a la ciutat. El seu caràcter i compromís li van permetre destacar com a defensa contundent però elegant, un jugador capaç de lluitar en els difícils camps de sorra de l’època. Així ho va definir ell mateix en la seva última entrevista feta pel periodista Jordi Grau i publicada en el llibre del centenari de Vista Alegre d’Editorial Gavarres. Pinto va passar dues temporades al Girona (1952-54) abans de fer el salt al Condal i després al Barça, on va jugar dos anys al primer equip. Allà va guanyar títols i va compartir vestidor amb Kubala, Luis Suárez i Ramallets, entre altres. Després de la seva etapa al Barcelona, va fitxar pel Valladolid, on va jugar durant quatre temporades i va formar una família, tenint la seva primera filla, la Nuri, abans de tornar a Girona el 1965 per tancar la seva carrera futbolística. Anys més tard va tenir el seu segon fill, en Josep Maria. A Vista Alegre hi va jugar fins al 1967. Tot i ser un autèntic veterà, va capitanejar l’equip en una altra promoció d’ascens a segona. Després de la seva retirada, Pinto va iniciar la seva carrera com a entrenador, dirigint equips de les comarques gironines com el Girona i el Figueres, també a les barcelonines amb el Manresa, i l’Olot, on va aconseguir liderar l’equip a tercera divisió, tot i quedar eliminat de la promoció d’ascens. A més de la seva tasca com a entrenador, Pinto va ser conegut per la seva gran preparació física. Tot i l’edat, es mantenia fort com un roure i era un exemple per als jugadors, fins i tot entrenant al costat d’ells, com si fos un més. La seva disciplina i seriositat eren reconegudes per tots els que el coneixien. Pinto vivia al barri de Sant Narcís i va estar molt implicat en diversos club de barri de Girona, així com a l’antiga Agrupació de Futbolistes Veterans de Girona, on fomentava la celebració de partits amistosos. A més, durant els anys vuitanta va jugar a futbol d’empreses amb l’equip de Fruites Danés. Un dels seus costums més característics era asseure’s al bar La Gavina a llegir tots els diaris esportius mentre prenia un cafè i feia tertúlia amb tothom, segons explica Albert Mateos, amic i peça clau per mantenir el record de bona part de la història del club gironí. Pinto era un home de futbol i de ciutat, que va seguir fidel a la seva passió per l’esport fins als últims moments. Va deixar una empremta indeleble en el futbol català, tant pel seu rendiment a la defensa com pel seu caràcter dins i fora del camp. A més, va ser un home profundament humil, molt respectat pels companys i rivals, així com per l’afició gironina, culer o, també, de Pucela, clubs on va rebre reconeixements per la seva trajectòria. Al costat de la seva esposa, Maria Puig, amb qui va compartir 68 anys de casats, els seus fills, Nuri i Josep Maria, i la resta de la seva família, Pinto va dedicar-se de ple al futbol gironí i català, sent una gran figura a Girona, un home que va viure i estimar el futbol. Descansi en pau.