Sí, podria dir que soc jove, però amb la sort d’haver acumulat quatre anys d’experiència al primer equip.

Millor que l’any passat, òbviament pel tema dels minuts que estic jugant. La veritat és que ho estic vivint molt bé. A tothom li agrada jugar i aquesta temporada estic tenint continuïtat. Em sento molt bé.

Primer de tot ho visc amb molt d’orgull. Tenir 21 anys i portar el braçalet en molts partits, com al Bernabéu, és una cosa que mai m’hauria imaginat. I evidentment també implica un punt de responsabilitat. Encara soc molt jove, però això m’ajuda a seguir aprenent.

Sí, des que vaig arribar al cadet A, ja fa molts anys, el vaig començar a sentir. M’ho van inculcar des del primer dia i ho he anat fent meu fins arribar a on soc ara.

Va ser a la copa contra la Gimnàstica Segoviana. Ho vaig viure amb moltes ganes. Feia temps que esperava el moment perquè ja havia anat convocat a molts partits de lliga sense debutar. Quan el mister, en Francisco, em va cridar per entrar allà va ser quan vaig tenir una mescla de ganes i nervis. Després penses: “Si estic aquí, s’ha de gaudir el moment.” Per sort, va ser un bon partit i després va arribar la continuïtat.

Ja portava molts entrenaments amb el primer equip i sabia que, si seguia treballant, arribaria l’oportunitat. També es va donar la casualitat que hi havia poques opcions a la meva posició i això em va obrir la porta. A més, en el primer partit de lliga que jugava vaig donar l’assistència del gol de la victòria a Stuani (95’), i això suma molt.

Sí! Si miro enrere, em costa creure que ja hagin passat quatre o cinc anys. No m’entra al cap. Ara toca seguir gaudint-ho i, sobretot, continuar aprenent dels tres capitans que tinc al davant, que són un gran exemple per a mi.

En els amics i, sobretot, en la meva parella. Ja fa dos anys que vivim junts a Girona. I, evidentment, en la família. Tot i que els veig poc, són imprescindibles i sempre estan al meu costat. Quan poden, viatgen i ens acompanyen allà on anem.

Sí, venia de jugar-ho pràcticament tot i és cert que van arribar jugadors de molt nivell. Em vaig trobar que no jugava i passava molts minuts escalfant sense arribar a entrar. És dur, a ningú li agrada estar 45 minuts escalfant i no tenir oportunitats. Però també és cert que l’equip volava: marcàvem el primer i acabàvem fent-ne sis. No hi havia gaire a dir. Jo, si hagués estat el mister, hauria fet el mateix.

Totalment. Sabia que a la mínima que em donessin una oportunitat, l’aprofitaria. Em va tocar un altre rol, el d’ajudar des de fora. I quan vaig tenir minuts, vaig intentar aprofitar-los al màxim.

Feia molts mesos que en parlàvem, però hi havia algunes coses internes i contractuals amb les quals no estava d’acord. A més, vaig tenir problemes amb els representants i vaig decidir esperar i acabar els contractes per estar lliure totalment. A partir d’aquell moment, ho vaig tenir clar. Li vaig dir a en Quique que estigués tranquil, que volia quedar-me. Sempre he dit que no vull marxar gratis perquè el Girona ho ha donat tot per mi. Si algun dia marxo, vull que el club hi guanyi alguna cosa. Aquí em sento a casa; al costat de casa i jugant la Champions no podia marxar enlloc.

Sí, van arribar opcions d’equips importants, però sempre vaig tenir clar que volia quedar-me. La majoria d’ofertes eren de fora de la lliga espanyola.

M’encanta. M’agrada aquesta llibertat de poder canviar de posició durant el partit. Quan surts per fora, l’extrem pot entrar cap a dins i jo m’adapto bé. L’any passat ho feia en Miguel, i aquest any ell juga més de migcampista o en una posició avançada i jo també puc fer-ho. Em posin on em posin, donaré el 100% per l’equip.

Míchel m’ha dit personalment que ens exigeix perquè veu que podem arribar molt lluny. Si no ho veiés, no ho faria. Juguis molt o poc, sempre és exigent amb tothom. Creu que podem donar molt més i això és positiu.

[Riu]. Alguna vegada ja ho he fet! Però ho entenc, perquè ell es crema en un moment concret i crida, però sempre és amb bona intenció. Ell ho veu tot des de fora i té una altra perspectiva. Ja el conec, fa quatre anys que estic amb ell i sé perfectament com és. Sempre vol el millor per a l’equip.

Sobretot corregim errors i remarca que hem de ser un equip. El Girona sempre ha estat un equip col·lectiu, no de noms propis. Si anem tots a l’una, els onze que juguen i els 23 convocats, segur que aconseguirem la permanència, que és el primer objectiu. A partir d’aquí, ja veurem on podem arribar.

Sabíem que podia passar. El que vam fer l’any passat és una bogeria. És història del club. Potser hi ha jugadors que han arribat aquest any captivats per jugar la Champions League i no coneixen tant la història del club. Els que fa temps que hi som, els ho recordem: el més important és la permanència. Baixar seria una desgràcia, perquè tornar a pujar és molt complicat. Ho sabem perfectament. Hem de formar una família, estar més units que mai i anar tots junts cap a l’objectiu.

Aquest és un dels problemes. És normal que l’afició ho pensi després de l’any passat, però allò va ser històric i difícilment es repetirà. L’afició ha de fer com nosaltres, el mister i el club: tocar de peus a terra, saber d’on venim i valorar el que hem fet.

Jo crec que sí. Ho estem treballant cada dia als entrenaments. Sobretot ara que tenim setmanes llargues, i és que aquest any ens ha costat més arribar a la nostra millor versió perquè hem tingut molts partits entre la Champions i la copa. Jugàvem dos o tres partits cada setmana i era complicat. Una cosa nova que ens va enganxar a tots, al mister també, i ell mateix ho ha dit. Ara, amb les setmanes llargues, treballant bé, podem preparar millor els partits. Segur que aquesta millor versió arribarà aviat.

La vaig gaudir molt. Si mires els futbolistes contra qui jugaves… jo no patia pas, jo m’il·lusionava. Veure contra qui estic jugant i pensar d’on venim, de segona divisió fa tres o quatre anys, i ara jugar contra els millors del món… Recordo el primer partit a París, que Stuani em dona el braçalet i no m’ho crec. Vam tenir la mala sort del gol final, però aquesta Champions era per intentar competir-hi, però sobretot per gaudir-la nosaltres, el club i l’afició, que s’ho mereix.

És clar, estava molt concentrat en el partit. Però un cop acabes, que crec que vam fer un bon partit, vas a saludar la gent, la família, l’afició, et mires el braç esquerre i tens el braçalet posat… i no t’ho creus. A dins del vestidor ets més conscient del que acabes de viure i em vaig sentir orgullós.

Seguir al nivell que estic donant, tant físicament com mentalment, i jugant. Crec que estic a un bon nivell, però més que un objectiu personal, el meu objectiu és l’equip. Ajudar tothom i fer-nos forts perquè aquest club continuï a primera divisió.

És perfecta. Aquí, cada any que estem, el vestidor està molt unit i molt bé. Sí que és veritat que potser aquest any els resultats no ens acompanyen tant, però l’equip vol jugar i guanyar. Anirem al màxim per salvar la categoria en aquests dotze partits que queden.

Sí, és complicat. Tant per la gent que ja érem aquí com per ells, pobres, que no saben espanyol. L’any passat ja teníem en Daley o en Viktor, que s’han integrat molt bé, però al final la comunicació és fàcil. Hem après tres o quatre coses importants per entendre’ns i ells estan aprenent l’idioma, que és un pas molt bo perquè vol dir que volen integrar-se, estar amb l’equip i ajudar.

Sí, allà veurem si l’equip fa un pas endavant. Tant de bo els guanyem els dos, però serà complicat. Aquest any cada partit és a vida o mort. Veig l’equip preparat per anar al màxim demà.

La victòria que van aconseguir a casa contra el Madrid els va donar un plus i venen en bona dinàmica. Serà complicat, també és un derbi a casa seva, amb tot el que comporta això… Intentarem que passi el mateix que va passar a Montilivi.

Jo tota la vida ho he sentit així. Com que he jugat al Barça, els derbis sempre es vivien més intensament que la resta. Ara et diria que no tant, perquè a primera cada partit és un patiment constant, però potser els que som d’aquí tenim una mica més de ganes i volem guanyar.