“Míchel ens exigeix perquè hi creu”

Sí, podria dir que soc jove, però amb la sort d’haver acu­mu­lat qua­tre anys d’experiència al pri­mer equip.

Millor que l’any pas­sat, òbvi­a­ment pel tema dels minuts que estic jugant. La veri­tat és que ho estic vivint molt bé. A tot­hom li agrada jugar i aquesta tem­po­rada estic tenint con­tinuïtat. Em sento molt bé.

Pri­mer de tot ho visc amb molt d’orgull. Tenir 21 anys i por­tar el braçalet en molts par­tits, com al Ber­nabéu, és una cosa que mai m’hau­ria ima­gi­nat. I evi­dent­ment també implica un punt de res­pon­sa­bi­li­tat. Encara soc molt jove, però això m’ajuda a seguir apre­nent.

Sí, des que vaig arri­bar al cadet A, ja fa molts anys, el vaig començar a sen­tir. M’ho van incul­car des del pri­mer dia i ho he anat fent meu fins arri­bar a on soc ara.

Va ser a la copa con­tra la Gimnàstica Sego­vi­ana. Ho vaig viure amb mol­tes ganes. Feia temps que espe­rava el moment perquè ja havia anat con­vo­cat a molts par­tits de lliga sense debu­tar. Quan el mis­ter, en Fran­cisco, em va cri­dar per entrar allà va ser quan vaig tenir una mes­cla de ganes i ner­vis. Després pen­ses: “Si estic aquí, s’ha de gau­dir el moment.” Per sort, va ser un bon par­tit i després va arri­bar la con­tinuïtat.

Ja por­tava molts entre­na­ments amb el pri­mer equip i sabia que, si seguia tre­ba­llant, arri­ba­ria l’opor­tu­ni­tat. També es va donar la casu­a­li­tat que hi havia poques opci­ons a la meva posició i això em va obrir la porta. A més, en el pri­mer par­tit de lliga que jugava vaig donar l’assistència del gol de la victòria a Stu­ani (95’), i això suma molt.

Sí! Si miro enrere, em costa creure que ja hagin pas­sat qua­tre o cinc anys. No m’entra al cap. Ara toca seguir gau­dint-ho i, sobre­tot, con­ti­nuar apre­nent dels tres capi­tans que tinc al davant, que són un gran exem­ple per a mi.

En els amics i, sobre­tot, en la meva pare­lla. Ja fa dos anys que vivim junts a Girona. I, evi­dent­ment, en la família. Tot i que els veig poc, són impres­cin­di­bles i sem­pre estan al meu cos­tat. Quan poden, viat­gen i ens acom­pa­nyen allà on anem.

Sí, venia de jugar-ho pràcti­ca­ment tot i és cert que van arri­bar juga­dors de molt nivell. Em vaig tro­bar que no jugava i pas­sava molts minuts escal­fant sense arri­bar a entrar. És dur, a ningú li agrada estar 45 minuts escal­fant i no tenir opor­tu­ni­tats. Però també és cert que l’equip volava: marcàvem el pri­mer i acabàvem fent-ne sis. No hi havia gaire a dir. Jo, si hagués estat el mis­ter, hau­ria fet el mateix.

Total­ment. Sabia que a la mínima que em dones­sin una opor­tu­ni­tat, l’apro­fi­ta­ria. Em va tocar un altre rol, el d’aju­dar des de fora. I quan vaig tenir minuts, vaig inten­tar apro­fi­tar-los al màxim.

Feia molts mesos que en parlàvem, però hi havia algu­nes coses inter­nes i con­trac­tu­als amb les quals no estava d’acord. A més, vaig tenir pro­ble­mes amb els repre­sen­tants i vaig deci­dir espe­rar i aca­bar els con­trac­tes per estar lliure total­ment. A par­tir d’aquell moment, ho vaig tenir clar. Li vaig dir a en Qui­que que estigués tran­quil, que volia que­dar-me. Sem­pre he dit que no vull mar­xar gra­tis perquè el Girona ho ha donat tot per mi. Si algun dia marxo, vull que el club hi gua­nyi alguna cosa. Aquí em sento a casa; al cos­tat de casa i jugant la Cham­pi­ons no podia mar­xar enlloc.

Sí, van arri­bar opci­ons d’equips impor­tants, però sem­pre vaig tenir clar que volia que­dar-me. La majo­ria d’ofer­tes eren de fora de la lliga espa­nyola.

M’encanta. M’agrada aquesta lli­ber­tat de poder can­viar de posició durant el par­tit. Quan surts per fora, l’extrem pot entrar cap a dins i jo m’adapto bé. L’any pas­sat ho feia en Miguel, i aquest any ell juga més de mig­cam­pista o en una posició avançada i jo també puc fer-ho. Em posin on em posin, donaré el 100% per l’equip.

Míchel m’ha dit per­so­nal­ment que ens exi­geix perquè veu que podem arri­bar molt lluny. Si no ho veiés, no ho faria. Juguis molt o poc, sem­pre és exi­gent amb tot­hom. Creu que podem donar molt més i això és posi­tiu.

[Riu]. Alguna vegada ja ho he fet! Però ho entenc, perquè ell es crema en un moment con­cret i crida, però sem­pre és amb bona intenció. Ell ho veu tot des de fora i té una altra pers­pec­tiva. Ja el conec, fa qua­tre anys que estic amb ell i sé per­fec­ta­ment com és. Sem­pre vol el millor per a l’equip.

Sobre­tot cor­re­gim errors i remarca que hem de ser un equip. El Girona sem­pre ha estat un equip col·lec­tiu, no de noms pro­pis. Si anem tots a l’una, els onze que juguen i els 23 con­vo­cats, segur que acon­se­gui­rem la per­manència, que és el pri­mer objec­tiu. A par­tir d’aquí, ja veu­rem on podem arri­bar.

Sabíem que podia pas­sar. El que vam fer l’any pas­sat és una boge­ria. És història del club. Pot­ser hi ha juga­dors que han arri­bat aquest any cap­ti­vats per jugar la Cham­pi­ons Lea­gue i no conei­xen tant la història del club. Els que fa temps que hi som, els ho recor­dem: el més impor­tant és la per­manència. Bai­xar seria una desgràcia, perquè tor­nar a pujar és molt com­pli­cat. Ho sabem per­fec­ta­ment. Hem de for­mar una família, estar més units que mai i anar tots junts cap a l’objec­tiu.

Aquest és un dels pro­ble­mes. És nor­mal que l’afició ho pensi després de l’any pas­sat, però allò va ser històric i difícil­ment es repe­tirà. L’afició ha de fer com nosal­tres, el mis­ter i el club: tocar de peus a terra, saber d’on venim i valo­rar el que hem fet.

Jo crec que sí. Ho estem tre­ba­llant cada dia als entre­na­ments. Sobre­tot ara que tenim set­ma­nes llar­gues, i és que aquest any ens ha cos­tat més arri­bar a la nos­tra millor versió perquè hem tin­gut molts par­tits entre la Cham­pi­ons i la copa. Jugàvem dos o tres par­tits cada set­mana i era com­pli­cat. Una cosa nova que ens va engan­xar a tots, al mis­ter també, i ell mateix ho ha dit. Ara, amb les set­ma­nes llar­gues, tre­ba­llant bé, podem pre­pa­rar millor els par­tits. Segur que aquesta millor versió arri­barà aviat.

La vaig gau­dir molt. Si mires els fut­bo­lis­tes con­tra qui juga­ves… jo no patia pas, jo m’il·lusi­o­nava. Veure con­tra qui estic jugant i pen­sar d’on venim, de segona divisió fa tres o qua­tre anys, i ara jugar con­tra els millors del món… Recordo el pri­mer par­tit a París, que Stu­ani em dona el braçalet i no m’ho crec. Vam tenir la mala sort del gol final, però aquesta Cham­pi­ons era per inten­tar com­pe­tir-hi, però sobre­tot per gau­dir-la nosal­tres, el club i l’afició, que s’ho mereix.

És clar, estava molt con­cen­trat en el par­tit. Però un cop aca­bes, que crec que vam fer un bon par­tit, vas a salu­dar la gent, la família, l’afició, et mires el braç esquerre i tens el braçalet posat… i no t’ho creus. A dins del ves­ti­dor ets més cons­ci­ent del que aca­bes de viure i em vaig sen­tir orgullós.

Seguir al nivell que estic donant, tant física­ment com men­tal­ment, i jugant. Crec que estic a un bon nivell, però més que un objec­tiu per­so­nal, el meu objec­tiu és l’equip. Aju­dar tot­hom i fer-nos forts perquè aquest club con­tinuï a pri­mera divisió.

És per­fecta. Aquí, cada any que estem, el ves­ti­dor està molt unit i molt bé. Sí que és veri­tat que pot­ser aquest any els resul­tats no ens acom­pa­nyen tant, però l’equip vol jugar i gua­nyar. Ani­rem al màxim per sal­var la cate­go­ria en aquests dotze par­tits que que­den.

Sí, és com­pli­cat. Tant per la gent que ja érem aquí com per ells, pobres, que no saben espa­nyol. L’any pas­sat ja teníem en Daley o en Vik­tor, que s’han inte­grat molt bé, però al final la comu­ni­cació és fàcil. Hem après tres o qua­tre coses impor­tants per enten­dre’ns i ells estan apre­nent l’idi­oma, que és un pas molt bo perquè vol dir que volen inte­grar-se, estar amb l’equip i aju­dar.

Sí, allà veu­rem si l’equip fa un pas enda­vant. Tant de bo els gua­nyem els dos, però serà com­pli­cat. Aquest any cada par­tit és a vida o mort. Veig l’equip pre­pa­rat per anar al màxim demà.

La victòria que van acon­se­guir a casa con­tra el Madrid els va donar un plus i venen en bona dinàmica. Serà com­pli­cat, també és un derbi a casa seva, amb tot el que com­porta això… Inten­ta­rem que passi el mateix que va pas­sar a Mon­ti­livi.

Jo tota la vida ho he sen­tit així. Com que he jugat al Barça, els der­bis sem­pre es vivien més inten­sa­ment que la resta. Ara et diria que no tant, perquè a pri­mera cada par­tit és un pati­ment cons­tant, però pot­ser els que som d’aquí tenim una mica més de ganes i volem gua­nyar.