Quan has de ressaltar els porters, molt sovint és degut a un mal resultat, a una actuació heroica o perquè han estat clau per sostenir l’equip enmig del temporal. En aquest cas, toca fer-ho per la primera raó: el Girona va caure amb estrèpit al seu estadi davant un Betis que es va mostrar clarament superior i que va saber aprofitar les mancances dels locals des del primer moment. En els primers quaranta-cinc minuts, pràcticament no hi va haver marge de resposta per a Paulo Gazzaniga, que va veure com les errades constants en la sortida de pilota i la falta de tensió defensiva del seu equip es traduïen en ocasions molt clares pels andalusos. El conjunt de Míchel va regalar massa espais i va concedir pèrdues incomprensibles al seu propi camp, fet que el Betis va castigar amb una precisió letal: tres rematades dins l’àrea, dues de cap, i un parcial de 0-3 que va deixar glaçat un Montilivi cada cop més callat i perplex.

L’argentí, impotent sota pals, es desesperava mentre observava com els seus companys no tancaven bé les línies, arribaven tard a les cobertures i perdien duels en zones sensibles. La seva expressió, amb les mans al cap en més d’una acció, ho deia tot. Els xiulets, tímids al principi, es van fer sentir amb més força a mesura que passaven els minuts i el Girona no donava senyals de vida. La sensació de desconnexió era total, i només la figura de Gazzaniga evitava que el resultat fos encara més escandalós abans del descans. Amb el partit pràcticament decidit, la segona part va començar amb un Girona que ja havia llençat la tovallola i que semblava desitjar que el temps passés ràpid. Tot i això, el Betis no va deixar d’insistir, i Abde va posar a prova el porter amb un xut potent i escorat que Gazzaniga va refusar amb solvència, malgrat l’escàs angle. Era una mostra més que el porter no abaixava els braços malgrat la situació. Pocs minuts després, al 62, un contraatac de llibre del Betis va desembocar en una acció perillosa: una passada vertical entre centrals va deixar Antony sol davant del porter de Murphy, que va respondre amb una aturada de mèrit amb els peus. La jugada va continuar i, en la segona rematada, Cucho va obligar-lo a lluir-se de nou per enviar la pilota a córner. Eren intervencions que, tot i no canviar el signe del partit, mantenien una mínima dignitat en el marcador. Els darrers minuts va ser un espectador més, impotent de no poder fer-hi res i havent d’animar des de la distància.