Per no fer tan grossa la ferida

Quan has de res­sal­tar els por­ters, molt sovint és degut a un mal resul­tat, a una actu­ació heroica o perquè han estat clau per sos­te­nir l’equip enmig del tem­po­ral. En aquest cas, toca fer-ho per la pri­mera raó: el Girona va caure amb estrèpit al seu estadi davant un Betis que es va mos­trar clara­ment supe­rior i que va saber apro­fi­tar les man­can­ces dels locals des del pri­mer moment. En els pri­mers qua­ranta-cinc minuts, pràcti­ca­ment no hi va haver marge de res­posta per a Paulo Gaz­za­niga, que va veure com les erra­des cons­tants en la sor­tida de pilota i la falta de tensió defen­siva del seu equip es traduïen en oca­si­ons molt clares pels anda­lu­sos. El con­junt de Míchel va rega­lar massa espais i va con­ce­dir pèrdues incom­pren­si­bles al seu propi camp, fet que el Betis va cas­ti­gar amb una pre­cisió letal: tres rema­ta­des dins l’àrea, dues de cap, i un par­cial de 0-3 que va dei­xar glaçat un Mon­ti­livi cada cop més callat i per­plex.

L’argentí, impo­tent sota pals, es des­es­pe­rava men­tre obser­vava com els seus com­panys no tan­ca­ven bé les línies, arri­ba­ven tard a les cober­tu­res i per­dien duels en zones sen­si­bles. La seva expressió, amb les mans al cap en més d’una acció, ho deia tot. Els xiu­lets, tímids al prin­cipi, es van fer sen­tir amb més força a mesura que pas­sa­ven els minuts i el Girona no donava senyals de vida. La sen­sació de des­con­nexió era total, i només la figura de Gaz­za­niga evi­tava que el resul­tat fos encara més escan­dalós abans del des­cans. Amb el par­tit pràcti­ca­ment deci­dit, la segona part va començar amb un Girona que ja havia llençat la tova­llola i que sem­blava desit­jar que el temps passés ràpid. Tot i això, el Betis no va dei­xar d’insis­tir, i Abde va posar a prova el por­ter amb un xut potent i esco­rat que Gaz­za­niga va refu­sar amb solvència, mal­grat l’escàs angle. Era una mos­tra més que el por­ter no abai­xava els braços mal­grat la situ­ació. Pocs minuts després, al 62, un con­tra­a­tac de lli­bre del Betis va desem­bo­car en una acció peri­llosa: una pas­sada ver­ti­cal entre cen­trals va dei­xar Antony sol davant del por­ter de Murphy, que va res­pon­dre amb una atu­rada de mèrit amb els peus. La jugada va con­ti­nuar i, en la segona rema­tada, Cucho va obli­gar-lo a lluir-se de nou per enviar la pilota a córner. Eren inter­ven­ci­ons que, tot i no can­viar el signe del par­tit, man­te­nien una mínima dig­ni­tat en el mar­ca­dor. Els dar­rers minuts va ser un espec­ta­dor més, impo­tent de no poder fer-hi res i havent d’ani­mar des de la distància.