El Girona va tornar a rebre un cop dels que costen de digerir però potser a Butarque, Míchel i la resta de l’equip van començar a intuir quina serà la fórmula per mirar de salvar la categoria, un missió que serà complicada per culpa de l’estat anímic de la plantilla, encara pitjor després de la diana de Munir en el 92 que establia l’1-1 definitiu. I és que l’equip blanc-i-vermell necessitava empenta, ànima, energia, honor, orgull i encara més adjectius que posats a la cassola poden fer reviure un conjunt en caiguda lliure. Portu i Stuani van evidenciar que només l’ànima i l’estima (i respecte) a l’escut han de ser la via per arribar a l’èxit. Els dos sumaven tot just la segona titularitat en la lliga però van demostrar que amb ells al camp no falta coratge i entrega. Cert que el de Tala va fer el gol, el vuitè en el campionat que el situa com a pitxitxi de l’equip en solitari –a Miovski i Abel Ruiz ni són ni se’ls espera–, però Portu va evidenciar més que ningú aquesta energia i ràbia que necessitava l’equip per reaccionar, o començar a fer-ho.

El de Beniel va ser la referència ofensiva de l’equip juntament amb Stuani en la mena de 4-4-2 que va plantejar Míchel –un dibuix que sempre es desdibuixa amb el pas dels minuts–. Molt més mòbil que el de Tala, Portu va lluitar per tot com si fos l’última pilota del partit. Ja en el minut 19, una jugada de murri va permetre a l’atacant deixar amb un pam de nas Altimira per forçar la vermella directe de Cisse i obrir les portes de la victòria al Girona. El murcià va generar una ocasió clara de Tsygankov després d’aprofitar una pentinada de Stuani i estirar la cama per deixar enrere un rival i assistir cap a l’ucraïnès, lluny de la seva versió i lent en la presa de decisions.

Portu es va mostrar solidari en la pressió, va molestar sempre els centrals rivals i en l’inici de la segona part va ser part protagonista de l’acció que acabaria amb el 0-1 del seu inseparable Stuani. El davanter va aprofitar una excel·lent obertura de Yangel Herrera per conduir i fer una centrada al cor de l’àrea on hi havia l’uruguaià, que va fer servir el seu martell al cap per superar Dmitrovic. I tot i que era provisional, els jugadors sabien que havien fet el més important, avançar-se en el marcador i començar a esvair els fantasmes. La celebració amb l’afició en un dels córners de Butarque va ser d’alliberament, de fe, de creure a aconseguir una permanència que es tornava a complicar en l’afegit, que deixava Portu donant cops de ràbia a la cadira de la banqueta, on descansava després de dir prou en el 77 per culpa de la inactivitat en els darrers mesos.