Afecta molt el jugador i l’entrenador i el públic, tothom es troba davant d’una paradoxa. És a dir, fan una gran temporada el primer any i el segon any sense adonar-se’n, treballant igual o potser millor que l’any anterior, l’equip cau en picat.

Això és més una qüestió de l’entorn que no pas dels mateixos integrants. Quan dic l’entorn, dic les amistats dels jugadors, la família, el públic. El normal és fer-ho pitjor.

Cal entendre per què. I sovint la gent no ho veu: el problema és el temps. L’any passat el Girona tenia quatre dies per preparar un partit. Ara, amb dos partits per setmana –i un d’aquests, de Champions– només tenen un dia útil. I en futbol, el dia abans i després no pots entrenar fort. Li va passar a l’Athletic de Bilbao quan es va classificar per a la Champions i passa sovint en altres equips. A més, han perdut jugadors clau i no hi ha prou temps per adaptar-se. L’entrenador és bo, la plantilla també, però ara cal fer coses diferents. Si no, topes amb un sostre de vidre que no veus a venir.

Els jugadors han de fer un upgrade: cuidar-se més, optimitzar la recuperació, la nutrició, prevenir lesions. També cal un esforç mental: evitar distraccions, centrar-se totalment a entrenar i jugar. Ara no hi ha temps per preparar els partits com abans, així que han d’estudiar-los pel seu compte. Tot s’atropella i el focus ha de ser màxim. Ser jugador de futbol no és una feina, és un ofici, i amb la Champions ja no és un ofici tan divertit, hi ha més preocupacions. I et diré una cosa: en els dies de descans també hi ha entrenament, que consisteix a descansar al cent per cent el cos. És molt important.

Sí, no et puc dir quins, però t’asseguro que són equips de primera divisió que els ha passat exactament el mateix.

Els veterans han de fer de cheerleaders dins el vestidor: animar, guiar i donar exemple. Són clau per mantenir l’equip unit. Ara els entrenaments són més curts, hi ha més viatges i menys temps per desconnectar. Cal mantenir la concentració sempre, també emocionalment. I sobretot, recuperar les sensacions de l’any passat per sortir del sotrac.

Per Míchel, les dinàmiques són com les estadístiques: expliquen el passat, però no condicionen el futur. Cada partit és una oportunitat per trencar la ratxa. Ara bé, si acumules partits jugant malament i ningú reacciona, és que s’han deixat de cuidar detalls importants. Al principi guanyes sense jugar bé i sembla que no passa res. Però quan portes quatre partits així, acabes pensant: “Què coi està passant?” I aquí és quan toca revisar què s’ha anat deixant de banda durant massa temps.

Aquesta resposta només la sap l’entrenador, que és qui detecta els conflictes entrenant. Si ell ho comunica bé i els jugadors ho entenen i s’hi posen al cent per cent, es pot revertir la situació. Ara bé, per jugar bé has de jugar bé, diu. I això passa per tres nivells de planificació: primer la tàctica (jugar bé), després la física (mantenir-ho tot el partit) i finalment la psicològica (fer-ho independentment de com vagi el partit). Quan parla de físic, es refereix sobretot a la capacitat de recuperació del jugador, no només a la preparació física clàssica.

És molt personal, però jo sempre recomano tornar als inicis: recordar per què vas començar, amb quina il·lusió. Ves-te’n als tres primers mesos de per què vas començar i allà tens les raons que t’han portat a estar en aquest equip. Sovint, quan les coses van malament, ens centrem massa en la tàctica o en l’estat dels jugadors i ens oblidem de nosaltres. Recuperar aquell enfocament inicial pot ajudar molt.

Als directius, a molts dels quals els conec, no sé si donar-los cap consell. El que sí que voldria és veure tot l’equip i dir-los que el públic forma part de l’equip i viceversa. Quan l’equip està en un moment delicat, el públic ha de sentir-se part de l’equip, animant els jugadors en tot moment, fins i tot quan la situació va malament. El públic és essencial per aixecar l’equip, perquè els jugadors juguen per ells, no pel contracte. El públic no és només un espectador; és part activa del resultat, compra l’entrada i sense ells els futbolistes professionals no jugarien. Si el públic sent que l’equip els necessita, vol dir que es donen el 200%.