Sí, no era d’espe­rar. Sobre­tot per les expec­ta­ti­ves que tots ens vam posar a finals de la tem­po­rada pas­sada i a l’inici d’aquesta. Però no crec que hagi estat un error, perquè aques­tes expec­ta­ti­ves nei­xen del fet d’haver acon­se­guit una cosa històrica, com és par­ti­ci­par a la Cham­pi­ons. Això fa que tot l’entorn, tots nosal­tres, tota l’afició, cre­guem que pot­ser la resta serà més sen­zill del que real­ment ho és. I ara l’equip està en aquesta situ­ació, de la qual n’ha de sor­tir el més aviat pos­si­ble, evi­dent­ment.

Sí, segur que ha pesat, sobre­tot per la inex­periència. El jor­nal era novell. I no tant pel fet de jugar la Cham­pi­ons en si, sinó per dis­pu­tar tres com­pe­ti­ci­ons en una mateixa tem­po­rada. El club no estava acos­tu­mat a això. La plan­ti­lla segu­ra­ment tam­poc: molts juga­dors no ho havien fet abans, i això ha pro­vo­cat que una cosa fes que l’altra no fun­cionés tan bé.

Bé, amb la inqui­e­tud que com­porta el moment, però també, suposo, amb la mitja tran­quil·litat de saber què és el fut­bol, que aques­tes situ­a­ci­ons poden pas­sar, per molt poc que ens ho esperéssim a prin­cipi de tem­po­rada. Amb cert ner­vi­o­sisme, però jo, almenys de moment, amb la con­fiança que aca­barà bé.

Sí, crec que Míchel s’ha gua­nyat el crèdit que està rebent. Pot­ser algú pot dub­tar, però la gran majo­ria con­fia que pot sal­var la situ­ació. La plan­ti­lla és molt reno­vada res­pecte a la de l’any pas­sat, que va clas­si­fi­car-se per a la Cham­pi­ons, amb mol­tes cares noves. Tot i això, crec que tenen prou nivell i impli­cació per acon­se­guir l’únic objec­tiu actual: sal­var la cate­go­ria. I crec que tots han accep­tat aquest repte des de fa set­ma­nes. Han de sor­tir a gua­nyar com sigui.

Sí, sem­pre ho inten­tes, perquè són situ­a­ci­ons difícils que també he vis­cut. Moments que pesen i t’angoi­xen. Ara crec que, per molt pro­fes­si­o­nals que siguin els juga­dors, al nivell més alt, estan notant molt aquesta sèrie de par­tits sense gua­nyar. Tan­tes jor­na­des sense tren­car la mala dinàmica es reflec­teix en el joc, en la fluïdesa, i qual­se­vol con­tra­temps pesa molt més del que hau­ria de pesar. He par­lat amb alguns juga­dors i, tot i que assu­mei­xen les seves res­pon­sa­bi­li­tats, es nota la pre­o­cu­pació, com era d’espe­rar en aquesta situ­ació.

És obvi, però el més impor­tant ara és tren­car aquesta dinàmica el més aviat pos­si­ble, i això només es fa amb una victòria, sigui com sigui. Tant si juguen bé com mala­ment, el que importa és alli­be­rar la pressió que els juga­dors estan tenint. L’última jor­nada van estar a punt, però la clau és donar-los tran­quil·litat en un moment en què els altres equips estan pres­si­o­nant. Ara, més que el físic, es tre­ba­lla el cap. Els juga­dors han estat a un nivell molt més alt i és el mateix grup que pot tor­nar a fer-ho per acon­se­guir una victòria.

Sí, segur. En el fut­bol, els objec­tius poden anar vari­ant segons com evo­lu­ci­ona la tem­po­rada, tant per a bé com per a mal. Aquest any el Girona ha hagut d’afron­tar un esce­nari menys ambiciós del que s’espe­rava. Però en una plan­ti­lla llarga com aquesta, hi ha juga­dors que ja han vis­cut situ­a­ci­ons simi­lars, par­tits de pressió com els que venen ara. És moment d’adap­tar-se, de fer el clic men­tal. Han tin­gut set­ma­nes per assi­mi­lar que allò d’aspi­rar a Europa ja no era real i que ara el repte és una altra lliga, més pro­pera a la rea­li­tat històrica del club. Clas­si­fi­car-se per a la Cham­pi­ons va can­viar la mirada de tot­hom –afició, club i plan­ti­lla–, però ara cal recon­nec­tar amb el con­text real.

Jo crec que sí. És molt difícil man­te­nir-se a pri­mera, i per al Girona sem­pre ho ha estat. Però és com­pren­si­ble: el repte de com­pe­tir con­tra els millors d’Europa era tan gran que, huma­na­ment, l’objec­tiu més sen­zill com és la per­manència va que­dar una mica apar­cat.

Ha sigut una pena, perquè tinc la sen­sació que no hem pogut gau­dir prou d’aquesta tem­po­rada ni valo­rar-la com es mereix, sobre­tot per la dimensió que té jugar a la Cham­pi­ons. Tinc la sen­sació que no ho he vis­cut aquest curs. Però sí, crec que ho valo­ra­rem millor quan passi una mica més de temps. És un sen­ti­ment estrany, però així és el fut­bol.

Sí, la set­mana pas­sada vaig par­lar amb Stu­ani i Portu, amb qui vaig coin­ci­dir al club. Va ser un mis­satge breu per What­sApp, una mica per ani­mar-los. El que em va tran­quil·lit­zar va ser el seu con­ven­ci­ment, tot i estar pas­sant un mal moment, que veuen la situ­ació amb opti­misme i cre­uen que aca­barà bé. Aquests juga­dors, que estan tan iden­ti­fi­cats amb la ciu­tat i el club, són els que, en moments com­pli­cats com aquest, poden apor­tar aquest valor afe­git tan neces­sari. Ho han de jugar tot.

No per res con­cret, sinó perquè crec que en moments difícils és quan més cal expres­sar-se. Sem­pre m’ha agra­dat fer-ho així, també quan jugava. Intento apor­tar reflexió i suport des de fora, sem­pre en posi­tiu. Però, al final, els que poden sal­var la situ­ació són els que són a dins: fut­bo­lis­tes i cos tècnic.

Sí, hi ha tensió, es nota a Mon­ti­livi i a les xar­xes. És nor­mal: les emo­ci­ons són més inten­ses quan t’espe­res molt i reps poc. Tot i això, crec que l’afició del Girona és exem­plar. En altres llocs la pressió seria molt més dura. Ara ens hi juguem tots molt, i és el moment d’estar al cos­tat de l’equip. Ja hi haurà temps per fer valo­ra­ci­ons.

Sí, ho entenc tot. Els pri­mers crítics són ells matei­xos, n’estic segur. Quan les coses no sur­ten com s’espe­rava, toca accep­tar-ho. El Girona aca­bava de fer la millor tem­po­rada de la seva història, amb juga­dors a un nivell altíssim, i al mer­cat d’estiu va per­dre peces clau. Omplir aquests buits era gai­rebé impos­si­ble, i els recan­vis no han estat al nivell espe­rat. El club, l’entre­na­dor i els juga­dors ho saben i, segur, ho estan patint en pri­mera per­sona.

Sí, i ell que ha jugat a fut­bol sap que aques­tes coses pas­sen. Quan una dinàmica és bona, encara que no ho merei­xis, et surt tot. I quan por­tes molts par­tits sense gua­nyar, res t’acom­pa­nya. Entenc que es foca­lit­zin en el joc i el pròxim par­tit, però al fut­bol també hi juguen les emo­ci­ons: hi ha 22 juga­dors al camp amb pors, pres­si­ons i con­fi­an­ces que con­di­ci­o­nen molt.

En la meva època no era tan habi­tual, però ara mol­tes plan­ti­lles ja tenen psicòlegs o coac­hes en el dia a dia. Sé que a Míchel, que és un malalt del detall i l’anàlisi, això li deu cos­tar, però en moments així sovint el que cal és des­con­nec­tar. Recordo tor­neigs de pàdel entre nosal­tres, dinars, sopars d’equip... La gent de fora pot pen­sar que cal entre­nar-se més, però quan hi ha satu­ració cal aire. Fins i tot ens van venir a fer teràpies i en una ocasió Xesco Espar va entrar al ves­ti­dor. I en un equip com el Girona, amb juga­dors de tan­tes naci­o­na­li­tats dife­rents, bus­car aquests vin­cles pot ser clau per reforçar-se de cara al tram final.

Sí, tant l’entre­na­dor com els juga­dors ho noten. Després d’un par­tit com el de Butar­que, que tenies gua­nyat fins a l’afe­git i t’aca­ben empa­tant, el cop anímic és dur. El que vols és jugar ràpid per no donar-hi tan­tes vol­tes. Però com que el calen­dari no ho per­met, també cal veure-hi el cos­tat posi­tiu: aquests dies poden haver ser­vit per des­con­nec­tar, estar amb la família o amics, i això, en moments així, també és clau.

Hi ha coses que són inex­pli­ca­bles, i pot­ser per això el fut­bol enganxa tant. Tot­hom pen­sava que amb menys par­tits per set­mana l’equip esta­ria més fresc i podria pre­pa­rar millor els par­tits de lliga, però no ha estat així. Al prin­cipi de tem­po­rada sort que es va acon­se­guir un coixí de punts. No hi ha una expli­cació con­creta, però ara mateix el que volen tant juga­dors com cos tècnic és com­pe­tir el par­tit següent per tren­car aquesta dinàmica nega­tiva i acon­se­guir una victòria. Com més dies pas­sen, més difícil es fa.

Sí. Jo ho he estat molt. Sí que és veri­tat que el ner­vi­o­sisme m’ha anat entrant.

Amb el 0-3, la der­rota estava dins la nor­ma­li­tat per la dinàmica que por­ta­ven, però el que em va pre­o­cu­par més va ser el par­tit con­tra l’Alavés i el de Butar­que, per com van aca­bar. Tot i així, segueixo sent opti­mista gràcies al dis­curs de Míchel i alguns juga­dors que em donen con­fiança.

Sí, no només els resul­tats, sinó també com afron­ten les jor­na­des. M’amoïna veure que els juga­dors d’equips com l’Alavés o Las Pal­mas afron­ten els par­tits amb una neces­si­tat real de punts, men­tre que el Girona no ho viu d’aquesta manera. És impor­tant que l’equip sàpiga adap­tar-se com ho han fet els rivals en les últi­mes jor­na­des.

El par­tit con­tra l’Alavés era clau per a la sal­vació, el de Butar­que quasi ho resol, i el de Mallorca és un altre gran repte, però no defi­ni­tiu. Mon­ti­livi serà un bon esce­nari, ja que el Girona té més neces­si­tat que el Mallorca, que encara pot aspi­rar a Europa. Però el Girona ha de sen­tir que el seu futur depèn d’aquesta jor­nada i, amb opti­misme, espe­rar que el dilluns arribi ràpida­ment.

La situ­ació és simi­lar: sem­blava que tot estava con­tro­lat, però de sobte ens veiem llui­tant per cada punt. Els fan­tas­mes del pas­sat apa­rei­xen, però a Míchel sem­pre li he vist la mateixa inten­si­tat i ganes. Ell afronta cada par­tit amb deter­mi­nació, i per això crec que el desen­llaç d’aquesta tem­po­rada serà dife­rent.

Queda poc i ens hi juguem molt com a afició, club i ciu­tat. És impor­tant que valo­rem el que tenim ara i que donem suport a l’equip, tot i les crítiques. Ja hi haurà temps per a això. Ara el més impor­tant és asse­gu­rar la cate­go­ria per seguir gau­dint del que tots volem.

Sí, com et deia abans, tot­hom farà la seva anàlisi, com sem­pre. Si els objec­tius d’aquesta tem­po­rada no s’han com­plert, hi haurà refle­xi­ons, igual que l’any pas­sat quan tot va sor­tir bé. Però això és el fut­bol i tots ens hi tro­bem.