Primeres hores : un camí molt llarg

Per alguns el dia va començar a les 5 de la matinada, ben d’hora perquè venien de lluny, d’altres van poder forçar més, però a les 7 del matí tothom era a Montilivi. 60 blanc-i-vermells, una barreja de veterans jubilats, gent jove, i alguna família (parelles o pare i fill), això sí, amb poca quota femenina que de fet, no arribava ni a la desena. Aquests 60 bojos o herois, omplien l’autobús gestionat pel club i posaven rumb cap a Valladolid. Un viatge llarg i feixuc, que va començar animat amb els càntics dels joves del Jovent Gironí des dels seients del darrere que des de primera hora cantaven: “Quan jo era petit, somiava que el Girona, guanyaria al Madrid i també al Barcelona! Un equip lluitador, sense por a la derrota...” 9 hores al davant que amb les parades reglamentàries i les necessàries van acabar sent 10. Un viatge llarg, però tranquil, cadascú al seu aire, fins que el conductor va decidir animar la cosa posant l’himne del Girona, tothom s’hi va sumar, ja amb ganes de partit, i gana en general, perquè eren prop de les tres de la tarda i només alguns havien menjat l’entrepà que portaven. “Giroooooona! Cantem tots junts!” Tot l’autocar cantava, i cantava amb les estrofes completes, no com a Montilivi, que quan sona l’himne la gent només repeteix Girona allargant la O, i s’oblida que la versió original diu “Cantem tots junt i cridem tots fort, Endavant!”. Acabat de cantar, el conductor va agafar el micròfon per dir: “Bé jo soc del Barça, però espero que avui guanyeu”. I després d’alguns crits de broma, va tornar a posar l’himne per fer les paus i va continuar posant música de tota mena fins que vam arribar pràcticament a dos quarts de sis, quan faltava només hora i mitja pel partit.

Les hores esperades i patides: el partit

Un cop al camp, alguns van anar a fer fotografies, altres a buscar menjar, però no hi va haver temps de rebre l’equip, perquè a part que entraven per la part de darrere que quedava amagada, van arribar poc després que l’autocar i ja no van ser-hi a temps. Un cop dins l’estadi, amb una graderia visitant a peu de camp i sense xarxes al davant, als 60 herois o bojos, se’ls van sumar una desena d’aficionats més que havien vingut pel seu compte, i per la graderia local, hi havia algun un altre grup amb la indumentària gironina. Per tant, en total podríem parlar d’una vuitantena de gironins.

El camp no era ni de lluny ple, però, tot i això, hi havia fins a 12.664 val·lisoletans veient el partit. Els 60 herois o bojos, però, van ser els únics que es van sentir durant tot el partit. Pràcticament, tothom es va sumar, drets a la part baixa, als càntics dirigits pel Jovent. Tot i que el Girona no va fer el millor partit, els aficionats s’ho van agafar amb humor i, tenien clar que després de 10 hores d’autocar i les 10 que els esperaven de tornada calia, com a mínim, deixar-hi la veu per fer veure al seu equip que ells hi eren. “I si tots animem, i si tots animem, guanyarem!”, cridaven més o menys convençuts, però amb totes les seves forces.

Arribats al descans, tothom patia, alguns eren més optimistes que d’altres, però patir, patia tothom. Un cop havien agafat forces i s’havien fet fotografies de record amb la mascota local i havien animat als aplegapilotes que feien passades entre ells, els 60 bojos o herois van tornar tots a lloc per continuar animant. I tot i que al camp res sortia com els hagués agradat no van parar de cridar fins que va arribar el minut 57’. Penal en contra per mans de Francés. Silenci absolut. No podia ser. Als 60 bojos o herois els va caure el món a sobre. Fins que van veure a la pantalla la repetició i van escridassar tots a l’uníson que allò no podia ser penal. Per sort, el VAR va rectificar al col·legiat i l’alegria va tornar a la grada visitant. Tornem-hi. “I si tots animem guanyarem!”

Passaven els minuts, i tot i que els aficionats patien, i molt, no van deixar de cridar fins que va arribar el gol. I llavors, encara van cridar més. Eufòria. Salts, abraçades a qui fos, perquè alguns d’aquests 60 bojos o herois venien sols i, tot i això, no s’hi van sentir en cap moment, i menys el del gol. Amb la graderia a peu de camp, tothom va baixar de pressa a celebrar, a desbordar alegria juntament amb Stuani i l’equip que es van apropar a la grada a celebrar. Crits i alegria que ja van durar fins al final, menys quan es va anunciar l’afegit. Sis minuts que van semblar massa als gironins, però per sort va arribar el final i la llum. Salvació virtual (ara ja matemàtica amb la derrota del Leganés) i alegria infinita pels 60 bojos o herois que, llavors sí, ja exclamaven tots: “Ha valgut la pena!”.

Acabat el partit Stuani va ser el primer en, no només apropar-se als aficionats, sinó també abraçar-los. El va seguir Tsygankov que va donar la seva samarreta a un aficionat i la resta de l’equip es va quedar un pas enrere aplaudint l’esforç dels seus aficionats. Míchel tampoc es va atansar, però va fer una mena de gest amb el cap volent dir “No puc”. Això sí, amb la cara ja ho deia tot, felicitat i agraïment, com sempre ha demostrat als seus blanc-i-vermells que de seguida li van tornar amb crits de “Míchel Català!”. I tot seguit també van saludar a l’afició el president Delfí Geli, Pere Guardiola i altres treballadors del club.

Hores finals: la tornada

I fins aquí el partit, però no el viatge. Als 60 bojos o herois els quedaven 10 hores més d’autocar. En un principi, els joves van avisar que ningú dormiria. Van començar el trajecte cantant, i si va sumar tot l’autobús durant els primers minuts, però poc després, tothom va caure baldat, menys alguns que seguien l’enfrontament entre el Sevilla i Las Palmas. Tornada llarga, de nit, on tothom va descansar com va poder i el que va poder, però tots, tranquils i contents gràcies al gol de Stuani. A les set i vint del matí els 60 bojos o herois arribaven a Montilivi exclamant “Girona és de primera”. I abans de marxar un dels veterans els deia: “Gràcies per venir, alguns diran que som pocs, però hem fet molt bé la feina. Això ho recordarem sempre!”. I així acabava el viatge cap a la salvació de 60 bojos o herois, mira-te’ls com vulguis, però en tot cas, gironins de cor.