Un perfil que no pot fallar

L’estiu pas­sat, el Girona va per­dre dos dels juga­dors que més bon cri­teri tenien a l’hora de treure la pilota des del dar­rere. Eric Gar­cia va tor­nar de la seva cessió al Barça i, tot i que Míchel desit­java fer­ma­ment el seu retorn –el juga­dor, l’estiu pas­sat també–, no va poder lli­gar un fut­bo­lista que pot jugar com a cen­tral dret, late­ral for­mant línia de tres amb pos­sessió favo­ra­ble o, com ha demos­trat al Barça, de pivot defen­siu. La pèrdua d’Aleix Gar­cia, amb molta incidència en el joc de cre­ació, des­plaçaments acu­rats, cri­teri i ensi­nis­trat per Míchel a l’hora d’apli­car la teo­ria, també va ser un cop letal per a la plan­ti­lla giro­nina.

I és que Aleix Gar­cia no va tenir subs­ti­tut i per reem­plaçar Eric es va apos­tar per Ale­jan­dro Francés, amb pro­jecció, novell a la cate­go­ria i lluny del nivell del de Mar­to­rell. Sense relleus per a dos dels juga­dors capi­tals per a Míchel, es va apos­tar per Solis, endar­re­rir Iván Martín i la tor­nada d’un Romeu des­co­ne­gut per acom­pa­nyar l’únic fix, Yan­gel. I cap dels qua­tre crea prou joc.