Enrico Mariotti estava afònic, desbordat, feliç, nostàlgic –va repetir diversos cops que es feia gran i que s'estava quedant sord– i va parlar amb el cor a la mà. “Quan passi una estona o demà ens adonarem millor del que hem fet”, va sentenciar amb coneixement de causa després d'haver guanyat el títol també de jugador: “Tens la mateixa eufòria però ara és una mica diferent perquè et sents responsable de més coses i quan ets jugador només penses en tu.” Sàvia reflexió, tot i que també hi va afegir: “Totes les que guanyes són especials. És un record inesborrable.”

El minut d'or de la roda de premsa va ser l'entrada inesperada en escena de la resta de jugadors –Marín compareixia al costat de Mariotti– que van trencar amb gràcia la solemnitat del moment cridant esperitats amb la copa a la mà. Vint segons d'interrupció i prou. Salvat, irònic, va tancar la porta deixant anar un “cuidado amb el parquet”. Marín, per la seva banda, va dir que la lluita pel títol era un objectiu però que no se sentien pressionats: “No teníem obsessió tot i haver perdut les finals. La clau és que som un grup i fem pinya. Sabíem que ens ho mereixíem però si ho donem tot ja estem contents.”