“Recordo la tronada amb molt d’orgull”

Moltíssim. Més que apla­nar el camí, podríem dir que ho va fer pos­si­ble. Pels models de relació entre l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona i el COOB 92 i la Gene­ra­li­tat, el fet és que la can­di­da­tura ofi­cial pri­mer no era Reus, sinó Vic i Sant Sadurní. Hi va haver un com­po­nent estrany per fer equi­li­bris i es va jugar una pri­mera fase a Vic i Sant Sadurní i la segona a Reus. Vam anar a un congrés inter­na­ci­o­nal de la FIRS i vam pre­sen­tar la can­di­da­tura de Reus. Van ser els únics perquè diríem que teníem infor­mació pri­vi­le­gi­ada i pot­ser no vam jugar net del tot. El con­se­ller dele­gat del COOB 92, Josep Miquel Abad, em va tru­car a Gine­bra i em va renyar. Ens hau­ria agra­dat que la final es fes també a Reus però ho vam enten­dre. El més impor­tant era ser decla­rats com a sub­seu i poder par­ti­ci­par en un pro­jecte que feia molta il·lusió a tot el país. Pro­ba­ble­ment si no haguéssim fet aquests ges­tos, no hauríem estat sub­seu.

Dels par­tits al Pavelló Olímpic no en tinc cap de pre­sent. Vaig veure la final a Bar­ce­lona. Va gua­nyar l’Argen­tina i recordo que hi havia un juga­dor de l’Argen­tina que jugava al Reus, Gaby Cairo. De Reus tinc records que no són d’esports en si. Com per exem­ple la pri­mera pedra del Pavelló Olímpic o quan va pas­sar per aquí la torxa olímpica. Allò va ser un tema molt bonic i molt ben tre­ba­llat. A més, vam acon­se­guir que ens dei­xes­sin encen­dre una tro­nada. Això per a la ciu­tat i en aquells raco­nets dels records ho reme­moro amb molt d’orgull. Dic que ens van dei­xar fer la tro­nada perquè el món de la tro­nada, els seus defen­sors, els pen­sa­dors, etc. són molt gelo­sos, però ho van enten­dre per­fec­ta­ment. Aquesta era una opor­tu­ni­tat que la tro­nada de Reus fos encesa.

Jo crec que el seu paper en el fet que l’hoquei sobre patins fos esport d’exhi­bició és perquè va sen­tir la pressió i va veure que l’ocasió no es podia per­dre. Crec que ell l’hoquei el tenia molt superat. Si alguna vegada aquest esport tenia alguna pos­si­bi­li­tat de jugar en els Jocs Olímpics era o aquí o a San Juan d’Argen­tina.

Jo no ho sé, però tinc aquesta impressió. La gent de l’hoquei sobre patins va jugar les seves car­tes i les va jugar bé. L’hoquei havia for­mat part de la història de Sama­ranch però ell ja se n’havia des­vin­cu­lat.

Em va cau­sar dolor que xiu­les­sin Pas­qual Mara­gall quan va venir a Reus a posar la pri­mera pedra del Pavelló Olímpic. Jo tenia una certa amis­tat amb ell i tal com estava por­tant tot el tema dels Jocs Olímpics, cer­ta­ment no crec que fos merei­xe­dor d’aque­lla crítica. Era poca gent, no recordo qui eren i, de fet, no sabia ni qui eren, però em va afec­tar. Ell no merei­xia mar­xar amb aquell mal gust de Reus. És l’única anècdota –per dir-ho així– nega­tiva rela­ci­o­nada amb els Jocs.

Par­ti­ci­par amb el con­junt del país i amb la ciu­tat de Bar­ce­lona en un pro­jecte de caràcter mun­dial. En vam ser copartícips i la ciu­tat té el record d’haver estat olímpica. És un tema més de sen­ti­ment. No tinc la sen­sació que a la ciu­tat en si li fes grans apor­ta­ci­ons. El Pavelló Olímpic tard o d’hora s’hau­ria aca­bat fent en un altre moment perquè era molt neces­sari. La gran defi­nició és Bar­ce­lona. Una de les teo­ries que defen­sava Pas­qual Mara­gall és que les ciu­tats mar­quen més que els ter­ri­to­ris. Mun­di­al­ment, és més cone­guda Bar­ce­lona que Cata­lu­nya. No dic que Cata­lu­nya no sigui cone­guda, però la gent quan viatja o va a llocs, a ciu­tats, va a Bar­ce­lona. Els Jocs van res­si­tuar Bar­ce­lona al món. Allò impor­tant era Bar­ce­lona i nosal­tres, els alcal­des de les sub­seus, ho sabíem i ho teníem clar.

Amb per­so­nes d’Espa­nya i de fora d’Espa­nya els vaig ense­nyar amb orgull els pro­ces­sos de cons­trucció de Bar­ce­lona 92. Al Palau dels Esports de Montjuïc vaig pujar dalt de tot de la coberta en un lloc pro­hi­bit, un pas de ser­vei, estava amb bara­nes, i em van fotre un escàndol... Soc dels pocs que vam veure aque­lla imatge, només els ope­ra­ris i jo.

La vam encer­tar: el dis­seny, tot... I tot molt de pressa. Bar­ce­lona feia temps que s’estava pre­pa­rant però nosal­tres vam haver de fer-ho ràpida­ment. Vam dema­nar a l’arqui­tecte que el recinte fos versàtil i que els metres cúbics pogues­sin ser­vir per a grans esde­ve­ni­ments però també que fos molt útil en el dia a dia i ho va inter­pre­tar molt bé.

Van cons­ta­tar l’espe­rit inte­gra­dor que Cata­lu­nya havia tin­gut i tenia. Això ho repre­sen­tava molt bé un per­so­natge com Mara­gall. Aquest espe­rit, que ara seria crític res­pecte de si encara el tenim, ens va situar al món. Són oca­si­ons d’aques­tes que pas­sen quan els que tenen res­pon­sa­bi­li­tats són capaços de ser-hi, de lide­rar-les. La sen­sació d’impli­cació de tota la ciu­ta­da­nia al vol­tant de Bar­ce­lona 92 va ser tan gran...Van saber defi­nir molt bé el paper del volun­ta­riat. Va ser tan interes­sant i tan bonic i a par­tir d’aquí van néixer diver­ses asso­ci­a­ci­ons. En defi­ni­tiva, va ser espec­ta­cu­lar. Un dels pri­mers men­tors dels Jocs, Narcís Serra, insis­tia molt en aquesta con­cepció. Jun­ta­ment amb Mara­gall són el dos pares de la capa­ci­tat que va tenir Bar­ce­lona 92 de pro­duir aquesta reacció química.

Des del pas­sat pro­ba­ble­ment jo no sigui la per­sona més auto­rit­zada per dir-ho. El que sí que dic és que, de vega­des, no reco­nec el meu país. També és cert que jo vaig viure un moment de cons­trucció.

No ho sé... Mol­tes coses.

No ho vaig viure. Era més una notícia periodística, ja que va ser una raó acci­den­tal. No en tinc un espe­cial record i si no m’ho hagues­sis recor­dat no ho tenia gaire pre­sent. Si hi hagués anat m’hau­ria fet una foto amb Mic­hael Jor­dan i encara vola­ria.

L’èxit va ser pos­si­ble per l’excel·lent lide­ratge, per l’excel·lent elecció de per­so­nes que ges­ti­o­nes­sin, molta gene­ro­si­tat de mol­tes ins­ti­tu­ci­ons i l’orgull que va gene­rar a tots aquells que vam tenir l’opor­tu­ni­tat de ser-hi. Van ser uns Jocs molt bons. Tot va encai­xar de forma sen­zi­lla. La vir­tut de Mara­gall de saber gene­rar i pro­moure com­pli­ci­tats i després escol­tar i dei­xar fer els seus còmpli­ces, es una vir­tut que costa de tenir. Mara­gall també pre­nia mol­tes deci­si­ons per­so­nals. Per exem­ple, els car­tells de les auto­pis­tes on es lle­gia “Bar­ce­lona 92” quan fal­ten 92 quilòmetres va ser una idea seva.

Sí, ell, que era un tor­ra­co­llons, tenia la capa­ci­tat de pen­sar també petits detalls. Dia­lo­gava molt ínti­ma­ment. Per exem­ple, quan va deci­dir ser can­di­dat a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat va ser amb mi a Reus per Sant Pere. Teníem con­vi­dats perquè estàvem ager­ma­nats amb una ciu­tat argen­tina, Bahía Blanca. Al lloc on vam anar a sopar vam coin­ci­dir amb els argen­tins i va mun­tar una ballada de tango a la nit. Gene­rava com­pli­ci­tats i també sabia bus­car el diver­ti­mento, el punt graciós.

No en tinc una opinió gaire for­mada perquè no ho seguit. Tam­poc no tinc una opinió prou for­mada res­pecte dels Jocs Medi­ter­ra­nis, tot i que és cert que a Alme­ria 2015 van tenir ressò mediàtic. Van tenir força. Trobo bé que Tar­ra­gona s’ubiqués en el Medi­ter­rani en aquest sen­tit. Tar­raco era més impor­tant que Bar­cino. Són aques­tes coses que em saben greu i que situen els Jocs Medi­ter­ra­nis com una mica secun­da­ris. En un altre tipus de Jocs això no pas­sa­ria. No es un esde­ve­ni­ment de tanta cate­go­ria com un mun­dial o altres. Això sí, la nos­tra zona té una capa­ci­tat espec­ta­cu­lar de mobi­lit­zar la gent quan fa falta. Vaig estar molt vin­cu­lat als Spe­cial Olym­pics de Reus el 1996 i la capa­ci­tat hote­lera de Salou és bru­tal. A Salou quan arri­ben 1.000 per­so­nes a sopar, cap pro­blema. En aquest aspecte logístic Tar­ra­gona 2018 que­darà molt be. La nos­tra zona és veri­tat que no té el nom de Bar­ce­lona però és molt potent. És nor­mal que ara es parli del pro­jecte Bar­ce­lona World; Bar­ce­lona és una gran marca.

El mar que es bellu­gava, per exem­ple. O el tracte del català en la cerimònia, que va ser per­fecte, i que hi havia veus que ho temien. Va ser equi­li­brat, trac­tat amb una deli­ca­desa, amb un tacte extra­or­di­nari. Aquests valors els tenia el Pas­qual.

La del Cobi mar­xant. El Cobi, aque­lla imatge tan bonica, va des­a­parèixer, se’n va anar al cel, a pren­dre pos­sessió de l’uni­vers. Aquell dia s’aca­bava. No calia donar-hi més vol­tes. Al cap de 25 anys ho cele­bra­rem. No enve­gem aque­lla època, sim­ple­ment vam tenir la sort i l’orgull de viure-la. Va ser una cosa efímera però vis­cuda amb una passió i una inten­si­tat extra­or­dinàries. Els Jocs Olímpics van ser una pre­ci­o­si­tat i jo vaig tenir la gran sort d’estar pre­sent en la inau­gu­ració i en la clo­enda. I va ser bru­tal.