ALBERT CASANOVAS
OR AMB LA SELECCIÓ ESPANYOLA ALS WRG
“Encara m’emociono ara”
El reusenc va marcar el penal decisiu en la final contra Portugal en el seu primer mundial
Haver de jugar la pròrroga quan a 10 segons del final ja celebraven el títol és “el moment més difícil que mai he viscut a la pista”
Estic cent per cent a favor que es voti, que la gent es manifesti i s’expressi. És l’únic que demano i el que seria lícit
Albert Casanovas (Reus, 1985) recordarà el 2017 tota la vida. Dissabte passat va guanyar el mundial amb un gol seu de penal en l’ultim llançament –4/4 en tot el campionat-–en el seu debut en un mundial, i el curs passat va aixecar la copa d’Europa amb el Reus, a Lleida. Ha estat el líder espiritual de la remodelada selecció espanyola que ha recuperat el títol.
Un èxit prematur tot just l’any de la revolució?
Vist exteriorment pot sorprendre perquè la renovació s’ha fet pràcticament al cent per cent després d’una etapa amb jugadors d’una talla mundial contrastadíssima. L’Alejandro Domínguez, el seleccionador, va fer una aposta molt arriscada per a gent molt jove, amb molt de talent però molt jove, i jugadors com Marín, Adroher o jo, que tenim més edat, però que tampoc, tret d’Adroher, teníem una experiència massa dilatada en mundials. Però els que hem estat a dins gairebé durant dos mesos treballant molt dur sabíem que estàvem fent una bona feina i que aspiràvem a tot. Potser els fruits han sortit millor del que tothom s’esperava. Domínguez ens deia que era un projecte per desenvolupar en uns quants anys.
L’alliberament de pressió, per tant, va ser clau?
Sobretot per als més joves. El tècnic ja va dir que no anéssim a Nanjing amb la idea que era un examen. En els tres primers partits de grup potser no vam fer el nostre millor joc. Vam fer un plantejament potser massa directe però contra rivals de més entitat vam plantejar de manera diferent els partits. Tant l’Alejandro com el Ricard Ares, el segon tècnic, van estar encertadíssims contra Itàlia, en les semifinals, i Portugal en la final, i l’equip ho va saber aplicar a la perfecció. Aquesta va ser la clau de l’èxit. Vaig quedar molt sorprès del nivell amb què Xile i Moçambic es van presentar en el mundial. No és que no els respectéssim, però hem après que potser vam fer un joc massa directe i hem comprovat que si haguéssim estat un pèl mes conservadors, segur que els hauríem guanyat per golejada.
Què té Domínguez, que ja va obtenir el títol mundial amb les noies fa dos anys?
Nosaltres li dèiem i ell també s’autodefineix com un romàntic de l’hoquei. Aquesta filosofia a la banqueta et pot anar molt bé o molt malament. Ell prioritza que l’aficionat que vagi a veure un partit hi torni perquè li ha agradat. No pot concebre el partits amarrategui de tothom tancat dins l’àrea. És la seva filosofia. De vegades ha perdut finals per jugar massa obert i en aquest cas ha sabut llegir molt bé els partits, ha sabut recular en el moment que li tocava sense renunciar a l’hoquei que li agrada, perquè contra Itàlia i Portugal també els vam anar a buscar i no vam renunciar al nostre ADN.
Malgrat la qualitat impressionat de Portugal, en el còmput global dels 50 minuts vostès van ser superiors.
Llevat dels deus primers minuts de la segona part, vam ser superiors. Potser el 2-0 a la mitja part, la veritat, ens va fer més mal que bé. El guió que havíem establert es complia i el seguíem sense fissures. Vam sortir una miqueta especulatius i ho vam pagar molt car. Després l’equip es va sobreposar als dos gols, dos cops duríssims. La qualitat individual de Portugal és brutal, amb jugadors que estan dins del top
ten mundial. La sorpresa negativa va ser l’Argentina.
Què va pensar quan a 10 segons i amb 3-2 a favor el seu tècnic va dir a Marín que no anés a marcar la directa i tirés a la tanca per esgotar el temps?
Sincerament, vaig pensar que la proposta era la bona, que era el que s’havia de fer. Naturalment, que havia de dissimular en llançar a fora perquè si no vas a porteria expressament et poden assenyalar falta. Marín va fer el que havia de fer. El que és lamentable és que Diogo Rafael simulés una agressió quan no el va tocar. Van aprofitar la fama de Marín de jugador una mica més polèmic i va simular un cop. Rafael és un jugador del Benfica que moltes vegades fa servir les trampes. Ho trobo lamentable. No li va sortir bé. Li va sortir bé en aquell moment però al final qui té la copa a casa i la medalla som nosaltres. També hi puc afegir que vaig perdre una final de copa d’Europa amb l’Oliveirense en part per un teatre seu. Res de nou. És un reincident i tothom el coneix. És una pena per al nostre esport.
Veure’s campió i de sobte haver d’afrontar una pròrroga va ser un moment duríssim...
Puc assegurar que és la situació més complicada que he viscut mai en una pista. Me’n recordaré tota la vida. Tenia la pell esborronada i li vaig dir al nostre porter Mali que tenia ganes de plorar, emocionat. Sis segons després veia com l’equip contrari marcava una falta directa en el rebuig. Va ser com viure un somni i un malson alhora. Ara, parlant de tot plegat, m’estic tornant a emocionar.
I arriben els penals, amb el seu excompany Henriques sota pals i la seva fama en les tandes.
És un especialista a nivell mundial en pilotes aturades, sobretot en penals. Jo vaig ser l’últim llançador i això va jugar a favor meu perquè vaig poder veure els tirs anteriors. Marín el va llançar molt bé, el primer, però Henriques el va aturar i puc dir ara que arran del llançament, tot just en el lloc on jo el volia tirar, vaig canviar la meva elecció, tot i que vaig mirar al lloc inicialment previst contrari per enganyar Henriques. Lamas em va preguntar que com el podia llançar. Li vaig dir que l’havia de llançar amb molta rapidesa, per agafar-lo una mica desprevingut Si Lamas no hagués marcat i empatat, això m’hauria suposat una pressió afegida. No és el mateix llançar per continuar vius que per guanyar el títol.
Un any rodó. El millor?
Sens dubte. A nivell individual, quan ets més jove no disfrutes tant els moments, sinó que els pateixes. Ara gaudeixo més quan hi ha pressió. Tinc molt clara quina és la meva feina. Jo no he de ser protagonista mai.
Aquest cop, una mica...
Bé, ja m’entens. El que he de fer és ajudar els companys, que no ens facin gols i organitzar. Si les portades i els titulars se’ls enduen ells, n’estic molt orgullós.
Vostè, però, ha tingut un gran pes tant al vestidor com en la dinàmica del joc.
M’agrada assumir responsabilitat, tant en els bons com en els mals moments. M’autocritico molt, de vegades massa, i això és positiu. Quan guanyo sempre crec que hi ha coses a millorar.
Mentre eren a la Xina, el Parlament va provar la llei del referèndum d’autodeterminació de l’1-O. Què els va arribar?
A mi m’agrada molt llegir els diaris i estar sempre al cas de tot, i a la Xina també ho he anat fent. Nosaltres som esportistes però també tenim la nostra manera de veure les coses a nivell polític. Una cosa és que defensis els colors d’Espanya a nivell esportiu, perquè jugar un mundial és el màxim. Això no invalida les meves conviccions polítiques. Estic cent per cent a favor que es voti, que la gent es manifesti i s’expressi i que vagi endavant. És l’únic que demano i crec que és el que seria lícit.
Votarem?
Ho veig complicat. Soc advocat i he estudiat tot el tema jurídic i sé que des d’Espanya ens poden posar moltes traves. L’esperança hi és, i tant de bo sigui així.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.