Encara tinc una mica de ressaca del mundial, encara crec que no he tocat de peus a terra. T’has entrenat un mes i mig o dos mesos per a això, tot l’estiu, sense vacances ni res perquè es el que tu vols, i llavors guanyes i és adrenalina per la vena. Ara la rutina d’estudiar o treballar costa una mica.

Sí, totalment, ha estat brutal. Ha estat un campionat dels que qualsevol jugador d’hoquei vol viure, i no ho canviaria per res.

Va ser un partit dels que agrada jugar i agrada veure i viure. Són partits amb molts gols, amb dotze gols en hoquei femení, que és una passada. Els dos equips vam anar a buscar el partit, no es va anar a especular. Els dos equips vam anar a guanyar des del primer moment. Va ser un partit espectacular i jo m’ho vaig passar superbé, va ser una passada i, a sobre, si derrotes en la pròrroga un equip com l’Argentina, que té una qualitat bestial, es pura adrenalina per la vena.

Sí, bé, això va a anys, va a partits, cada partit surt com surt. Jo vaig tenir la sort de poder marcar, però bé, això és el menys important. El que val i el que és important és que guanyéssim, i si el gol no l’hagués fet jo l’hauria fet algú altre.

Sí. Érem conscients que l’Argentina té jugadores molt bones, però ens vam entrenar tot l’estiu mirant de jugar d’una manera i realment vam veure que pels fons els podíem fer mal. No vam veure en cap moment la necessitat de fer un pas enrere, de dir “anem a tancar-nos”. Vam creure en tot moment que la millor manera de tirar el partit endavant era jugar al que havíem jugat en tota la preparació, i ens va sortir bé. Quan has entrenat molt una cosa i hi creus, a l’hora de la veritat no tens cap dubte de fer-ho, de posar-ho en pràctica.

Però hauria pogut no donar resultat, perquè l’Argentina també va jugar a això i les pobres van perdre. Però era el que ens va dir en Ricard [Ares], i nosaltres, a mort amb el que diu l’entrenador i el que havíem practicat.

Va ser molt diferent. En el partit de Xile sí que vam patir, perquè es van avançar en la primera part i elles sí que van ser conservadores i es van defensar molt bé. Nosaltres no estàvem fines de cara a porteria, no hi acabàvem d’entrar i va ser un partit que vam haver de treballar molt contra corrent per tirar-lo endavant. Però el que deia, al final de tant creure-hi i insistir-hi vam poder empatar i vam poder guanyar.

Ja passa això, es van eliminant els equips que potser no són tan forts. La fase de grups ens va anar molt bé, estàvem molt fresques. Érem conscients que l’altre grup era molt fort i que ens trobéssim qui ens trobéssim havíem d’estar molt ficades en el partit per tirar-lo endavant, perquè en un partit d’eliminatòria qualsevol et pot donar un ensurt.

Sí que hi vam anar. De fet vam guanyar, ens van donar la medalla i ens van dir que el bus sortia de seguida. Estàvem celebrant-ho amb els pares i els que havien vingut a veure’ns i vam dir “ja vindrem amb taxi o el que sigui” perquè era el nostre moment i l’estàvem gaudint. Al final ens van esperar i vam poder anar a la cerimònia.

Hi vam ser la primera setmana, en què només hi havia hoquei sobre patins sub-20 i hoquei en línia sub-20 i no vam viure gaire l’ambient; de fet, només vam veure dos partits de la sub-20, que van ser els dies que no jugàvem. Però al final tu estàs concentrat en la teva competició i ja està. Has estat tot l’estiu entrenant-te per a això i quan arribes allà sí que ho vols veure, però tu estàs pel teu mundial i el que viu els World Roller Games és l’espectador.

Per a mi Iquique va ser molt gran, va estar molt bé, i jo crec que mai l’oblidaré, perquè va ser el primer mundial que vaig guanyar, però Nanjing també. Era una cultura totalment diferent, també ha estat fantàstic el mundial de la Xina. No podria decantar-me per un.

De fet, del mundial de l’any passat al d’aquest any han passat deu mesos. El bloc s’ha mantingut, i crec que les deu jugadores són molt bones. Penso que és un equip molt compensat, perquè tenim jugadores de tot, i potser en un partit en necessites una de més elèctrica, una que tanqui més, una que se la jugui o una altra més conservadora que et faci jugar bé. És un equip amb jugadores per fer-les servir en qualsevol moment. El nou seleccionador suposo que ha valorat fer canvis, però al final ha tirat per això. És molt difícil triar només deu jugadores.

La Laura Vicente és portera i té dos anys menys que jo, però des que juga l’OK Lliga juga amb mi. I amb la Laura [Puigdueta] juguem juntes des dels deu o dotze anys. Crec que sabem amb els ulls tancats on som a la pista en tot moment. Jo sé on és i ella sap on soc jo, i suposo que és normal, perquè fa molt anys que juguem juntes al mateix equip i sabem com juguem.