Sembla evident que el Liceo va estar, d’entrada, de sort dissabte, perquè el duel d’hoquei sobre patins a la pista del Barça va coincidir de ple amb la manifestació per reivindicar la llibertat dels presos polítics catalans i el Palau, evidentment, va presentar una entrada més fluixa –1.105 espectadors segons el Barça– del que és habitual en aquests grans partits. És a dir, contra el Liceo i el Reus o els dies bons de la lliga europea. Amb el grau d’indignació lògic que hi ha al nostre país, qualsevol altra secció, inclosa la de futbol, també hauria estat susceptible d’una retallada dràstica en termes percentuals. El compromís social i democràtic d’un gran nombre de catalans és prioritari. 750.000 persones segons la Guàrdia Urbana –molts més si atenem la lògica de càlcul constitucionalista– van expressar pacíficament el seu malestar. Entre l’Onze de Setembre, les vagues generals i les manifestacions per presos o per proclamar la República, tampoc és tan estrany que algun partit coincideixi amb algun dels clams ciutadans que hem viscut i que, molt em temo, encara viurem fins que es faci la llum, per dir-ho simbòlicament relligant-ho amb la imatge fantàstica que Catalunya va oferir al món amb els mòbils engegats i que tan miserablement han obviat molts mitjans espanyols.

El Liceo, malgrat que ja no té cap Bargalló, és un senyor equip. Va fer una gran primera part, però va perdonar. Cal donar en aquest sentit bona part del mèrit al porter blaugrana Sergi Fernández. Hi ha una llei no escrita que diu que si jugues bé al Palau però perdones les ocasions, no sé sap ben bé com, però ja has begut oli. És com allò que va dir Gary Lineker: “El futbol és un esport d’onze contra onze en què sempre guanya Alemanya.” Doncs això. Quan pitjor estava el Barça, Panadero, que val un imperi, va clavar un cacau estratosfèric per l’escaire. 1-0 i mitja part. Juan Copa, el tècnic gallec va dir als seus homes amb 0-0 en el temps mort que tot el que estava passant ja ho havien vist en el vídeo. Certament, la defensa gallega havia ofegat el Barça. Els locals no rendibilitzaven la possessió i els visitants amenaçaven amb contraatacs. Però pocs minuts després de la represa, dues accions genials, una de Pablo Álvarez i una passada sense mirar de Pau Bargalló, van esmicolar el rival. El tòpic és tòpic per definició i perquè es repeteix sovint. La cançoneta dels petits detalls en els grans partits i dels grans jugadors es va reiterar. Probablement, Copa va pensar que el 3-0 sobtat i despietat també l’havia vist abans en molts vídeos.

El Barça d’Edu Castro ha fet un inici brutal en defensa –6 gols en 7 partits–, però li està faltant precisió, pausa, confiança i capacitat hipnòtica per distreure i sorprendre en l’atac estàtic. El nou tècnic proposa un estil directe i l’equip l’està assimilant. Cal temps. La fe, el treball i la varietat de registres, però, li va permetre guanyar al contraatac, robant el mètode al rival.

L’hoquei és un símbol català estès, sobretot, a molts pobles i petites ciutats. Dels planters dels nostres clubs han sorgit alguns dels millors jugadors del món passats i contemporanis. Veure estelades a les pistes és habitual. Dic això perquè a Palau-solità i Plegamans, l’equip femení va jugar un partit feixuc de la primera eliminatòria de la lliga europea. Un gol de Laura Puigdueta va tombar el potent Benfica per 1-0. La tornada a Portugal es jugarà el 2 de desembre i serà complicada. Els fidels que van animar a les seves jugadores van fer un Palau –mai millor dit– i van copiar el mètode que el recinte blaugrana va viure amb emoció en el partit de bàsquet contra l’Olympiacòs. Van restar en silenci els tres primers minuts de la segona part i van trencar el gel amb crits sonors:“Llibertat, llibertat!!!”