Com es gua­nya una copa mar­cant només cinc gols en tres par­tits? Defen­sant amb el gani­vet entre les dents, amb una orga­nit­zació per­fecta, amb con­vicció, amb una senyora por­tera com l’MVP de la final Cate Ortega, i amb una afició moti­vada que va gene­rar un ambi­ent espec­ta­cu­lar a les Caser­nes, un pavelló petit ideal. Un xec en blanc emo­ci­o­nal que va aca­bar d’empènyer un grup ben cohe­si­o­nat cap a l’èxit. També hi va haver una cin­quan­tena d’afi­ci­o­nats de l’Hos­tel­cur Gijón, que té a les files les cata­la­nes Maria Díez, un perill cons­tant, i Anna Casa­ra­mona, que no ha jugat perquè sor­tia d’una lesió, tot i que va llançar un penal en semi­fi­nals. “La gent de Vila­nova sem­pre res­pon i si arri­bem a jugar la final con­tra un altre equip català, hauríem hagut de tan­car les por­tes”, admet el pre­si­dent, Pau Via­del, que va remar­car l’esforç d’unes juga­do­res ama­teurs i la capa­ci­tat del tècnic, Jofre Vila (Sit­ges, 1965), per esti­mu­lar-les.

El Cal­mar Vila­nova va fer fora a quarts el líder de l’OK Lliga, el Man­lleu (1-2). En les semi­fi­nals va saber llui­tar con­tra un equip reve­lació, el Vila-sana llei­datà (1-0), en un par­tit “molt tàctic i com­pli­cat”, segons Vila, i en la final va superar el Gijón (1-2), el gran favo­rit, que havia eli­mi­nat el Vol­tregà, el campió el 2017 i vigent campió d’Europa. Tant en el pri­mer par­tit com en el ter­cer va aixe­car un gol en con­tra amb el segell de l’argen­tina Daiana Silva, que enguany ha superat una lesió com­pli­cada a l’espat­lla i que mal­grat els pro­ble­mes físics va esti­rar el carro. Els altres tres gols se’ls van repar­tir la xilena Cata Flo­res i les cata­la­nes Maria Córdoba i Maria Figue­rola. Com­ple­ten l’equip Patrícia Miret, Paola Pas­cual, Alba Ambrós, Aida Mas i la por­tera Maria Briva.

La força i la deter­mi­nació del grup i l’empenta d’una afició moti­vada van pro­vo­car la siner­gia necessària per cele­brar amb boge­ria el títol quan es va exhau­rir el dar­rer segon d’una final històrica.

Vila té molt clar que no es pot con­si­de­rar una sor­presa i de les seves parau­les es desprèn l’espe­rit que ha incul­cat a les juga­do­res: “Des del pri­mer moment vam dir que el que volíem era gua­nyar la copa. Era el nos­tre objec­tiu. Si l’orga­nitzàvem no podia ser d’una altra manera.” El tècnic subrat­lla que l’empenta de l’afició va ser fona­men­tal: “Soc de Sit­ges però l’afició de l’hoquei de Vila­nova és fantàstica, única.” Pragmàtic, diu que el tri­omf “ja és història” i ahir ja pen­sava en el pròxim entre­na­ment: “El que pen­ses quan t’aixe­ques és: demà més.”

Una dada que mag­ni­fica l’èxit és que el Patí Vila­nova no jugava la copa des del 2014. El títol és el segon de la història de l’equip femení, que ja va gua­nyar una copa el 2009, i el sisè del club. L’equip mas­culí va gua­nyar tres copes –1964, 1968 i 1976– i la CERS 2006/07. Un altre valor afe­git és que tots els cam­pi­ons d’alguna de les edi­ci­ons juga­des fins ara van ser a les Caser­nes.