El 3 de març del 2013, el Moritz Ven­drell, diri­git per Gui­llem Cabes­tany (Sant Pere de Riu­de­bit­lles, 1976), va gua­nyar la copa a Ovi­edo, el seu pri­mer títol en 55 anys d’història, en una final poc reco­ma­na­ble per a cardíacs con­tra el Reus. El temps regla­men­tari va fina­lit­zar amb empat (3-3) i Xavi Bar­roso, lla­vors cedit pel Barça, va mar­car el gol d’or, pos­si­ble­ment el més cele­brat de la història de l’hoquei pene­de­s­enc. Si més no, del ven­dre­llenc. De fet, el 3-3 ja va ser mira­culós, perquè el Reus d’Ale­jan­dro Domínguez gua­nyava per 3-1 quan fal­ta­ven dos minuts. Xavi Costa i Eloi Albesa van empa­tar. Des d’aquell dia, en l’àmbit periodístic ven­dre­llenc es va par­lar de “la màgia del tres” fent referència a la coin­cidència de l’èxit amb el número de dia, de mes i d’any, al resul­tat després dels 50 minuts i al fet que l’equip va aca­bar l’OK Lliga ter­cer. Cinc anys més tard, Cabes­tany també ha obtin­gut un altre èxit que es pot refe­ren­ciar al número màgic. Dis­sabte va clas­si­fi­car el Porto per a la final a qua­tre euro­pea gràcies a una exhi­bició con­tra el Ben­fica (9-2) i es va con­ver­tir en l’únic entre­na­dor que ho ha acon­se­guit, en el for­mat de fase final, amb tres equips dife­rents. L’any pas­sat, a més, reforçant la teo­ria del tres va gua­nyar el tri­plet: lliga, copa i super­copa.

La gole­jada con­tra el Ben­fica va ser sonada i ha trans­cen­dit. En el minut 10, els Dragões ja domi­na­ven per un cla­morós 5-0. “El dis­fruto més ara que el veig amb vídeo, perquè hi ha molta tensió i sem­pre patei­xes. En la pri­mera part ens va sor­tit tot rodó i vam tenir una efec­ti­vi­tat bru­tal. El Ben­fica pres­si­ona molt amunt i nosal­tres, també. En la super­copa ja vam que­dar 13-7”, relata l’entre­na­dor, que veu encara molt lluny el duel de semi­fi­nals con­tra l’Spor­ting: “No hi penso. Encara queda un mes i, aquí, en cada par­tit et jugues seguir viu en la lliga o en la copa. Dime­cres vam jugar un par­tit molt com­pli­cat que vam gua­nyar a la pista del Braga (2-5).”

Cabes­tany es va estre­nar el 2014 al Palau amb el sor­pre­nent Moritz Ven­drell –der­rota con­tra el Porto (3-6)–; el 2015 va acce­dir, ines­pe­ra­da­ment, a la final a qua­tre amb el Bre­ganze –5-1 en con­tra davant del Barça també a semi­fi­nals–, i ara, seguint un guió més pre­vi­si­ble, amb el Porto en el ter­cer intent: “Teníem una espina cla­vada dels dos anys ante­ri­ors de les eli­mi­na­ci­ons a quarts con­tra l’Oli­vei­rense i el Reus. Acce­dir a la final a qua­tre és haver com­plert amb el que toca. Amb el Bre­ganze i el Ven­drell va ser dife­rent, van ser èxits sonats.” La decepció recent més gran­di­loqüent del club por­tuguès a Europa, però, va ser la final per­duda al Dragão Caixa el 2013 con­tra el Ben­fica, l’etern rival, que també, en certa manera, ha afe­git pressió: “Aquell va ser el cop més dur tant per al club com per als diri­gents i l’afició. Nosal­tres tenim tres juga­dors que hi eren: Hélder Nunes, Jorge Silva i Nélson Filipe.” En un sen­tit cro­nològic, Cabes­tany ja havia tas­tat una altra final a qua­tre, la CERS jugada al Ven­drell i en la qual l’equip local va obte­nir el títol el 2013 en una altra final agònica con­tra el Vic resolta amb un gol d’or de Xavi Costa. Sigui com vul­gui, i seguint amb el relat d’ale­gries, s’hau­ria de refe­rir ja a la màgia del cinc quan es fa referència a la copa, com­pe­tició que s’ha endut cinc cops seguits en tres cam­pi­o­nats dife­rents amb, ara sí, tres equips dife­rents, el Moritz Ven­drell (2), el Bre­ganze i el Porto (2): “Vul­guis que no, els títols refor­cen el mètode, el tre­ball, l’estil amb les modi­fi­ca­ci­ons necessàries, el dia a dia que no he can­viat en els vuit anys que fa que entreno.”

Hi altres tècnics que han arri­bat a la fase final euro­pea ins­tau­rada el curs 1996/1997 amb dos equips dife­rents. És el cas, entre d’altres, de Car­los Figue­roa, campió amb el Barça i amb el Reus o de Fer­ran Pujalte, que va obte­nir el títol amb els blau­grana i s’hi va que­dar a les por­tes amb el Vic. També entra en aquest apar­tat el por­tuguès To Neves, que la va dis­pu­tar amb el Porto i dos cops amb l’Oli­vei­rense. De fet, va per­dre la final citada del 2013 a casa amb el Porto con­tra el Ben­fica i la del 2014 al Palau con­tra el Barça. L’any pas­sat va cedir a Lleida amb l’Oli­vei­rense con­tra el Reus. Els èxits de l’esport són efímers. Dis­sabte, el Porto torna a jugar a casa con­tra el Ben­fica en els quarts de la copa: “Nosal­tres tenim con­fiança però ells esta­ran molt moti­vats. Men­tal­ment, no és fàcil tor­nar-hi a jugar.” En la lliga, el Porto és segon empa­tat amb el Ben­fica i a un punt de l’Spor­ting, l’equip que “juga amb més pre­cau­ci­ons defen­si­ves”.