Molt encertat això. M’agrada moltíssim Vila-Matas. És metaliteratura i serveix per obrir altres horitzons i altres escriptors. La frase crec que és del seu llibre El mal de Montano i és veritat: tots tenim pseudodepressions els diumenges a la tarda pensant en l’horitzó de dilluns al matí. Tinc la sort de no tenir-ne perquè la feina que faig m’encanta i soc un privilegiat. Diumenge vam demostrar sobretot caràcter perquè sabíem que hi hauria moments molt complicats, tot i que l’escenari pitjor, que ells marquessin primer, no va passar. A l’inrevés. Ens vam situar amb un 3-0, però tot i així és un equip grandíssim que va creure i ens va posar les coses molt complicades.

Encara soc dalt d’un núvol. Quan comença la temporada tens expectatives. Vols que l’equip funcioni d’una manera determinada. Amb el Dani Fernández i el Jordi Roca hem passat moltes hores ideant el que podíem fer. Després ho vam traslladar als jugadors i ells ens han ajudat a millorar-ho. Crec que els petits detalls no decideixen els partits, però sí que és cert que t’ajuden. Tant la final com altres partits del curs els hem guanyat, però també els podíem haver perdut. Ho hem guanyat tot menys la lliga catalana i això és increïble i supera les expectatives. Segur que també hem tingut un punt de sort.

Això fa una mica de por, de vertigen. Sembla que és fàcil que l’hoquei del Barça guanyi títols, però cada vegada és més complicat. Potser l’OK Lliga ha perdut una mica de nivell perquè han marxat jugadors, tot i que el Liceo i el Reus han fet una gran temporada i això ens ha beneficiat perquè ens ha obligat a ser sempre competitius. En la lliga portuguesa el nivell ha pujat. Sé que l’any vinent ens diran que hem de repetir. De fet, ens ho direm nosaltres mateixos tot i saber que serà molt difícil. En aquest sentit deia que em feia por. Som el Barça i hem de guanyar. Doncs d’acord, ho tornarem a assumir.

És clar. I sense haver d’arribar a la pròrroga per no patir. Amb una exhibició de defensa, contraatac i efectivitat. S’ha de remarcar que dels quatre gols de la final dos són amb la defensa del Porto ja situada. El primer després d’un temps mort. El dia abans vam veure que el Porto tenia problemes amb el xut de cullera i Ordóñez la va clavar. I en el d’Álvarez ells creuen que tocarem darrere la porteria, s’enfonsen i ell rectifica la posició i acaba. És una meravella de gol (2-0), i més quan ets l’entrenador. La sensació que et produeix és el més semblant a una cosa que no diré i que tots tenim al cap.

M’agraden les rodes de premsa, però no me les preparo. Llegir molt et dona agilitat de paraula i també és cert que hi ha frases que he utilitzat abans en molts vestidors, com la frase del Faust de Goethe que diu que “dona més força sentir-se estimat que creure’s fort”. Els entrenadors som comunicadors i és molt més important transmetre actituds que tàctica. En les dues xerrades prèvies a la semifinal i la final no vaig pintar res a la pissarra. Era una qüestió emocional de posar el jugador en el context. Mirar-lo als ulls i dir que no renunciéssim a res del que som, que el Porto no pensés que tindria al davant un equip petit. Els primers cinc minuts del Porto són bestials, però igual que saps que el Reus baixa en el tram final de la primera part, també saps que el Porto afluixa. Si un equip que surt tan fort veu que hi vas, és possible que això l’aturi perquè s’adona que li pots fer mal. La nostra filosofia va ser anar-hi amb empenta i si ens volen vèncer que hagin de fer molts gols.

Fa dos anys a Lisboa hi va haver dos partits amb molta polèmica. El nivell de la final a quatre de Lleida 2017 jo diria que va ser correcte. Enguany per jugar-se a Porto el nivell va ser bo. És cert que el gol d’ells sembla que va entrar, però també ens van assenyalar quatre directes i van deixar d’assenyalar algun penal clar a favor nostre. Les parelles arbitrals dels nostres partits van estar bé i això és una molt bona notícia. Amb el pas dels anys tots som més civilitzats. L’ambient de diumenge a Porto va ser espectacular a favor del seu equip i no recordo ni un insult.

No et pots aturar. La copa la vam guanyar a Lloret i en llatí vol dir “llorer”. No et pots adormir sobre els llorers. Has de pensar en el futur. Hi ha coses que no pots oferir als jugadors i hi ha una planificació. El que és trist de tot plegat és la implicació personal. Quant ets part d’una decisió presa, sap greu dir després que els trobaràs a faltar, però és veritat encara que sigui un contrasentit. Amb el Xavi Barroso hi he estat des del 2007, quan era juvenil. És molt jove i tindrà les portes obertes per tornar.

No em toca parlar d’això.

Segur. És més que un jugador i fins i tot més que un capità. Aporta moltes coses, tant des del punt de vista tècnic i emocional com també tàctic.

Hi ha hagut pocs moments complicats, però sé que en el futur n’hi haurà més. La derrota en la lliga catalana contra el Noia ens va estimular i ens va fer guanyar la supercopa. Ens va deixar tocats en l’inici del projecte. En canvi, la que vam encaixar a Reus no ens va fer tant de mal. És Reus i saps que pot perdre. L’equip a partir d’aquí va créixer. Guanyar la copa ens va donar molta confiança. Si haguéssim perdut contra el Liceo, jugar-nos la lliga a la Corunya hauria estat molt complicat.