El Barça ha completat un any 2018 excepcional, rodó, pràcticament immaculat, en què ha alçat sis títols dels set que ha disputat: l’Ok Lliga, la copa, la lliga catalana, la lliga europea, la copa Continental i la copa Intercontinental, la cirereta del pastís blaugrana. Els tres títols internacionals, curiosament, els va obtenir derrotant el Porto de Guillem Cabestany en finals de quirats. L’únic títol que se li va escapar va ser la supercopa, en què va perdre en el darrer minut contra el Liceo a l’Ateneu de Sant Sadurní. L’èxit més valuós, evidentment, és la lliga europea, que va guanyar, a més, profanant el Dragâo Caixa, el pavelló del Porto.

Per ordre cronològic, el Barça es va endur la copa a Lloret en la final contra el Liceo (2-1), un partit veritablement costerut. L’equip d’Edu Castro va saber sobreposar-se a moments feixucs recolzant-se en el seu porter Sergi Fernández, l’MVP de la final. L’OK Lliga, el segon títol, va caure pel seu propi pes per cinquè any seguit a Lleida en la 28a jornada. La qualitat de tota la plantilla i el poder de la seva rotació van fer impossible que cap equip seguís el ritme imposat pel Barça, tot i que tant el Reus com sobretot el Liceo van completar un curs de molt de nivell. De fet, els gallecs van mantenir la lliga viva fins a les darreres jornades.

Amb el sistema implantat per Edu Castro cada cop més consolidat i havent trobat l’equilibri entre l’atac insistent i un excés de verticalitat que durant una fase ennuegava el talent blaugrana, el Barça va donar un primer cop de puny europeu. Va avisar que era el màxim favorit per recuperar el domini en el Vell Continent quan va guanyar per 4-8 a la pista del Benfica en la fase regular. Dit i fet: l’equip va fer una final a quatre majestuosa i va derrotar el Reus (4-2), que defensava el títol, en la semifinal i el Porto en una gran final (4-2). La piconadora blaugrana acabava de signar una temporada excepcional que ha prolongat els primers mesos del 2018. Primer, va caure la lliga catalana en la final lluitadíssima contra el Lleida Llista: 1-0 de falta directa en la pròrroga. Era una espina clavada de Castro del seu primer any, en què el seu equip va perdre la semifinal contra el Noia. La copa Continental a Barcelos, conquerida en els penals, va ser el segon títol europeu celebrat a Portugal i contra el mateix rival. En la semifinal, va eliminar amb autoritat l’amfitrió (6-2).

La Intercontinental va ser una festa de fi de curs tant esportivament com anímicament. El Barça va tornar excel·lir i va donar una lliçó d’hoquei modern i també va saber patir (4-5). El Porto i les circumstàncies –la febre de Joâo i el mal de panxa de Fernández–el van portar al límit, però en la pròrroga, ambiciós, va dictar sentència en un pavelló Aldo Cantoni amb més de 7.000 espectadors, tot un luxe en hoquei sobre patins. Els jugadors van ser rebuts a San Juan com uns herois i tant Pablo Álvarez com Matías Pascual, nascuts a la ciutat, van poder gaudir de la seva gent i mostrar el nivell estratosfèric del seu equip, sens dubte el millor del món.