Vint-i-set dels 30 jugadors que van obtenir medalla en la competició d’hoquei sobre patins masculina dels World Roller Games de Barcelona estan concentrats en els que ara mateix els entesos consideren els cinc millors equips del món d’aquest esport i els que, evidentment, tenen més potencial econòmic. O sigui, el Barça, l’equip més prolífic, amb vuit jugadors repartits entre les tres seleccions, i els quatre grans de Portugal: l’Sporting, el Porto –campió de la lliga–, el Benfica i l’Oliveirense. Només tres jugadors de la selecció argentina, plata després de perdre la final contra Portugal en els penals, trenquen la norma: els porters Valentí Grimalt (Lodi) i Conti Acevedo (Braga) i el veterà David Páez, que juga amb el Concepción de San Juan. En els jocs de Nanjing del 2017, els jugadors que no pertanyien als clubs referits van ser onze: cinc de la selecció espanyola, quatre de l’argentina i dos de portuguesos. Espanya va ser campiona amb Edu Lamas –que ja pertanyia al Liceo tot i haver jugat el curs precedent amb el Barça–, Xavi Malián (Liceo), Albert Casanovas i Raül Marín (Reus) i Nil Roca (Noia). Tant a Nanjing com a Barcelona les dates del campionat del món han estat posteriors al 30 de juny, la referència de finalització dels contractes del curs precedent. Per això l’anàlisi té en compte els clubs del curs 2019/20.

Mai abans s’havia arribat a una concentració tan selectiva com l’actual. Les dues últimes finals a quatre de la lliga europea, de fet, confirmen plenament aquesta tendència. El 2018, a Porto, la van jugar el Barça –campió–, el Porto, l’Sporting i el Reus. Enguany, a la pista de l’Sporting, que va guanyar el títol de manera brillant, hi van tornar també el Porto, el Barça, i el canvi va ser la classificació del Benfica en lloc dels del Baix Camp, una modificació, tot plegat, circumscrita al G-5.

El 2017, el Reus va ser el darrer que va trencar el monopoli quan va ser campió d’Europa a Lleida. El poder econòmic dels clubs portuguesos, però, va esgavellar el seu projecte quan quatre de les seves figures –Torra, Platero, Marín i Casanovas– van marxar a Portugal en les dues temporades posteriors. En el cas de Platero i de Marín, l’Sporting va pagar la clàusula de rescissió. Res a veure amb les xifres astronòmiques del futbol, però un símptoma més del poder de l’hoquei sobre patins portuguès, amb plantilles molt àmplies i una lliga molt competitiva amb tres campions diferents en els últims quatre cursos –el Benfica, el Porto, l’Sporting i un altre cop el Porto–, en què el públic respon força més que a Catalunya. Els sous i el reconeixement porten els jugadors de casa nostra a marxar, una tendència cada cop més accentuada. El mercat lusità, però, és molt selectiu i, tret de poques excepcions, se centra només en les grans figures de l’hoquei sobre patins català.