Laporta, geni i figura

En el repàs fotogràfic hi apareix Jan Laporta en la seva presentació, el 2006, fet poc habitual en la secció. “Et fa sentir integrat, que no ets un satèl·lit. Un dia es va aturar amb el cotxe per saludar-me.”

Format al Voltregà fins als 15 anys, va acabar la carrera en l’ordre invers amb un retorn al Vic en què va celebrar una copa a Lloret 2015 i una Intercontinental i el debut al primer equip de Sant Hipòlit. El punt final –el títol de la carta de comiat– l’ha viscut al Voltregà: “El text el vaig fer en mitja hora tot i després el vaig reescriure. Quan el vaig enviar vaig sentir nostàlgia. Has jugat tota la vida i t’agrada molt. Quan prems el botó, penses que ja és definitiu. Tens sentiments contraposats però al final t’estiren més uns que els altres.” La nota és concisa, emotiva i sincera: “És com soc. Un discurs curt que diu el que s’ha de dir i en què parlo de la gent que m’ha marcat i m’ha ajudat. Mai m’ha agradat dir les coses només per quedar bé. Soc el que soc per la gent amb qui he coincidit en l’hoquei i que m’ha transmès valors. En la carta cito, per exemple, Eloi, Víctor i Coro, que em van ensenyar com un jugador expert ha d’assessorar un jove. O el meu pare, Feriche i Nando com a tècnics que m’han ensenyat.” La decisió és el fruit d’un procés: “Vaig jugar al Voltregà perquè m’ho va demanar la junta per fer un paper similar al dels últims anys a Vic: ajudar els joves i donar consistència. La decisió és una maduració en què vas veient que ja no ets el que eres. La motivació no és la mateixa, ni les ganes de millorar. El rendiment baixa. Ja ho he fet tot i era el moment idoni.”

Final de llei de Murphy

Calafell. Pavelló Joan Ortoll. 7 de març. L’esquerrà –només ho és amb l’estic–juga sense saber-ho el seu darrer partit. A 19:42 del final, rep una pilotada a la mandíbula. Pren mal. El dia abans havia fet 39 anys. La llei de Murphy a la qual sempre es remet el seu darrer tècnic, Manolo Barceló. “Va ser en atac en una situació poc habitual i no vaig veure venir la bola. Havia patit contusions però mai una de tan forta. El defensa es va apartar i no vaig esquivar l’impacte. A més, anava un metre o dos a fora. Vaig anar a emmirallar-me i quan vaig veure aquella esparracada, vaig pensar: quina feinada que tindrem! Tres setmanes menjant triturat. Em vaig aprimar cinc quilos.”

Aldo Cantoni-Ángel Milla

“Em vaig retirar de la selecció el 2011 guanyant el mundial a l’Aldo Cantoni de San Juan, un gran escenari. Vaig marcar i el vaig dedicar a l’Ángel Milla, el nostre encarregat de marial, que havia mort mesos abans a Montreux. Estàvem molt conscienciats i li volíem dedicar la victòria. Tenia ganes de retirar-me en aquell estadi, en aquell ambient i en aquella final.” També ha tingut la sort de jugar al Palau o a l’Olímpic de Vic plens a vessar. Confessa, a més, predilecció per una pista rival: “Sempre m’ha agradat jugar a Reus, i això que em tenien una estimació especial. Però mai va passar res. S’estimaven encara més Carlos López.” De fet, malgrat que admet l’evolució del nou reglament, és un nostàlgic: “Les arrambades a la tanca agradaven al públic.”

Gols memorables

El 3-2, un gol d’or marcat al Porto a Bassano el 2015 i que va classificar el Vic per a la final de la lliga europea o el que va fer l’endemà al Barça en la final de penal “amb un joc psicològic amb Sergi Fernández perquè sabia que em diria alguna cosa i ho vaig evitar esperant-me a mitja pista”, figuren entre els seus predilectes: “Vam perdre per 4-3 i si hagués durat cinc minuts més ja els teníem. Perdíem a la mitja part per 4-1 i vam plantar cara al Barça. Estaven nerviosos.” Per tècnica, tria el 2-0 d’un 8-2 –contra Portugal en la final de l’europeu 2010 de Wuppertal (Alemanya)– “amb una finta” sobre Reinaldo Ventura.