ALBERT CASANOVAS
Els somnis complerts
La perseverança ha catapultat Albert Casanovas a triomfar i obtenir el reconeixement dins i fora de la pista
Considerat com un dels millors llançadors de penal del món, passa a la història com un dels referents del Reus, amb el qual va celebrar “des de la inconsciència” l’OK Lliga 2010/11 i “plorant l’últim minut” la lliga europea 2017
El Nene Zabalia, Josep Maria Català, pare del porter del Trissino que va haver de plegar de la nit al dia per una arítmia quan estava en la seva plenitud, Joan Sabater fill, Jordi Garcia, Albert Casanovas... La història del planter del Reus és plena de defenses de qualitat ja retirats en els últims 30 anys. “Respon a l’esperit, a l’ADN batallador del jugador que sempre ha tingut el club. Abans, anar a jugar a Reus era anar a l’infern. El caràcter va arrelar en la gent de la base. Raül Marín és davanter i fa molts gols, però també respon al perfil d’explosivitat i sang calenta. Jo no soc tan dur i sempre he estat més reservat, però també m’he fet respectar”, reflexiona precisament Casanovas (Reus, 1985), jugador del Benfica que ha anunciat aquesta setmana que penja els patins. La falta de passió –assegura que ja no disfrutava jugant– i el seu físic –problemes a l’esquena– n’han estat els detonants. A més, ha d’atendre el negoci familiar i la família. Amb una lliga europea i una lliga amb el Reus, un mundial i un europeu amb la selecció espanyola, ho té tot fet. “Són les joies de la corona. He complert tots els somnis possibles”, sentencia amb orgull.
Ha estat un defensa de categoria, líder a la pista i al vestidor, sobri, paradigma de l’equilibri i amb caràcter. Un dels millors llançadors de penal dels últims anys. Va marcar, per exemple, els quatre que va llançar en el mundial de Nanjing 2017. El darrer va ser l’últim de la tanda de la final contra Portugal.
Carlos Figueroa el va fer debutar al Barça amb 17 anys. Havia fitxat pel juvenil amb 15 anys procedent del Reus. “En el meu primer entrenament amb el primer equip, amb 16 anys, estava blanc i amb molts nervis perquè tenia al costat els meus ídols. Els havia vist en el mundial de Reus 1999. Figueroa va reunir la plantilla al mig de la pista per presentar-me, com feia sempre. Quan va dir que era de Reus et pots imaginar els comentaris i somriures per la rivalitat entre els dos equips... Crec que tremolava. Gabaldón em va dir que tranquil, que demostrés el que sabia.” Recalca solidari que ha après de tots els tècnics però subratlla que Figueroa –s’hi refereix com el tècnic “del millor Barça de la història”– l’ha marcat pels conceptes “innovadors” que inculcava i li agraeix que tingués “el valor de posar-me”. “Em va fer veure que el meu xut exterior de pala era una arma que havia de rendibilitzar. Sempre em deia «xuta, xuta». L’anècdota és que Borregán i d’altres també feien conya cridant-me «xuta» de seguida que em veien al vestidor.” Allí va coincidir amb el seu admirat Negro Páez: “El jugador més complet que he vist, un referent.” En el pla tècnic, el seu rànquing l’encapçalen Beto Borregán i Marc Torra. Va debutar fins i tot en la lliga europea contra el Primavera Prato i va marcar. L’equip italià feia zona i Figueroa volia obrir-la amb tir exterior. “En el partit d’entrenament previ del divendres em van donar el peto dels titulars amb el Negro Páez, Borregán i Benito. Vaig dir a Gabaldón que era un error.” És un record emocionant.
No va tenir lloc en aquella selva d’“estrelles mundials” i va marxar cedit al Vila-seca (2004/05). El Reus el va recuperar. Però no va esclatar i va tornar a ser cedit, al Vilanova (2007/08) i al Mataró (2008/09). “Tu veus que el teu joc va millorant, però també t’adones que el Reus té sempre jugadors molt bons. Has de tenir molta autoconfiança si vols tornar i hi ha moments en què això és complicat”, deia el maig del 2011. Amb el Mataró, per cert, va experimentar sensacions esquizofrèniques: campió de la CERS i descendit el mateix curs. Curiosament, la temporada posterior va celebrar la copa Continental, però amb el Reus, que va derrotar el Mataró de Joan Carlos Vadillo –un altre mite roig-i-negre– en qualitat de campió de la lliga europea, la setena, que el club del Baix Camp s’havia endut amb Carlos Figueroa de tècnic a Bassano del Grappa. Aquell curs 2009/10, amb Alejandro Domínguez a la banqueta, el fitxatge dels germans Bertolucci i un equip devaluat, també va caure la Intercontinental. En el retorn i retrobament amb el seu amic inseparable Raül Marín, el Reus 2010/11 va celebrar la lliga 38 anys després, tota una fita. “Mai havia vist un porter parar tant com Trabal aquell curs. Vam ser campions amb una plantilla curta i contra un Liceo que era una meravella i el Barça, que vam tenir la sort que no va tenir una bona temporada”, rememora. Es remet a la frase de Trabal que li va quedar gravada per descriure què va suposar aquell èxit: “Quan passi el temps donarem valor a aquesta lliga i ens adonarem del que hem aconseguit.” El gran secret d’aquell equip en què també hi eren Gual, Molet, Caldú o el Negro Páez –lesionat molt de temps–, va ser “l’estabilitat, la bona sintonia entre els jugadors.” Casanovas té el record encara molt viu i aporta una darrera reflexió: “La vam celebrar des de la inconsciència.”
El curs 2016/17, procedent de dues temporades a l’Oliveirense, es va retrobar de nou amb Marín –ja exBarça–i la van tornar a fer grossa. Amb un bloc homogeni i amb tres canvis molt valuosos –Salvat, Àlex Rodríguez i Ollé– en què també hi era el virtuós Marc Torra, el sensacional porter portuguès cedit pel Benfica Pedro Henriques –“va fer la millor temporada de la seva carrera”–, i el versàtil i impagable Matías Platero –en el sentit més literal, perquè setmanes més tard l’Sporting va pagar la clàusula de rescissió i el va fitxar–, van guanyar contra pronòstic la lliga europea, la vuitena copa d’Europa. “Compartia habitació amb Marc Torra i quan vam eliminar el Benfica en la semifinal, li vaig dir: «Demà guanyarem.» S’havia donat la carambola que l’Oliveirense havia eliminat el Barça i era un equipàs, però n’estava convençut. Ja havia perdut dues finals, la del 2011 contra el Liceo i una amb l’Oliveirense l’any anterior davant del Benfica i no en podia perdre una altra.” Va viure sensacions “indescriptibles” dins la pista: “Vaig estat plorant tot l’últim minut. Ara, m’esborrono pensant-hi. Les derrotes anteriors en finals i guanyar contra el meu exequip hi van afegir sentiment.” Forma part, per tant, de la reescriptura de la història del club del carrer Gaudí. I,a més, el seu valor com a jugador no ha passat inadvertit en l’àmbit internacional. Al marge dels seus èxits en la reinventada selecció espanyola d’Alejandro Domínguez, quatre temporades a la potent lliga de Portugal avalen el seu reconeixement. El Benfica era líder quan la pandèmia va aturar el món.