“Estic més fort que fa deu anys”

M’ha tor­nat mol­tes coses. No tot­hom té la sort d’haver vis­cut tan­tes bones experiències, però sobre­tot aquests últims anys.

Sí, sobre­tot si és el mateix germà i amb la mateixa gent amb la qual havia patit el dia a dia per no bai­xar. És un recor­re­gut de lli­bre romàntic de l’esport amb un club i un grup de gent.

No bana­lit­za­ria gens el fet de ser qua­tre. Por­tes coses avançades als rivals. Perquè el Bruno i el Roberto entre tots dos sumen tres i jo amb l’Andreu no cal ni que par­lem per enten­dre’ns.

Tinc una altra ger­mana i no m’atre­vi­ria a dife­ren­ciar. És allò de qui t’esti­mes més, el pare o la mare. Però la pro­xi­mi­tat que tens amb un bessó és insu­pe­ra­ble. Els Bene­detto són qua­tre i es por­ten mera­ve­llo­sa­ment, però el com­po­nent dife­ren­cial del Bruno i el Roberto no crec que sigui supera­ble. És el teu amic, el teu com­pany, el teu capità, de tota la vida.

Molts m’han fet anar de cor­coll, però no me’n ve al cap un de con­cret. Però sí que tinc una relació amb Raül Marín, amb el qual vaig com­par­tir dos anys a l’Igua­lada i tenim una amis­tat. És un dels millors gole­ja­dors del món. Però hi tinc un tant per cent més ele­vat d’èxit tot i ser un espe­ci­a­lista en les direc­tes i penals. M’ha fet gols, només fal­ta­ria, però sem­pre hi ha aque­lla ria­lla d’amis­tat abans d’una directa i el comen­tari poste­rior.

És un exer­cici d’equi­li­bris. Sem­pre dic que hi ha tres grans potes a la meva vida: l’esport, la feina, que m’exi­geix moltíssim, i la família. Tenim un nen petit i n’aca­bem de tenir un altre. Per no per­ju­di­car la ves­sant fami­liar i sen­tint que era un bon moment, prenc la decisió. Sabia que cada dia em que­dava un dia menys. No és una decisió espor­tiva ni física, crec que estic més fort ara que fa deu anys. El ren­di­ment del por­ter és inver­sa­ment pro­por­ci­o­nal a l’edat, al con­trari que un juga­dor. Tens més pers­pec­tiva i tran­quil·litat fins a arri­bar a un punt al qual jo no havia arri­bat.

Amb l’Enric Duch, el pre­si­dent, parlàvem de mane­res de fer-ho perquè la premsa pre­gun­tava. Són secrets de domini públic però vam deci­dir que no havia de ser un tuit i que faríem una roda de premsa. Estava sol par­lant, sepa­rat de tots, però ho fas a casa, amb la gent de casa i que esti­mes. La trans­cendència et porta a emo­ci­o­nar-te. Ja sabia que quan arri­ba­ria el moment de par­lar del meu pare, l’emoció i el record pas­sa­rien per sobre de qual­se­vol posada en escena.

Tele­tre­ba­llant en fase acce­le­rada. Estic en una empresa mul­ti­na­ci­o­nal dedi­cada a la sani­tat i el con­fi­na­ment ens va des­bor­dar de feina. Per sort, la meva dona encara estava de baixa mater­nal del segon fill i ho vam anar tram­pe­jant de la millor manera. No hem pogut estar durant un mes i mig a Igua­lada perquè l’accés estava tan­cat pel con­fi­a­ment. Ens va enxam­par a Gerri de la Sal i allí hem estat. Vivim a Igua­lada perquè estic casat amb la ger­mana de Ton Baliu, la qual vaig conèixer quan jugava amb l’Igua­lada, una altra de les coses que m’ha donat l’hoquei. Amb el coro­na­vi­rus s’han vis­cut situ­a­ci­ons molt com­pli­ca­des i la gent que les ha vis­cut, se les endú per sem­pre.

Tro­ba­ran a fal­tar Lluís Tomàs, però no el por­ter, perquè han tro­bat un gran por­ter que jun­ta­ment amb Gerard Fol­guera cobri­ran molt bé la por­te­ria. Si s’acaba con­cre­tant el que va sonant, podem dis­fru­tar moltíssim. Hem tin­gut un any de tran­sició neces­sari. Sem­pre faig l’ana­lo­gia que el Lleida dels èxits és com el Sevi­lla dels èxits de fut­bol. Estàs a l’apa­ra­dor i els grans et fit­xen els juga­dors i ens va pas­sar. Pot­ser en aquest últim curs les coses no han sor­tit com pla­nejàvem, però ara es pot fer un pas enda­vant.